Invents esbojarrats o El coltan i la màquina del temps

Després d'unes llargues setmanes sense llegir per dedicar-me en exclusiva als fòrums a les escoles, torno al plaer de la lectura, aquesta vegada de la mà de dos grans creadors, cadascú en el seu àmbit: l'escriptor Lluís Llort i l'il·lustrador Oriol Malet. Es tracta de L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz, magníficament publicat per l'Editorial Barcanova.

La parella artística Llort-Malet va debutar amb Número 5. El submarí perdut, una novel·la on barrejaven magistralment fets històrics, elucubracions científiques, viatges exòtics, ciència ficció i trama detectivesca sense detectiu. El protagonista era Nuno Peixoto, un científic gris, mig portuguès mig català, que tot cercant informació per a una tesi doctoral es troba ficat en una aventura esbojarrada on li toca jugar el paper de detectiu. No ho és, però per la seva manera d'actuar ens fa pensar en aquells personatges del cine negre americà dels anys 40 i 50 amb una barreja de l'antiheroi més contemporani. Nuno Peixoto troba una ajudant excel·lent en Agripina, una arxivera jubilada amb molta energia. 

El procés de creació era molt interessant. Lluís Llort escrivia una part de la novel·la, Oriol Malet feia unes il·lustracions que lligaven amb la història però que alhora creaven un discurs propi tot formant el gruix de la segona part i finalment Lluís LLort acabava la redacció tot comptant amb les propostes de l'il·lustrador.

A L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz, els autors literari i artístic, han mantingut el mateix esquema i han recuperat els personatges centrals tot afegint la Silvana, xicota del Nuno Peixoto.

En Milko, un científic amic de la Silvana, que treballa juntament amb Bertrand, un altre científic, en una mena de màquina del temps inspirada en la troballa d'unes partícules més ràpides que la llum, té dificultats per seguir amb la feina, ja que no han aconseguit permís oficial per desenvolupar el seu invent. Ho fan clandestinament, i en una de les proves hi apareix l'inventor Jerónimo de Ayanz, vingut del passat. Es tracta d'un personatge històric que va viure a cavall dels segles XVI i XVII. Però l'experiència ha espatllat la màquina i s'ha de reparar amb uns materials difícils de trobar, especialment el coltan, un mineral que es troba al Congo.

La relació d'un personatge vingut del passat amb els altres protagonistes, i especialment amb l'Agripina, així com el contrast de la vida al seu segle amb la del segle XXI, serà una part important de la història, juntament amb el viatge al Congo on s'enfrontaran amb la dura realitat de l'explotació més inhumana de la gent humil i especialment dels infants, per aconsguir el coltan, mineral essencial per als mòbils i les tauletes, així com la manca de respecte total i absoluta del medi ambient.

El llibre també ens porta de viatge per llocs més amables com ara Roma o al Gran Sasso, una serralada dels Apenins al centre sud d'Itàlia.

Les il·lustracions de l'Oriol Malet mostren el contast entre els dos mons, només cal veure la coberta, alhora que fa un tractament magistral de la pintura del barroc per modernitzar-la i oferir-nos il·lustracions molt modernes. Les il·lustracions ens mostren també passatges i personatges de l'època de Jerónimo de Ayanz alhora que recrea dibuixos dels invents del protagonista.

No us explico més perquè no us vull desvetallar tota la història, però us diré, això sí, que hi ha amor, acció, misteri, ciència, història i fantasia perfectament combinats. Teniu al davant un llibre de lectura amena i apassionant.

Lluís Llort (Barcelona, 1966), és periodista cultural. Des del 1998 treballa al Diari Avui, convertit ara en El Punt Avui. El 1998 va debutar com a novel·lista havent publicat Tardor (1999), Maleït Montjuïc (2000), Camaleó (2001), Trenta-dos morts i un home cansat (2004), La imperfecció de les bombolles (2009), Si quan et donen per mort un dia tornes (2012) i Herències col·laterals (2014). Ha col·laborat en cibnc llibres col·lectius de narracions. Ha escrit també una desena de llibres infantils i una vintena de guions per a sèries de televisió. Pel que fa a la literatura juvenil destaquen Número 5. El submarí perdut i L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz.

