dissabte, 29 d’abril de 2017

La pel·lícula de la vida, de Maite Carranza

Segurament que més d'una vegada us hauran explicat una anècdota i us hauran dit: "com si fos una pel·lícula". I realment, moltes de les històries que ens expliquen podrien ser perfectament l'argument d'una pel·lícula. La vida de cada persona pot contenir prou arguments per fer novel·les o guions, tot i que la vida real acostuma a superar la vida de ficció.

Maite Carranza, en la seva novel·la infantil La pel·lícula de la vida, guanyadora del Premi Vaixell de Vapor 2016 ens ofereix una magnífica aventura on es fusionen realitat i ficció.

Vejam que escriu l'autora: "L'Olivia es considera una nena com qualsevol altra. Ni millor ni pitjor que les seves amigues, ni més afortunada ni més dissortada. Sap que la vida reparteix les cartes a l'atzar, que a cadascú li toca jugar amb les seves i que no es poden fer trampes perquè es molt lleig.

A l'Olivia li ha tocat una mare actriu, una pare missing, un germà poruc, uns avis misteriosos, uns veïns perepunyetes, unes amigues llepafils, una escola cooperativa d'una sola línia, una tele espatllada i un pis a l'Eixample, petit i bufó, amb orientació al sud."

I seguim l'autora en aquest primer capítol de presentacions: "La vida és un pou de sorpreses i d'un dia per a l'altre pot passar que les coses que fins ara eren sòlides i s'aguantaven dretes, com la torre Eiffel, l'Empire Estate Building o l'Hotel Arts, caiguin tot de sobte i es facin miques."

I és exactament això el que els passa als protagonistes, que el seu món s'enfonsa. I, malauradament, no els passa res que sigui estrany, no els passa res d'un altre planeta, no travessen la porta d'un armari i es troben en un món de fantasia. No. Els que els passa és tan real com esfereïdor, i tan comú que ens ha d'interpel·lar com a éssers humans. Tot i que l'Olivia ha trobar la manera de mitigar el mal. No per fugir de la realitat, sinó per fer-la més suau.

La mare de l'Olivia i del Tim es queda sense feina i arriba un moment que ja no poden pagar la hipoteca del pis i el banc els fa fora de casa. Per sort, tindran l'ajut de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques que els trobarà un pis que ocuparan. No serà pas el pis d'uns particulars, no estaria bé ni seria just, sinó que ocupen un pis en un edifici que pertany a un banc mentre intenten sobreviure. L'Olivia, perquè el Tim no pateixi, li explica que són els protagonistes d'una pel·lícula i que estaran rodant durant un temps.

La Maite Carranza, com a bona guionista que és, ha fet un primer capítol de presentació que ens posa el caramel a la boca, de manera que tenim necessitat de seguir llegint. La novel·la està construïda seguint la tècnica dels guions televisius. En cada capítol es resol algun tema i alhora es planteja un de nou que es resoldrà en el proper capítol. També hi ha diverses trames que acompanyen la principal tot apareixent de tant en tant en diversos capítols fins a la resolució final, com per exemple les visites de l'assistenta social, les referències al pare biològic o a una anterior parella de la mare.

L'escriptora ha construït un personatges complexos que s'enfronten a la realitat de les seves vides de manera molt diverses. La mare s'enfonsa i cau en la depressió, l'Olivia per la innocència de cop i de cop, als seus 11 anys, es troba fent de germana i de mare. Els personatges evolucionen i viuen experiències que els trasbalsen però que finalment els faran més forts: atur, desnonament, canvi de barri, canvi de casa, canvi d'escola, incertesa en el futur, pobresa.

La novel·la és un relat cru de la realitat més dura per la qual han passat milers de famílies els darrers anys. El govern rescatava bancs alhora que enviava la gent a la pobresa i a la desesperació. No obstant, això, el relat obre una porta a l'esperança tot i que ens diu clarament que sense lluita no hi ha sortida. Una lluita que va més enllà dels drets socials com l'habitatge o la feina, ja que és també una lluita per la dignitat i per l'autoestima. 

