dimecres, 20 de maig del 2015

Un niu de pardals entre arrossars


Vaig arribar a Deltebre després de dues hores en cotxe des de la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. En sortir de l'autopista m'esperaven quilòmetres i quilòmetres d'arrossars, un paisatge bellíssim del Parc Natural del Delta de l'Ebre, fins arribar a l'Escola l'Assumpció. Hi havia anat fa dos anys per xerrar amb els alumnes de sisè, que havien llegit El talismà de l'Ariadna, i ja aleshores em vaig sentir captivat per aquell entorn reserva de la biosfera. Vaig escriure que m'imaginava que el cotxe era com un carruatge antic que, a pas lent, s'acostava al poble. Aquesta vegada m'esperaven els alumnes de 1r de primària, que havien llegit Quin niu més bonic!.

En arribar em van acompanyar a la biblioteca mentre arribaven les mestres. La sorpresa va ser majúscula perquè en una taula vaig veure els personatges i els escenaris del meu conte convertits en precioses maquetes. Els nens i les nenes s'havien inspirat en els magnífics dibuixos de Blanca Bk per fer els seus treballs. La Lídia i la Sandra, les mestres de 1r roig i 1r verd, em van explicar que els pares també hi havien col·laborat tot convertint la lectura del conte i la realització de les maquetes en una aventura compartida.

L'activitat s'havia de fer a les 15 hores. Per estar a l'hora el més adient era dinar a Deltebre. Vaig parlar amb l'escola i em van dir que podria dinar amb ells. L'Odina, també mestra de l'escola, havia preparat un arròs amb col i fesols per llepar-se els dits i unes torrades amb aburginga (albergínia) i prebentó (pebrot) vermell escalivat, damunt un llit d'un allioli especial. Mentre menjàvem l'Odina m'anava posant al dia dels costums culinaris ebrencs. El menjar em va provocar suor. Sembla que l'arròs amb col i fesols sempre ho fa això, li diuen la represa. Per acabar vam fer un cafè amb pastissets casolans i licor d'arròs. Bona preparació per a la xerrada.

A poc a poc anaven arribant els nens i les nens. Se'm quedaven mirant i amb el seu parlar ebrenc em preguntaven, tu ets lo autor de lo llibre que hem llegit? Els xiquets o crios, com també els diuen per la zona, havien preparat un munt de preguntes molt interessants. 

Una nena volia saber si jo coneixia la il·lustradora perquè els dibuixos els havien encantat a tots els xiquets i xiquetes. Els vaig dir que no la coneixia en persona, però que havia parlat amb ella en alguna ocasió per correu electrònic, i els via prometre que li enviaria les fotografies dels seus treballs, que la posarien ben contenta. 

Blanca Bk va néixer a Saragossa on va estudiar a l'Escola d'Arts Aplicades. Des del 2007 es dedica a la il·lustració de llibres infantils tot i que també dedica part del seu temps a impartir tallers a les escoles i també realitza exposicions. Ha publicat més de trenta llibres en les principals editorials espanyoles. És la creadora de la mascota de la Secció Infantil i Juvenil de la Biblioteca de Aragón.


dilluns, 11 de maig del 2015

Bruixots i follets a l'Escola Torre Balldovina


El dia de Sant Jordi acostumo a dedicar unes hores a la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. També vaig per Barcelona i participo en alguna de les festes d'escriptors, però cada vegada m'agrada menys perquè s'està convertint en un circ, tot sigui dit amb el màxim respecte per als artistes del circ. Des de fa uns anys, molts famosos aprofiten la diada per publicar el seu llibre, que normalment no han escrit ells, i molts autors mediocres, que l'únic mèrit que tenen és sortir per la televisió, acaparen vendes i signatures de llibres. I la premsa presenta el Sant Jordi com una competició, a veure quin autor és qui ven més llibres. Sort que encara és una gran festa del poble català i que es vénen 43.000 títols de milers d'autors i autores i no només els quatre famosos.

