dimarts, 22 d’abril de 2014

EL VIAJE COMO POÉTICA DE LA INTROSPECCIÓN

FUERA DE CASA
Carlos Vitale
Colección La Garúa, 46
Cubierta: Ángel Muñoz
Epílogo: Víktor Gómez
96 páginas | 13×19 cm.
febrero de 2014
Poesía | Castellano
Precio online 6 €
PVP 10 €


Uno de los elementos presentes con cierta persistencia en la poesía de Carlos Vitale es el viaje, quizá por ello Fuera de casa se sitúa bajo la advocación de Montale de quien toma prestado el título de una colección de artículos de viaje que el poeta italiano había publicado en Il Corriere della Sera, como apuntara Gerardo Vacana en el prólogo de la versión italiana del poemario. Título por otra parte recurrente, ya que Vitale lo utilizó en 2004 para una antología poética donde aparecen algunos de los textos de la nueva colección.  También los habíamos leído en libros como Autorretratos, Unidad de lugar o Vistas al mar. La edición de 2014 recoge los ya publicados en 2004 y añade las secciones inéditas Tierra púrpura, Postales merideñas, Primavera estonia y Ronda ciociara.
Como diría Luisa Cotoner en su magnífico prólogo a Unidad de Lugar, Vitale nos ofrece una nueva manera de organizar los poemas y por tanto nuevos sentidos, nuevos significados, nuevas lecturas de los mismos.
El viaje le permite dos cosas entre muchas otras, el contacto con poetas de otras culturas y la proyección espiritual sobre mundos ajenos que acaban siendo muy suyos. Voces lejanas que penetran el espíritu del poeta, paisajes extraños donde se proyecta hasta arañar el alma con la nostalgia. Pero en realidad no son tan extraños. Salvo en algún caso concreto como el viaje a Venezuela dibujado en sus Postales merideñas, o la Primavera Estonia, nos encontramos con mundos que conforman la intimidad del poeta. Val di Comino y sus pueblecitos en la Ciociaria del centro sur italiano es una hermosa región montañosa donde Carlos Vitale acude cada año desde hace catorce a unos encuentros internacionales de poesía, muy cerca, también, de donde nacieron sus padres. La tarantela le recuerda a su madre “Estás aquí / dondequiera / que estés” Allí ha tejido amistades repartidas por Europa, tertulias nocturnas buscando el signo profundo de la palabra “La pequeña / pandilla/ murmura/ sobre / la provocadora / desnudez / de la poesía.” Tierra púrpura se edifica en tierras de Armenia, unas tierras que amaba antes de conocer unido a ella por lazos familiares “Extraña forma de paraíso, / aún desconocida y ya añorada”, “La parra trepa / a su cielo de alambre”, “Cavar hasta que la roca / te entregue su secreto.”
Los poemas de Fuera de casa son de una gran variedad temática dependiendo de los lugares a que se refieren. Son también poemas muy breves, a veces de un solo verso. Pero la variedad y la elaboradísima, casi minimalista brevedad, le sitúan en la línea esencial de la búsqueda del yo, un yo que evoluciona como un fluir constante, un yo con múltiples facetas que se van desvelando frente a cada paisaje. El viaje, por tanto, como poética de la introspección “Cuando el tren/ atraviesa la noche/ poco importa / país o destino”, “¿Charcas, pantanos? / Agua que conoce su labor.” Aunque a veces se desgaja del yo y mira las cosas con ojo crítico y con humor “Caballos salvajes. / Pero el líder/ de la manada/ lleva un cencerro. / Líderes con cencerro. / Libertad vigilada.” O aquel cuasi aforístico escrito frente a la tumba de Agamenón “Cuídate de quién te ama”.
La distancia de los problemas cotidianos es propicia para la meditación, por eso sentado y adormilado bajo una encina piensa que “Al despertar, / dará forma / de sombra / a las palabras.”

Carlos Vitale (Buenos Aires, Argentina, 1953) es poeta y traductor, licenciado en Filologia hispánica e italiana, ha publicado Unidad de lugar (2004), Descortesía del suicida (2008), Cuaderno de l'Escala / Quadern de l'Escala (fotografías de Jaume Salvat, ilustraciones de Marc Vicens y prólogo de Carles Duarte, 2013) y Fuera de casa (2014). Ha sido traducido a varias lenguas y ha traducido a numerosos poetas italianos y catalanes. Por su labor traductora ha obtenido los premios Ángel Crespo (2006), del Ministerio Italiano de Relaciones Exteriors (2003) y de Val di Comino (2004). Ha participado en festivales, lecturas y encuentros de poesía en Argentina, España, Venezuela , Armenia, Italia, Suiza, Rumanía, Estonia, Grecia, Bulgaria y Francia. Reside en Barcelona desde 1981.






dimecres, 9 d’abril de 2014

MARTA PÉREZ SIERRA AL RACÓ POÈTIC DELS DIVENDRES

L'escriptora Teresa Costa-Gramunt ha coordinat durant anys el Racó Poètic dels Divendres durant el mes d'abril al Centre Comarcal Lleidatà. Aquest any, i a proposta seva, m'encarrego de la coordinació.
El proper divendres, dia 11 d'abril, tindré el plaer de presentar la poeta Marta Pérez Sierra.
L'acte tindrà lloc a les 18.30 hores a la seu del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, Gran Via de les Corts Catalanes 592, principal.