L'autora ens retrata, també, la part cínica de la condició humana quan els veïns de l'Eixample els hi donen l'esquena i els neguen l'ajut als nostres protagonistes. Però també ens mostra la part més noble, com la solidaritat i la cooperació entre els desposseïts, quan la família de la Mamafatou, els veïns e l'habitatge ocupat els ofereixen compartir el poc que tenen i els ajuden a obrir-se camí en la seva nova situació.

També posa a prova l'amistat veritable en veure com reaccionen les antigues amigues de l'Olivia, algunes la volen ajudar, altres la marginen. O la fortalesa de les noves amistats sorgides en el moment més crític i dolorós, com la del Lamin, la Binta i l'Ada.

M'ha fascinat la dolcesa de l'Olivia amb el Tim i la seva enteresa quan la mare emmalalteix, o la innocència del Tim, que al principi es creu realment que està dintre d'una pel·lícula, però que, al meu parer, al final sospita el que està passant, però dissimula i fa veure que s'ho creu.  Tot i que representa tan bé el seu paper, que, contra tot pronòstic, aconseguirà guanyar un càsting de manera inesperada quan està intentant trobar feina per a la mare.

I per acabar, tenim sorpresa gràcies a una de les trames secundàries que van apareixent de tant en tant, com sol passar en les sèries televisives. Però aquesta no us l'explico. Us animo a llegir el llibre.

Les il·lustracions són d'Iratxe López de Munáin. La il·lustradora crea atmosferes a partir del joc amb els colors, amb la llum i els colors vius aconsegueix fer-nos pensar que malgrat els mals moments, sempre hi ha una esperança. Iratxe és especialista en la creació de personatges, en els rostres i en els gestos, així veiem a la coberta del llibre una mare desesperada, una Olívia amoïnada i un Tim content i somniador. Les il·lustracions mostren les actituds de les persones de manera extraordinària. Totes són magnífiques, però a mi m'encanta la de la Mamafatou quan ofereix la sopera a la mare de l'Olívia perquè tinguin alguna cosa de menjar, una Mamafatou amb la mirada plena de llum i un rostre sinceritat i afecte.


Fotografia © Juanfran Martínez
Maite Carranza (Barcelona, 1958) llicenciada en Antropologia, escriu narrativa infantil i juvenil, és guionista de televisió i imparteix conferències literàries i cursos d'escriptura de guió a la universitat.  


Va ser professora de batxillerat durant la dècada dels 80 i va iniciar-se en el món de la literatura al 1986 amb l'Ostres tu, quin cacau!, una novel·la juvenil exitosa que va rebre el premi de la Crítica. Ha publicat una cinquantena de llibres entre els que destaquen els clàssics Frena, Càndida, Frena!Maurici Serrellsuat o Vols ser el nòvio de la meva germana? i d'altres de gran èxit com la trilogia fantàstica de «La guerra de les bruixes» (El clan de la llobaEl desert del gel i La Maledicció d'Odi) i el premiat trhiller Paraules emmetzinades. En els darrers anys ha publicat algunes col·leccions infantils amb força implantació escolar com: »Víctor Iubacuto» i« Els set cavernícoles». 

Ha guanyat els Premis Folch i Torres 1986, Crítica Serra d'Or 1987/2011, Joaquim Ruyra 1989, EDEBÉ 2002/2010, Protagonista Jove 2006, Políglota 2008, Nacional de Literatura juvenil 2011, Templo de las mil puertas 2011, Banco del Libro de Caracas 2013, Cervantes Chico 2014 i FADA 2015. 

Ha estat traduïda a vint-i-cinc llengües entre elles l'anglès, el francès, l'alemany, l'holandès, el portuguès, l'italià i el coreà. La majoria dels seus llibres es troben editats en castellà i alguns en èuscar i en gallec. A més d'escriure per a nens i joves ha estrenat teatre (Cleques) i ha publicat novel·les per a adults (El fruit del baobab). 