Oriol Malet (Martorell, 1975), es dedica professionalment a la il·lustració des del 2004. A més de treballar per a les editorials més importants del país de literatura infantil i juvenil, s'ha especialitzat també en la il·lustració periodística. els seus dibuixos apareixen regularment a La Vanguàrdia i al Timeout. No obstant això, l'Oriol és un tot terreny que igual et fa dibuix tècnic que pintures murals, que il·lustració infantil, o cobertes de llibres i de discos. Per cert, és un gran amant de la música, sobretot del jazz. Toca la bateria i la trompeta.

A Vidreres entre alzines i cedres

Són les 8:30 del matí, poso en marxa el cotxe, aviat enfilaré l'autopista cap el nord camí de Vidreres, a la comarca de La Selva. Vaig a l'Escola Sant Iscle, per fi la darrera visita a una escola aquest curs. M'encanta anar per les escoles de tot Catalunya i de vegades també de les Ílles i algún cop també d'Andorra (al País Valencià encara no he tingut la sort d'anar-hi), però alhora resulta esgotador perquè la majoria d'escoles programen aquesta activitat durant els mesos de la primavera. Acumular més de 50 sortides en tres mesos m'obliga a deixar pràcticament tot el que faig per dedicar-me en exclusiva a les escoles. A mi m'agradaria programar les visites al llarg de tot el curs, però és una tasca impossible perquè som un país de cicles. Per tant, em veig obligat a obrir un parèntesi en la meva vida durant aquests mesos. Sé que tinc ganes d'acabar, però sé també que no trigaré a sentir nostàlgia.

Per al viatge d'anada em poso la música de El hombre trankilo (Ricardo Rabella), excel·lent músic, que m'anima el camí. Arribo sense problemes amb 20 minuts de temps i decideixo relaxar-me amb un cafè amb llet al Bar Manolo, el primer que trobo. Em quedo parat. Està ple d'homes molt sorollosos que mengen xoriços a la brasa i altres menges potents que acompanyen amb vi i "carajillos". Imagino que són treballadors del camp que es preparen per passar un llarg dia de feina, portser alguns treballen en tallers i algun altre, que veig amb corbata, en alguna oficina.

Finalment m'adreço a l'escola on alumnes i mestres m'esperen amb autèntica expectació. És la primera vegada que un escriptor visita el centre. La trobada va sobre rodes, els nens i les nenes tenen moltes ganes de preguntar coses relacionades amb el llibre i també sobre la feina d'escriptor. Havien llegit La font del cedre.

Els parlo de la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, que era un poble de pagès quan jo era petit. Vivia en una casa envoltada d'horts i amb els meus pares anava a visitar la Font de l'Alzina, que amb els anys va quedar molt deteriorada fins que gràcies a un grup de gent lluitadora, es va poder recuperar i avui és un paratge preciós i protegit. També els vaig explicar que un dia vaig fer una xerrada en una escola de Sant Hipòlit de Voltregà i vaig descobrir tot el mal que feien els purins. Les dues coses em van inspirar per fer aquest llibre. Però vaig voler posar un follet entremaliat perquè els follets existeixen en totes les cultures del món. Aquí he posat un follet inspirat en Puck, un follet que surt en l'obra teatral El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. En altres llibres he posat follets catalans.

Els explico que volia posar una font d'un arbre que no fos l'alzina. Em va resultar fàcil triar el cedre perquè el follet en un moment donat es converteix en llapis i els llapis es fan de la fusta del cedre. No se m'acut com explicar com és un cedre quan, a través de la finestra de l'aula, descobreixo dos cedres preciosos. Durant la xerrada també m'assabento que a Vidreres predomina l'alzina surera i que la principal indústria del poble és el suro i se senten tan orgullosos que fins i tot tenen un gegantó.

També parlem d'alguna anècdota divertida mentre escrivia el llibre, de com i quan vaig començar a escriure, de com eren les escoles autoritàries de la meva època i com era la televisió en blanc i negre. Parlem dels jocs al carrer i de la imaginació que es desperta en llegir. De la importància dels accents, de la necessitat de corregir molt el que escrivim i de grans autors de la literatura internacional i catalana.

Abans de marxar ens fem fotografies amb les mestres i els alumnes. De tornada em poso el gran Ovidi Montllor. És el meu íntim homenatge en el 25è aniversari de la seva mort. L'Ovidi em recita els versos de Salvat Papasseit. Torno emocionat tot omplint el cor de poesia.