Per això, perquè acostumo a dedicar unes hores a la meva ciutat, vaig començar la diada de Sant Jordi a l'Escola Torre Balldovina, i ho vaig fer gràcies al programa Lletres a les aules, que impulsa la Institució de les Lletres Catalanes. Els alumnes de 3r havien llegit La font del cedre i els de quart La colla del fantasma Barruf.


Als alumnes colomencs els fa molta il·lusió conèixer un autor que qualsevol dia poden trobar pel carrer, i a mi també em fa molta perquè penso que els estimula per llegir, per ser millors estudiants i per guanyar en autoestima.

Sóc fill d'una família obrera, el meu pare va ser lampista, un bon lampista, dels que il·luminen les cases i fan que l'aigua ragi com cal. Lampista dels d'abans, dels que tapaven el forat que havien fet i et deixaven la paret, el sostre o el terra igual o millor que com el tenies, no com els d'ara, que et deixen el forat i ja cridaràs el paleta i després el pintor. I per això pensava que ser escriptor no era per a mi. tots els escriptors que llegia de jove eren de famílies burgeses, gent que no necessitava treballar per viure. Però un dia vaig conèixer en Paco Candel, i vaig saber que un obrer també pot ser escriptor, i m'encanta explicar als nens i les nenes de la meva ciutat que si volen, també poden ser-ho. I que és genial si volen ser metges, o advocats, o enginyers, o mestres, però que també ho és si volen ser lampistes, o mecànics, o fusters, perquè la societat necessita de tots els oficis.

Gairebé sempre els lectors volen saber en què em vaig inspirar per fer el llibre, com la Nora, que em fa la pregunta. Poques vegades un llibre té un sol origen. Normalment és el resultat d'un cúmul de fets, d'anècdotes i d'idees, que a poc a poc van configurant un guió. En el cas de La font del cedre, una de les primeres idees em va sorgir de la transformació de La Font de l'Alzina, un paratge natural colomenc protegit. La Font de l'Alzina és un lloc que havia visitat sovint durant la meva infància i adolescència. Un espai muntanyenc on la gent hi anava a fer picninc, però que per causa de l'ús incontrolat es va degradar molt. Avui dia, gràcies a la lluita veïnal i a l'acció de l'Ajuntament, de la Diputació i de la Generalitat ha recuperat la seva natura i la seva bellesa. En el llibre es narra l'aventura d'una nena i un follet que lluiten pel mateix objectiu, recuperar La font del cedre, a la qual li ha passat el mateix que a La Font de l'Alzina, i ho fan de manera molt divertida.

La Laura vol saber quin conte o llibre m'agradava més quan era petit. Sens subte, el meu preferit abans i ara és L'aneguet lleig, escrit per l'autor danès Hans Christian Andersen. Sempre m'emocionava quan l'aneguet es convertia en cigne.

La Duna em pregunta de quin llibre estic més satisfet. A mi m'agraden tots els meus llibres. A tots els estimo per igual, però li tinc un afecte especial a El secret del planeta Moix perquè va ser el primer llibre que vaig publicar per a nens i nenes. Si no me l'haguessin publicat, segurament no hauria tornat a escriure literatura infantil perquè ja havia presentat diversos llibres a les editorials amb resultats negatius. Casualment, ara estan publicats la majoria d'aquells que no em volien. Només falta un, i sembla que ja ha trobat editor.

També volen saber a quina edat vaig publicar el primer llibre. Sempre m'enrotllo amb aquesta pregunta perquè els explico que escric des dels 12 anys, perquè m'agradava explicar als amics els contes que escoltava a la ràdio i modificava tot el que em venia de gust, fins que vaig escriure el conte Rodolfo, el príncipe valiente. No obstant això, el meu primer llibre el vaig publicar amb 39 anys, era un llibre de poesia en castellà titulat De miradas imprecisas.

