dilluns, 29 de desembre de 2014

Kalimán en Jericó

Kalimán es un héroe de cómic que nació a principios de los años sesenta en Méjico y que hoy es famoso en toda latinoamérica. Pero Kalimán es también el nombre con el que un pelao de las calles llama a Santiago, el protagonista de la novela juvenil Kalimán en Jerico, de Àngel Burgas. Para el autor, los pelaos de las calles son los héros de Medellin, tal como figura en el subtítulo.

Los pelaos son niños que sobreviven o malviven en las calles de Colombia sumergidos en el mundo del crimen, la prostitución y la droga. Cuesta explicar las historias de estos muchachos,  a veces de una crueldad inimaginable, sin que algo se te rompa por dentro, porque las historias que narra Àngel son reales y los chicos también los son. Yo mismo pude escuchar sus voces grabadas el día de la presentación del libro y os aseguro que el silencio en que se sumió la libreria Abracadabra de Barcelona fue estremecedor y muy emotivo. A Àngel también se le rompió algo por dentro cuando les conoció.

En agosto de 2011, Àngel Burgas viajó a Medellín con un programa de la Fundació Jordi Sierra i Fabra, escritor a quien algún día habrá que hacerle un homenaje para reconocer su labor literaria y su labor solidaria. Àngel tuvo un apretado programa de trabajo en el cual se incluyó una visita a la Fundación Faro, en Jericó, donde los niños de las calles reciben tratamiento para reincorporarse a la sociedad. La mayoría lo consiguen y algunos de ellos después trabajan como voluntarios para ayudar a otros a salir del abismo.

Àngel quería explicar las historias de estos  jóvenes como una denuncia ante nuestros ojos occidentales, como una ayuda, también, desde el otro lado del charco y como una necesidad vital de lanzar un grito de dolor íntimo. Y ese grito se ha convertido en una novela amarga y lírica a la vez, dura y llena de poesía, con un lenguaje tierno que es como una carícia que desde Barcelona se alarga hasta Jericó. Una novela que cruza muchas vidas tejidas con el hilo la experiencia de Àngel en aquellos días y su relación con la educadora Consuelo Marín "la del hablar poético", convertidos ambos en personajes literarios. A Àngel le llamaba Kalimán uno de los muchachos, porque en el poco tiempo que estuvo con ellos alimentó su alma con el espíritu de lucha y superación de los pelaos.

He disfrutado y he sufrido leyendo la magnífica prosa de mi compañero de letras. No podía ser de otra manera. Este libro deberían leerlo todos los jóvenes y los que ya no lo somos. Àngel se transfigura en Santiago, un entrenador de bàsquet que va a Medellín con  una misión: "Llegué a Medellín buscando a Adrián y conocí a Nahum, a Hernán Darío, a Jonathan, a Víctor Manuel, a Fernando, a Juan Esteban, a Rubén Darío, a Wilinton, a Douglas, a José Daniel, a Ángel Antonio, a Julio y a Fabio. En Barcelona yo soy Santiago, pero aquí, en la Fundación Faro de Jericó, soy Kalimán, el héroe que escucha las historias reales de unos muchachos heridos, maltratados, desterrados de la buena vida. No se puede borrar lo vivido, y aprender a caminar de nuevo no es tarea fácil. Pero los pelaos de Faro también son Kalimanes, han abandonado la calle y las drogas y el malvivir para empezar a mirar el futuro con esperanza. Por todos ellos, Kalimán nunca se rinde."

La novela, publicada por la Editorial Bambú tiene unas cubiertas ilustradas por David de la Heras en la que un niño vuela como soñando por encima de los árboles. En su camiseta el dibujo de Kalimán.

La cubierta está inspirada en un pasaje de la novela donde Santiago se despide de Julio, uno de los pelaos: "Eligió un mirador con una sencilla barraca de madera en la que vendían refrescos. Una barandilla era la frontera entre nosotros y el paisaje abrumador que se desplegaba a nuestros pies. Contemplé los valles, las laderas, las cimas de los montes. Abajo, en un amasijo feliz de verdes, se extendían cerros, bosques y arboledas.
Le pregunté a Julio si, en caso de tener alas y poder volar, preferiría lanzarse desde el mirador hacia el cielo o si planearía como un águila hacia abajo, hacia el verde de las copas y los valles.
-Yo me tiraría en picado sobre los arbolitos -contestó sin dudar ni un segundo-. Buscaría una rama bien rica y construiría mi nido. Para que no me moleste nadie.
-¿Te quedarías solo? ¿Otra vez solito allá arriba?
-Sí, cierto. Solito. Como siempre. Ya estoy acostumbrado. que no me moleste nadie."