Com a guionista ha treballat des dels anys 90 per a diverses televisions (TVC, TV1, T5, A3) escrivint els guions de programes i sèries com PinnicPoblenouSecrets de FamíliaNissaga de PoderRosaEl joc de viureLauraEl cor de la CiutatHomenotsMoncloa, ¿dígame?Abuela de veranoIsabel, 39+1 i telefims com ValèriaGermanes de sangLa dona de gelLes filles de Mohamed i l'Atlàntida. Alguns dels seus guions han estat mereixedors de premis com el Premi Ondes, Premi Nacional Audiovisual, Premi TP, Premi ILC, Premi Festival de Biarritz o Premi GAC. Ha participat activament en la difusió del món del guió a través de l'associació de guionistes GAC, de la qual va ser secretària i sòcia fundadora. 

Ha estat professora d'escriptura de guions als Màsters de Guió de la UAB, la UIMP i l'Abat Oliba i ha col·laborat en revistes especialitzades sobre literatura juvenil. En els darrers anys s’ha dedicat especialment a les trobades amb els seus lectors i ha participat en fires i events relacionats amb la literatura juvenil. Ha donat conferències i xerrades literàries en gairebé totes les ciutats espanyoles i a Nova York, Miami, Berlín, Ciutat de Mèxic, Londres, Beijing, Shangai, Amsterdam, Sao Paulo, Lió, París, Cartagena d'Índies, Bogotà, Colònia, Lund, Mantova, Sofia i Rio de Janeiro. 

dijous, 20 d’abril de 2017

RECONSTRUCCIONS, nou poemari després de 10 anys

Un bon amic poeta, l'Alfonso Alegre Heitzmann, em va dir que tot i que passis temps sense escriure, la poesia fa camí per dins i acaba sortint quan cal. Dic això perquè fa 10 anys des que vaig publicar l'anterior llibre de poemes. De fet, la poesia sempre m'acompanya. No hi ha dia de la meva vida que no llegeixi un poema o el pensi o anoti uns versos a la meva llibreta. M'agrada aquesta companyia discreta i alhora capaç de remoure emocions a les profunditats del cor. Però sóc lent per a escriure. De vegades trigo tant de temps a donar per acabat un poema com el que trigo a fer una novel·la. De vegades el poema surt en un moment, però mai no és fruit de l'espontaneïtat. Quan passa això és perquè el poema ha fet aquell camí interior del qual parlava. Potser per això he trigat 10 anys a donar per acabat el poemari Reconstruccions.

No vull explicar la meva poesia, cadascú que es trobi amb ella farà la seva pròpia lectura. Només us diré que he reflexionat sobre el pas del temps, tema etern. El pas del temps, que modifica la nostra visió de les coses, que modifica els records, que ens permet veure l'infant que vam ser amb els ulls d'un home madur, que intervé en la relació que vam tenir amb les persones properes. El temps, que destrueix els paisatges de la nostra existència o els cobreix amb una tintura sèpia. I així, a bocins de veritat misteriosa, anem reconstruint el que som.

Em plau, però, adjuntar-vos l'enllaç de la ressenya que m'ha fet Teresa Costa-Gramunt a la revista digital Núvol.

Us ofereixo un tast amb alguns dels poemes més curts.


Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.

*
El nen era l'home
i no sabia qui era l'home
i no obstant això
alçava les mans al vent
i obria els llavis
i pronunciava el nom de les coses
perquè tot el que serà ja fou.

*
Dimecres
Llums i tenebres
la mar
tempesta i calma
com tu
horitzó incert
que camines a la vora de l'onada
cap el teu buit.

*
El dimecres següent
Un soroll persistent
vol trencar la veu,
però no pot
perquè la veu projecta llum,
escalfa les partícules
i les mou
i les transforma.

*
Es despullava la llum d'una espelma

*
Les coses sense tu
i tu sense les coses.

*
M'escolto en tu
i la meva veu es fa gran,
s'incrusta en les pedres seculars,
es repeteix a les muralles,
als arcs,
als passadissos,
i torna a mi sense revelar el seu secret.

*
Paraules

Té la paraula
entre dues ombres.

La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.

Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l'escorça de l'aire.




dijous, 6 d’abril de 2017

L'Enfonsa Pirates

Benvolgut amic pirata, Vols ser RIC? Vols aconsegyuir el TRESOR més gran qeu mai et puguis imaginar? Vols trobar més or del que mai et puguis gastar? I ROBINS i DIAMANTS? Enormes, grossos i gegants!