Marta Pérez Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957, un 7 del 7. Mestra i llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat un llibre de relats curts, I demà, l'atzar (2009), i els poemaris Sexe Mòbil Singular, SMS (2002), Fil per randa (2008), Dones d'heura (2011), premi Jordi Pàmias 2010 de poesia, boCins (2012), Si goso dir-li un mot d'amant (2013) i el llibre de microrelats Bavastells (2014).
Una definició que trobo molt adient sobre la seva poesia és la que fa Sònia Moll al pròleg de Dones d'heura, i jo ho estenc al conjunt de la seva poesia "Aquest poemari és un cant, des del primer poema fins a l'últim, a l'experiència femenina de viure en relació. Amants, amigues, mestres, pares, mares, germanes i germans: les dones d'heura s'atreveixen a viure plenament la complexitat de la trobada amb l'altre, amb l'altra."

Lluna
Les ombres arrissades
han cargolat les fulles blaves.
Despentinades els arriba la llum
eixida de la cloïssa opalina
que rep el perfil de la lluna.
L'aigua del meu dolor
closa en el calze del teu pinzell.

Flors
Has collit totes les meves pors petites,
aquelles que expliquen mudes,
les que neixen de les pessigolles del temps,
i les has fet flors.
Has destriat d'entre els meus riures
les llàgrimes que s'havien fet vidre,
el fang dels dies
soterrats entre les arrugues.
Mudada, puc teixir els plecs
d'un altre futur blanc.

*
L'ansietat té els ulls violetes
i balla el tango
sobre el matalàs
amb talons d'agulla,
totes les nits,
just quan l'estel,
que porta el teu nom,
es despenja fins al meu clatell.

*
No puc evitat pensar-te.
Pedra de lluna sense el teu cos.
M'aïllaria
a les fonts tèbies de la son
si els somnis es cloguessin.

dilluns, 7 d’abril de 2014

GOYA GUTIÉRREZ I SANTI BORRELL AL CARRER MAJOR

Després de la bona acollida de les tres primeres trobades de la Cita de Poetes al Carrer Major, tornem  el 10 d'abril a les 19:30 hores amb Goya Gutiérrez i Santi Borrell. La nostra proposta habitual és fer la Cita el darrer dijous de cada mes, però amb la Setmana Santa i el Sant Jordi pel mig, hem decidir avançar la trobada d'aquest mes.
L'acte tindrà lloc a la Llibreria Carrer Major (c. Major, 13, Santa Coloma de Gramenet, ben a prop de les estacions del metro L1 Santa Coloma i L9 Església Major). Telèfon 93 358 58 42.

Goya Gutiérrez Lanero (Zaragoza, 1954 - Barcelona). És Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Ha exercit com a professora d'institut tot impartint l'assignatura de Llengua i Literatura castellanes. Ha sido profesora de instituto impartiendo la asignatura de Lengua y Literatura castellanas. Desde el 2003 es directora de la revista literaria Alga. Anteriorment havia participat en la iniciativa editorial Bauma. Cuadernos de poesía, en Barcelona. Es membre de l'ACEC (Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya). Inquieta gestora cultural, coordinadora de lecturas i presentacions poètiques, ha publicat els poemaris Regresar (1995), De mares y espumas (2001), La mirada y el viaje (2004), El cantar de las amantes (2006), Ánforas (2009) i Hacia lo abierto (2011). Té inèdit un nou poemari, una novel·la i, actualment, treballa en un llibre de relats curts.
Podeu trobar més informació a la web de Goya Gutiérrez



EL ÁRBOL DE LA LLUVIA
Te esperaré como el árbol espera
al ave que desde el norte viajó un día
anidando en sus ramas,
desnudas más tarde por la ausencia
en medio del verdor
de aquel tiempo de las lluvias,
que en este otoño se abre
estrenando presagios

Ayer te amé, mañana está
llegando, y no me reconozco,
hoy soñaré que el buen ladrón
vacía boca y ojos
que aborda el blnaco y liso lienzo
para trazar olvidos




