Segurament que més d'una vegada us hauran explicat una anècdota i us hauran dit: "com si fos una pel·lícula". I realment, moltes de les històries que ens expliquen podrien ser perfectament l'argument d'una pel·lícula. La vida de cada persona pot contenir prou arguments per fer novel·les o guions, tot i que la vida real acostuma a superar la vida de ficció.
Maite Carranza, en la seva novel·la infantil La pel·lícula de la vida, guanyadora del Premi Vaixell de Vapor 2016 ens ofereix una magnífica aventura on es fusionen realitat i ficció.
Vejam que escriu l'autora: "L'Olivia es considera una nena com qualsevol altra. Ni millor ni pitjor que les seves amigues, ni més afortunada ni més dissortada. Sap que la vida reparteix les cartes a l'atzar, que a cadascú li toca jugar amb les seves i que no es poden fer trampes perquè es molt lleig.
A l'Olivia li ha tocat una mare actriu, una pare missing, un germà poruc, uns avis misteriosos, uns veïns perepunyetes, unes amigues llepafils, una escola cooperativa d'una sola línia, una tele espatllada i un pis a l'Eixample, petit i bufó, amb orientació al sud."
I seguim l'autora en aquest primer capítol de presentacions: "La vida és un pou de sorpreses i d'un dia per a l'altre pot passar que les coses que fins ara eren sòlides i s'aguantaven dretes, com la torre Eiffel, l'Empire Estate Building o l'Hotel Arts, caiguin tot de sobte i es facin miques."
I és exactament això el que els passa als protagonistes, que el seu món s'enfonsa. I, malauradament, no els passa res que sigui estrany, no els passa res d'un altre planeta, no travessen la porta d'un armari i es troben en un món de fantasia. No. Els que els passa és tan real com esfereïdor, i tan comú que ens ha d'interpel·lar com a éssers humans. Tot i que l'Olivia ha trobar la manera de mitigar el mal. No per fugir de la realitat, sinó per fer-la més suau.
La mare de l'Olivia i del Tim es queda sense feina i arriba un moment que ja no poden pagar la hipoteca del pis i el banc els fa fora de casa. Per sort, tindran l'ajut de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques que els trobarà un pis que ocuparan. No serà pas el pis d'uns particulars, no estaria bé ni seria just, sinó que ocupen un pis en un edifici que pertany a un banc mentre intenten sobreviure. L'Olivia, perquè el Tim no pateixi, li explica que són els protagonistes d'una pel·lícula i que estaran rodant durant un temps.
La Maite Carranza, com a bona guionista que és, ha fet un primer capítol de presentació que ens posa el caramel a la boca, de manera que tenim necessitat de seguir llegint. La novel·la està construïda seguint la tècnica dels guions televisius. En cada capítol es resol algun tema i alhora es planteja un de nou que es resoldrà en el proper capítol. També hi ha diverses trames que acompanyen la principal tot apareixent de tant en tant en diversos capítols fins a la resolució final, com per exemple les visites de l'assistenta social, les referències al pare biològic o a una anterior parella de la mare.
L'escriptora ha construït un personatges complexos que s'enfronten a la realitat de les seves vides de manera molt diverses. La mare s'enfonsa i cau en la depressió, l'Olivia per la innocència de cop i de cop, als seus 11 anys, es troba fent de germana i de mare. Els personatges evolucionen i viuen experiències que els trasbalsen però que finalment els faran més forts: atur, desnonament, canvi de barri, canvi de casa, canvi d'escola, incertesa en el futur, pobresa.
La novel·la és un relat cru de la realitat més dura per la qual han passat milers de famílies els darrers anys. El govern rescatava bancs alhora que enviava la gent a la pobresa i a la desesperació. No obstant, això, el relat obre una porta a l'esperança tot i que ens diu clarament que sense lluita no hi ha sortida. Una lluita que va més enllà dels drets socials com l'habitatge o la feina, ja que és també una lluita per la dignitat i per l'autoestima.