Així comença l'àlbum il·lustrat que us vull recomanar, L'Enfonsa Pirates, de Jonny Duddle, publicat per Edicions del Pirata.

El capità Barbanegra i els seus pirates passen l'estona a la taberna El Lloro Assedegat, quan senten la música d'un violí i la veu d'un cantaire vell i força atrotinat, però que per als pirates sona a música celestial, perquè la cançó els parla d'un tresor en una illa al mig de l'oceà. 

El capità Barbanegra no s'ho pensa i, amb els seus homes, posa el vaixell Foratnegre rumb a l'illa del tresor. El cantaire els acompanya i els anima amb la cançó. Els pirates, una mica rucs i eixelebrats, comencen a imaginar què faran amb el tresor. Un se'l guardarà als mitjons, un altre se'l menjarà a poc a poc. 

Ah! però quan són en alta mar, les cançons comencen a parlar de misteris i perills. Els pirates passen por i tenen malsons, però Barbanegra els diu que cap perill no podrà mai amb ell, i quan veuen l'illa no s'ho pensen.

Us deixo imaginar què passarà, què no passarà en aquesta història d'humor i de pirates. I si ho voleu saber, millor que compreu el llibre. Jo us el recomano perquè gaudireu molt de la lectura i de les magnífiques il·lustracions del seu autor, que és ja una celebritat al Regne Unit, on ha guanyat premis de prestigi com el Waterstones. Ep! I ha il·lustrat el darrer llibre de la sèrie Harry Potter. Actualment, viu a Gales amb la seva dona Jane i les seves filles, Daisy i Rosie.

Les pàgines són plenes de color amb uns pirates que faran les delícies dels més petits i amb un desplegable que els descobrirà secrets amagats al mar. En moltes pàgines, les lletres i els pensaments dels personatges estan en bafarades de còmic.

I a més de l'humor, hi trobareu un missatge que val la pena recordar de tant en tant. Un missatge que jo resumiria amb el refranys que diu: Qui tot ho vol, tot ho perd.

Si teniu fills a partir de quatre anys, els hi podreu llegir i comentar les il·lustracions. I si ja tenen més de sis anys el podran llegir pel seu compte, i també el podran llegir en companyia, en veu alta tot imitant les veus dels pirates.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Una jornada a la Gitanjali

Vaig passar tot un matí a l'Escola Gitanjali, de Badalona, gràcies al programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un dia magnífic perquè per a un autor ja és motiu d'alegria que algú ens compri un llibre, però que tots els alumnes d'una escola comprin un llibre diferent en cada curs, no acostuma a passar, a mi no m'havia passat mai abans. Naturalment, estava inflar com un gall dindi. 


    Abans de les sessions, vaig tenir una trobada amb l'Anna Meléndez, la Cap d'Estudis. Ens vam entendre de seguida, vull dir que la Gitanjali és una escola que:
    Fomenta la biblioteca personal dels alumnes.
    Fomenta el valor social i sentimental del llibres.
    Respecta i protegeix la cadena del llibre, des dels autors fins als lectors tot passant per les llibreries, que a Badalona hi ha de molt bones i interessants com ara la Llibreria Saltamartí, la Llibreria El Full, i  fins i tot especialitzades en literatura infantil i juvenil com la Llibreria Girafa Negra
    Implica les famílies en la lectura dels seus fills.
    Estimula el debat sobre els llibres literaris en lloc d'examinar els alumnes com si el llibre literari fos un llibre de text.
    Estimula la creativitat dels lectors per mitjà de l'elaboració de productes artístics a partir de la lectura: ombres xineses, titelles, teatre, música i dansa, crítica literària, etc.

    Els nens i les nenes van fer moltes preguntes sobre els noms dels personatges, la creació dels personatges, la feina d'escriure o la inspiració, alguns també, em van mostrar alguns dels treballs artístics que estaven fent a partir dels llibres, i alguns, també, em van explicar que s'havien comprat altres llibres meus, la qual cosa indicava que les mestres havien fet bé la seva feina d'estimular la lectura om una experiència personal i no enfocada cap a un examen. Va haver també una nena que va fer un resum magnífic de la seva lectura, jo no l'hauria fet tan bé.