Santi Borrell (1972, Vilafranca del Penedès).  "Fragments d'una pedra” és el seu segon llibre de poesia, després d'haver publicat "Els dies a les mans" (2010), un llibre que va rebre bones crítiques a revistes culturals i suplements literaris, llibre del qual es va fer una segona edició i va ser considerat com un dels fenòmens editorials, poètics, d'aquell any.
A part d'escriure, també ha organitzat i organitza diversos festivals de poesia (com el Festival de Poesia a les Caves, de Sant Sadurní d'Anoia, o la "Kinzena Poetika", de Vilafranca del Penedès). Ha col·laborat amb diversos artistes, fent poemes, ha fet diversos muntatges poètics, ha impulsat diverses iniciatives per Internet, i ha promogut diversos llibres col·lectius, com "Poesia a la frontera", una antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. 
Podeu trobar més informació al bloc de Santi Borrell

Tot

tot és tan immens 
i tan ample i tan ple 
i tan fort i tan fràgil
i tan fàcil i tan real
i tant absolut i tan simple...
que res... no res....
Fa temps
Fa temps
que veig el teu somni
dibuixat a la paret
fa temps
que m’amago dins del vent
fa temps
que no fem l’invent
i tot és lent
fa temps
que no saps què tens
fa temps
que veig el teu cos penjat a l’horitzó
i tinc els ulls negres de tant dolor
fa temps
que no vull casa
i la mort passa de llarg.

dimarts, 1 d’abril de 2014

DE VILANOVA DEL VALLÈS A BESALÚ AMB UN SOMRIURE I UN NIU DE PARDALS


 Hi ha dies que surten complets i quedem contents. Som un país de cicles i ens concentrem tant en cada un, que ens oblidem dels altres fins que li arriba el moment. Comencem el curs i les escoles s'omplen de fulles i castanyes perquè arriba la tardor. Passada la castanyada ja tothom pensa en el Nadal. En molts llocs els carrers ja estan il·luminats al novembre. Posem decoracions nadalenques a les cases i a les aules, arbres i tions. I després de reis ens arriba el carnaval. En algunes escoles he vist la vella quaresma amb set mitjons. I un cop enterrada la sardina, ens arriba la primavera!!!! Temps de llibres, de Jocs Florals, al bell mig el Sant Jordi. Quin goig! Tot Catalunya s'omple de colors, els arbres i les plantes floreixen, la llum ens alegra els dies. I és temps de llibres. Que bonic que els llibres arribin amb la llum i amb els colors! A mi m'agradaria que tot l'any fos la festa del llibre, però no puc fer res per canviar-ho i ja m'està bé la primavera. Però durant la primavera els autors no escrivim, no podem. Passem els dies viatjant de poble en poble, de ciutat en ciutat, d'escola en escola, de biblioteca en biblioteca. Fem xerrades, presentem llibres, llegim poemes, fem de jurat en premis literaris. La primavera és un no parar. Com avui que he anat del Vallès Oriental a la Garrotxa, de Barcelona a Girona, de Vilanova del Vallès a Besalú. I que bonica que és Catalunya, i quins paisatges!





A Vilanova del Vallès he visitat l'Escola La Falguera, tota de color verd enmig de la muntanya. Tenia una trobada amb els alumnes de cinquè, però finalment s'hi han afegit també els de sisè. Havien llegit El somriure de la Natàlia. Les seves preguntes han estat d'allò més interessants. Com sempre els alumnes volien saber com m'havia inspirat, d'on havia tret les idees per al llibre, com havia creat els personatges, com escric, però a diferència d'altres ocasions han fet preguntes molt importants sobre el contingut del llibre, sobre els noms, sobre els protagonistes. S'han aturat en detalls on homenatjava a Michel Ende tot fent aclucades d'ull a La història interminable i a Momo. I també m'han demanat consells per escriure relats, poesia i monòlegs. He fet el millor que he pogut, sort que no m'havien de posar nota. He marxat a l'hora del pati, quan els mestres repartien maduixes als alumnes. Molt bones. Recordo que la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, va ser terra de maduixes.

En acabar he partit cap a Besalú tot gaudint del paisatge en un dia lluminós. Després de dinar he passejat per un dels pobles amb més història de la nostra terra. Cal dir que Besalú va ser un dels primers i més poderosos comtats catalans. Trepitjant aquells carrers sentia dins de mi tota la força d'un poble mil·lenari caminant amb pas ferm cap el futur.





I amb aquestes reflexions he anat a l'Institut Escola Salvador Vilarrasa, un edifici antic i amb solera ampliat amb barracons, on de seguida els nens m'han reconegut abans de l'hora d'entrada i m'han rebut com si fos un futbolista famós. Els pares i les mares estaven sorpresos i expectants, fins i tot una mare, en veure els nens tan esverats, ha vingut a preguntar-me qui era jo. Ha estat una experiència extraordinària. Els alumnes de primer curs de primària havien llegit Quin niu més bonic!, però per les seves preguntes molt ben pensades, per l'atenció i l'interès que hi posaven, semblaven molt més grans. En finalitzar la sessió els he felicitat. I això passa perquè tenim uns mestres vocacionals, que estimen la seva feina, que estimen els infants i que fan autèntics miracles amb els nostres fills malgrat les retallades i els recursos cada cop més escassos.