Àngel Burgas dice de sí mismo en el libro: "Escribo para jóvens y para adultos. Soy licenciado en Bellas Artes y durante unos años compaginé la pintura con la literatura y la docencia. Viví dos años en Berlín, ciudad a la que vuelvo periódicamente. Mis historias suelen abordar temas sociales como la inmigración, la diversidad y la justicia. Pertenezco al consejo de redacción de la revista sobre literatura infantil y juvenil Faristol y soy uno de los integrantes del bloc sobre LIJ "Llibres al replà". He recibido varios premios, entre los que destacan el Folch i Torres, el Joquim Ruyra y el Serra d'Or."
Pero si queréis profundizar en la figura del escritor, solo tenéis que hacer clic encima de su nombre. Veréis que tiene una amplia e interesante carrera literaria.


dimarts, 16 de desembre de 2014

Els llibres de text no són gratuïts

El mes de setembre del 2007 vaig publicar aquest article al meu bloc. Uns amics m'ho han recordat i he vist que, tret d'alguna qüestió bastant anecdòtica, és un article molt actual. Com que el vaig publicar en un bloc antic, ara el torno a reproduir. Les lectores i els lectors sabran apreciar el pas del temps.


L'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el socialista Bartomeu Muñoz, va prometre durant la campanya electoral que regalaria els llibres de text a tots els alumnes de primària i secundària de la ciutat. Alguns van criticar la mesura per electoralista, altres perquè perjudicava la campanya de socialització de llibres que impulsaven algunes escoles, altres perquè no distingia entre les famílies que compren Nintendo, roba de marca i telèfons mòbils als seus fills de les que no arriben a fi de mes. Finalment van guanyar els partidaris de la socialització. A casa ens hem fet objectors d'aquesta mesura. 

Segurament que a principis del 2006 el PSC de Santa Coloma de Gramenet tindria unes enquestes segons les quals podia perdre la majoria absoluta a l'ajuntament. Si no, no m'explico el perquè d'una precampanya i una campanya tan agressives. L'Ajuntament es va dedicar a retirar les banderoles de tots els partits que es presentaven a les eleccions municipals tot envaint les competències de la Junta Electoral, es va dedicar a inaugurar carrers i obres fins i tot fora del termini marcat per les lleis, va publicar la revista SC un dia abans que comencés la campanya electoral amb publicitat de tot el que havia fet l'Ajuntament i el que faria durant el següent mandat, també fregant la legalitat i amb propaganda que hipotecava el proper consistori. I, la mesura estrella, la que més titulars de premsa li va donar a l'alcalde: els llibres de text gratuïts. 

En primer lloc, els llibres de text no són gratuïts. Una cosa és gratuïta quan algú la regala a algú altre. Una cosa és d'us públic quan un grup de persones, que pot ser determinat o indeterminat, pot fer-la servir. És cert que les famílies colomenques que tinguin fills en edat escolar no hauran de pagar els llibres de text, però els llibres seran propietat dels centres escolars, és a dir, de l'administració. I els centres escolars cediran l'ús als seus alumnes. I el proper curs, els llibres ja utilitzats els podran fer servir els nous alumnes. 

És una mesura que no comparteixo, per això hem pagat els llibres de la nostra filla perquè ella i nosaltres volem que siguin de la seva propietat i formin part de la seva biblioteca personal. 

Entenc que la mesura de socialitzar els llibres de text és molt popular en un país on els llibres no tenen cap mena de prestigi. Entenc també que molts mestres progressistes s'hi apuntin empesos per la necessitat d'ensenyar a compartir. 
Autores i autors en defensa del dret a viure de la nostra feina.

Penso que hem d'ensenyar els infants i els adolescents a estimar els llibres davant d'una societat que prioritza l`'oci i el consum compulsiu de roba de marca, de telèfons mòbils i d'aparells de jocs digitals molts dels quals són de contingut extremament violent. 

Penso que ensenyar a compartir coneixements, i valors, i emocions, i objectes, i la vida mateixa no és ni ha de ser incompatible amb la privacitat dels coneixements, dels valors, de les emocions, dels objectes i de la vida mateixa. 

Considero que la meva filla té dret a construir el seu patrimoni intel·lectual i emocional. Crec que els llibres que han estat part de la seva formació són un element essencial d'aquest patrimoni i de la seva biblioteca. Una biblioteca que la meva dona i jo li estem ensenyant a fer i a estimar com a part de la seva vida. 