L'autora ens retrata, també, la part cínica de la condició humana quan els veïns de l'Eixample els hi donen l'esquena i els neguen l'ajut als nostres protagonistes. Però també ens mostra la part més noble, com la solidaritat i la cooperació entre els desposseïts, quan la família de la Mamafatou, els veïns e l'habitatge ocupat els ofereixen compartir el poc que tenen i els ajuden a obrir-se camí en la seva nova situació.
També posa a prova l'amistat veritable en veure com reaccionen les antigues amigues de l'Olivia, algunes la volen ajudar, altres la marginen. O la fortalesa de les noves amistats sorgides en el moment més crític i dolorós, com la del Lamin, la Binta i l'Ada.
M'ha fascinat la dolcesa de l'Olivia amb el Tim i la seva enteresa quan la mare emmalalteix, o la innocència del Tim, que al principi es creu realment que està dintre d'una pel·lícula, però que, al meu parer, al final sospita el que està passant, però dissimula i fa veure que s'ho creu. Tot i que representa tan bé el seu paper, que, contra tot pronòstic, aconseguirà guanyar un càsting de manera inesperada quan està intentant trobar feina per a la mare.
I per acabar, tenim sorpresa gràcies a una de les trames secundàries que van apareixent de tant en tant, com sol passar en les sèries televisives. Però aquesta no us l'explico. Us animo a llegir el llibre.
Les il·lustracions són d'Iratxe López de Munáin. La il·lustradora crea atmosferes a partir del joc amb els colors, amb la llum i els colors vius aconsegueix fer-nos pensar que malgrat els mals moments, sempre hi ha una esperança. Iratxe és especialista en la creació de personatges, en els rostres i en els gestos, així veiem a la coberta del llibre una mare desesperada, una Olívia amoïnada i un Tim content i somniador. Les il·lustracions mostren les actituds de les persones de manera extraordinària. Totes són magnífiques, però a mi m'encanta la de la Mamafatou quan ofereix la sopera a la mare de l'Olívia perquè tinguin alguna cosa de menjar, una Mamafatou amb la mirada plena de llum i un rostre sinceritat i afecte.
La novel·la és un relat cru de la realitat més dura per la qual han passat milers de famílies els darrers anys. El govern rescatava bancs alhora que enviava la gent a la pobresa i a la desesperació. No obstant, això, el relat obre una porta a l'esperança tot i que ens diu clarament que sense lluita no hi ha sortida. Una lluita que va més enllà dels drets socials com l'habitatge o la feina, ja que és també una lluita per la dignitat i per l'autoestima.
L'autora ens retrata, també, la part cínica de la condició humana quan els veïns de l'Eixample els hi donen l'esquena i els neguen l'ajut als nostres protagonistes. Però també ens mostra la part més noble, com la solidaritat i la cooperació entre els desposseïts, quan la família de la Mamafatou, els veïns e l'habitatge ocupat els ofereixen compartir el poc que tenen i els ajuden a obrir-se camí en la seva nova situació.
També posa a prova l'amistat veritable en veure com reaccionen les antigues amigues de l'Olivia, algunes la volen ajudar, altres la marginen. O la fortalesa de les noves amistats sorgides en el moment més crític i dolorós, com la del Lamin, la Binta i l'Ada.
M'ha fascinat la dolcesa de l'Olivia amb el Tim i la seva enteresa quan la mare emmalalteix, o la innocència del Tim, que al principi es creu realment que està dintre d'una pel·lícula, però que, al meu parer, al final sospita el que està passant, però dissimula i fa veure que s'ho creu. Tot i que representa tan bé el seu paper, que, contra tot pronòstic, aconseguirà guanyar un càsting de manera inesperada quan està intentant trobar feina per a la mare.