Una nena em va preguntar si resultava complicat posar títol als llibres. Tenia interès per saber com havia posat el títol de La colla del fantasma Barruf. Sempre tinc conflicte amb els títols fins al final. Des que commenço un llibre fins que el lliuro a l'editorial no paro de modificar el títol. Per aquest llibre havia anat triant "El fantasma Barruf vol fer surf", "El fantasma el capità Barruf", "El fantasma Barruf i la colla màgica", "La colla d'en Barruf", "Quin parel de sapastres!", "Quatre objectes i un fantasma". Finalment vaig triar com a definitiu "En Barruf i els germans Barret", però a l'editorial no els va agradar, mas Barr, Barr... em van dir. I cavila que cavilaràs, vaig trobar La colla del fantasma Barruf, per què. Doncs perque tots els objectes màgics son els protagonistes juntament amb el fantasma Barruf, no tenim un que sigui més que els altres, però alhora, el fantasma Barruf fa com si fos el cap de colla. Era fantàstic! Havia trobat un títol després de patir durant mesos.

Després vam fer una sessió de signatura de llibres i per acabar l'escola em va agrair la visita amb una rosa i un llibre del gran fotògraf colomenc i amic Joan Guerrero.

dimarts, 5 de maig del 2015

La Natàlia va anar a Cubelles

Els mesos de la primavera els passo a la carretera tot visitant escoles de punta a punta del país, Quan els ocells decoren l'aire amb els seus cants alegres jo preparo converses amb els nois i noies que m'esperen amb ànsia de saber quina mena de màgia fem servir els autors per escriure llibres. Em va tocar anar a l'Escola Vora del Mar, de Cubelles, justament el mateix dia que va aparèixer una balena morta a la seva platja. La visita estava organitzada per l'editorial Animallibres ja que els alumnes de 5è i 6è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia.

En aquests dies de tanta activitat, els escriptors veiem recompensada una part de la nostra feina solitària. Sentim que formem part de la cultura del país, que contribuim a crear l'imaginari col·lectiu i que col·laborem en la formació i en el futur dels nostres fills.

De vegades, tot fent reflexions com aquesta, em sorprèn el nen o la nena que m'abraça i em diu a cau d'orella l'emoció que li ha provocat la lectura del meu llibre. Aleshores el món s'atura i sento que sóc feliç en aquell instant que serà etern en la meva memòria, perquè la felicitat està feta d'instants de plenitud. De vegades em sorprèn sentir que m'anuncien pels altaveus, que per tots els passadissos de l'escola, pel pati i pels voltants de l'edifici s'escolta que l'autor ha arribat, com si fos l'anunci d'un esdeveniment de festa major. I al poc se sent l'enrenou de nens i nenes que entren a la biblioteca i més que mirar-me, em contemplen amb els ulls molt oberts. I comencem la tertúlia.

Després de la primera sessió sortim al pati per fer un minut de silenci en record del professor mort en un institut de Barcelona. El silenci és espès i trist. Els cors de totes les escoles de Catalunya bateguen junts perquè no torni a passar.

I tornem a les sessions, a la tertúlia amb els joves lectors. Un nen em pregunta per què he fet una novel·la tan complicada. Li explico que m'agrada que les novel·les tinguin pes narratiu, que hi hagi diverses històries dintre de la història, que a més de la trama principal hi hagi unes altres de secundàries, i que també ens provoquin reflexions sobre el comportament de les persones, sobre les emocions i els sentiments, i que també m'agrada fer petits homenatges als grans autors de la literatura catalana i universal.

Una nena em comenta que li ha agradat molt com he tractat l'amistat. Li ha fet gràcia com el Vador, l'amic de la Natàlia, pot seure al seu costat en silenci i no obstant això és capaç de transmetre tot el seu afecte convertint el silenci en una abraçada, perquè de vegades no calen les paraules, cal ser-hi. Així és l'amistat, sentir que l'altre hi és, que els altres hi són i que nosaltres també hi som, uns al costat dels altres.