Cada llibre representa mesos de treball, d'esforç i d'aprenentatge que ella ha compartit amb companys i companyes, que ha compartit amb mestres, que ha compartit amb nosaltres. Cada pàgina treballada és una pàgina de la seva biografia perquè, a més d'aprendre els continguts, cada pàgina ha estat un repte per superar dificultats, cada pàgina ha significat cercar l'ajut o oferir l'ajut, cada pàgina ha estat una finestra oberta al món.

Repercussions econòmiques

L'actual normativa regula que els llibres socialitzats s'hauran de fer servir durant quatre anys. Un problema derivat de la mesura serà comprovar si els llibres podran durar quatre anys en fer-se servir de forma intensa. També assistirem a una casuística de llibres fets malbé i de famílies que no voldran responsabilitzar-se. 

Però hi ha un altre tema que em preocupa, i és el de les repercussions econòmiques de la mesura, perquè la mesura de socialitzar els llibres s'està duent a terme en centenars d'escoles i instituts de Catalunya i la tendència és de generalitzar-se. 

Xerrada en una escola que educa els alumnes a  fer la seva biblioteca personal
Això vol dir que els llibres que abans s'editaven quatre cops, ara s'editaran un sol cop. Les editorials hauran de reduir despeses i la manera de fer-ho serà pujar el preu dels llibres i despatxar treballadors. Moltes famílies treballadores del sector del llibre de text estan patint aquesta situació. Editorials, distribuïdores i indústries gràfiques estan, ja ara, reduint plantilles, tancant locals, tancant empreses i, algunes empreses que volen seguir existint s'han hagut de vendre als grans grups multinacionals que controlen el mercat. És a dir, la mesura de socialitzar llibres ha fet la volta a la truita i comença a afectar negativament les economies de famílies treballadores al mateix temps que beneficia el gran capital. Altrament, les editorials de llibre de text són les que han donat suport a la creació literària i a la dinamització de la lectura en publicar col·leccions de literatura de ficció per a infants i joves. Per tant, els autors també veuran reduïts els seus ingressos i les editorials reduiran la producció de llibres de ficció i arriscaran menys alhora de descobrir nous valors. 


Crec que fora bo reflexionar sobre tot plegat. De vegades una mesura que sembla progressista se'ns pot tornar en contra.

dijous, 11 de desembre de 2014

Extraterrestes a Montcada i Reixac


No seria estrany trobar algun extraterrestre per Montcada i Reixac si tenim en compte que el primer cap de setmana de desembre la ciutat va organitzar unes trobades de Ciència Ficció. Qui sap si entre els visitants hi hauria camuflat algú vingut d'un altre món. Però em volia referir a una altra cosa. La Biblioteca Can Sant Joan ha organitzat un club de lectura sobre una novel·la infantil de ciència ficció titulada El secret del planeta Moix i de la qual sóc autor.
Em van convidar a conversar amb els lectors i les lectores del llibre i aquí els teniu. Vaig fer dues sessions amb alumnes de cicle superior de primària de l'Escola El Viver. Van ser tertúlies molt animades, amb moltes preguntes sobre els personatges, els noms dels personatges, el temes tractats, les fonts d'inspiració, la tècnica d'escriure, els llibres publicats i moltes altres referents a la novel·la i a la professió d'escriptor.
Agraeixo als mestres i les mestres de l'Escola El Viver que aconsellesssin llegir un llibre meu i agraeixo també a la directora de la biblioteca, la Marta García Haro la seva dedicació a l'activitat així com el tracte amable amb que em va atendre tot fent-me sentir com a casa.
El secret del planeta Moix va ser el primer llibre que vaig escriure per a nens i nenes, per això li tinc un afecte especial i estic enormement agraït a l'Editorial Barcanova, que em va obrir les portes de la professió literària.
No sé si els lectors i les lectores es van adonar, però per a mi van ser unes sessions molt especials perquè vaig nèixer en aquest barri. Bé, formalment vaig nèixer a la Maternitat Provincial de Barcelona, on la meva mare va anar per donar a llum, però els pares eren veïs d'aquest barri montcadenc on vaig viure els primers mesos de la meva vida. Poc després van anar a Santa Coloma de Gramenet on sempre he viscut des d'aleshores, però anava sovint a Can Sant Joan a veure els tiets i la iaia fins que també van marxar uns anys després. De la meva infantesa recordo el Rec Comtal on un dia va caure el meu germà i va estar a punt d'ofegar-se i el tren que passava xiulant a tota velocitat tot fent tremolar les vies.