I per acabar, tenim sorpresa gràcies a una de les trames secundàries que van apareixent de tant en tant, com sol passar en les sèries televisives. Però aquesta no us l'explico. Us animo a llegir el llibre.
Les il·lustracions són d'Iratxe López de Munáin. La il·lustradora crea atmosferes a partir del joc amb els colors, amb la llum i els colors vius aconsegueix fer-nos pensar que malgrat els mals moments, sempre hi ha una esperança. Iratxe és especialista en la creació de personatges, en els rostres i en els gestos, així veiem a la coberta del llibre una mare desesperada, una Olívia amoïnada i un Tim content i somniador. Les il·lustracions mostren les actituds de les persones de manera extraordinària. Totes són magnífiques, però a mi m'encanta la de la Mamafatou quan ofereix la sopera a la mare de l'Olívia perquè tinguin alguna cosa de menjar, una Mamafatou amb la mirada plena de llum i un rostre sinceritat i afecte. |
| Fotografia © Juanfran Martínez |
Va ser professora de batxillerat durant la dècada dels 80 i va iniciar-se en el món de la literatura al 1986 amb l'Ostres tu, quin cacau!, una novel·la juvenil exitosa que va rebre el premi de la Crítica. Ha publicat una cinquantena de llibres entre els que destaquen els clàssics Frena, Càndida, Frena!, Maurici Serrellsuat o Vols ser el nòvio de la meva germana? i d'altres de gran èxit com la trilogia fantàstica de «La guerra de les bruixes» (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi) i el premiat trhiller Paraules emmetzinades. En els darrers anys ha publicat algunes col·leccions infantils amb força implantació escolar com: »Víctor Iubacuto» i« Els set cavernícoles».
Ha guanyat els Premis Folch i Torres 1986, Crítica Serra d'Or 1987/2011, Joaquim Ruyra 1989, EDEBÉ 2002/2010, Protagonista Jove 2006, Políglota 2008, Nacional de Literatura juvenil 2011, Templo de las mil puertas 2011, Banco del Libro de Caracas 2013, Cervantes Chico 2014 i FADA 2015.
Ha estat traduïda a vint-i-cinc llengües entre elles l'anglès, el francès, l'alemany, l'holandès, el portuguès, l'italià i el coreà. La majoria dels seus llibres es troben editats en castellà i alguns en èuscar i en gallec. A més d'escriure per a nens i joves ha estrenat teatre (Cleques) i ha publicat novel·les per a adults (El fruit del baobab).
Com a guionista ha treballat des dels anys 90 per a diverses televisions (TVC, TV1, T5, A3) escrivint els guions de programes i sèries com Pinnic, Poblenou, Secrets de Família, Nissaga de Poder, Rosa, El joc de viure, Laura, El cor de la Ciutat, Homenots, Moncloa, ¿dígame?, Abuela de verano, Isabel, 39+1 i telefims com Valèria, Germanes de sang, La dona de gel, Les filles de Mohamed i l'Atlàntida. Alguns dels seus guions han estat mereixedors de premis com el Premi Ondes, Premi Nacional Audiovisual, Premi TP, Premi ILC, Premi Festival de Biarritz o Premi GAC. Ha participat activament en la difusió del món del guió a través de l'associació de guionistes GAC, de la qual va ser secretària i sòcia fundadora.
Ha estat professora d'escriptura de guions als Màsters de Guió de la UAB, la UIMP i l'Abat Oliba i ha col·laborat en revistes especialitzades sobre literatura juvenil. En els darrers anys s’ha dedicat especialment a les trobades amb els seus lectors i ha participat en fires i events relacionats amb la literatura juvenil. Ha donat conferències i xerrades literàries en gairebé totes les ciutats espanyoles i a Nova York, Miami, Berlín, Ciutat de Mèxic, Londres, Beijing, Shangai, Amsterdam, Sao Paulo, Lió, París, Cartagena d'Índies, Bogotà, Colònia, Lund, Mantova, Sofia i Rio de Janeiro.