    I també, cal dir, que em van tractar de meravella, que em van preparar un esmorzar deliciós i que l'Escola, en respecte a la meva feina, es va fer càrrec dels honoraris per les hores de més que hi havia treballat. Un exemple que cal que s'estengui. Els escriptors no fem la nostra feina per diners perquè la nostra feina és vocacional, però no vivim de l'aire, som treballadors de la cultura, com altres ho son de l'ensenyament o la sanitat o el metall o les arts gràfiques.

    Els llibres que van llegir eren:
    P3, P4 i P5:  La Lea i el cargol
    1r: Quin niu més bonic!
    2n: La colla del fantasma Barruf
    3r: El bosc dels somnis perduts
    4t: El Talismà de l’Ariadna.
    5è: El somriure de la Natàlia
    6è: El secret del planeta Moix








    diumenge, 2 d’abril de 2017

    Lectura a l'Escola Torre Balldovina

    M'agrada anar a l'Escola torre Balldovina, de Santa Coloma de Gramenet, per moltes raons o les vull exposar de manera molt sintètica, però ben clara:


    • Perquè estimulen la lectura a l'escola i a casa.
    • Perquè trien els autors que creem l'imaginari col·lectiu català i seguim i actualitzem el llegat dels nostres antecessors.
    • Perquè respecten la cadena del llibre ja que aconsellen als alumnes que comprin a les llibreries en lloc que l'editorial porti capses de llibres a l'escola.
    • Perquè engresquen les famílies a crear una biblioteca familiar i personal dels fills.
    • Perquè promouen les trobades dels autors amb els seus alumnes
    Aquesta vegada, però, en lloc d'anar a l'escola, els mestres van decidir que els alumnes lectors anirien a una biblioteca de la ciutat a trobar-se amb l'autor dels llibres que havien llegit, que era jo. I ho van fer gràcies a un acord de les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet amb els Serveis Educatius. En aquest cas en vam trobar a la Biblioteca de Can Peixauet, al barri del Raval.


    I a mi m'encanta anar-hi perquè des de fa molts anys, tants que ja no em recordo, que llegeixen els meus llibres. Durant molts anys ha estat la única escola de la meva ciutat que ha estat interessada a conèixer l'obra d'un escriptor que es podien trobar pel carrer, a les places, al mercat, al forn, a les llibreries o a les biblioteques perquè era veí seu.

    Per a totes les persones és important sentir-nos part d'una comunitat. És una de les característiques de la nostra identitat. El barri, la ciutat són els escenaris més importants de les nostres vides, són els llocs on passa el que ens passa, on establim les relacions familiars i d'amistat, on tenim a l'abast els serveis que necessitem. Per això és molt important que les ciutats disposin d'un patrimoni cultural i el fomentin des de l'escola. Els escriptors som patrimoni cultural.

    La majoria de nens i nenes de les escoles colomenques són nets i fills de l'emigració, primer de
    l'emigració del sud d'Espanya i ara també d'arreu del món, sobretot dels països empobrits. Són fills de famílies obreres que no ho han tingut ni ho tenen fàcil per obrir-se camí en una societat que promou el consumisme, l'individualisme i la competitivitat, una societat que rescata bancs i envia a la misèria els seus pobles.

    Per això m'agrada especialment a escoles com la Torre Balldovina, perquè els seus alumnes aprenguin que ells també poden ser metges o paletes o enginyers o lampistes o escriptors o fusters o mestres o mecànics.

    I la mostra del bon treball que fa aquesta escola la trobo constantment al carrer, perquè són els nens i nenes que compren més llibres per Sant Jordi, perquè els trobo a tot arreu quan hi ha activitats a les biblioteques o les llibreries. 

    Mestres amb l'empenta i entusiasme del Xavier Bernal són un exemple a seguir.
    He posat les cobertes dels dos llibres que van llegir els alumnes de cicle mitjà.