Una agenda atapeïda d'actes literaris

A la tornada de l'estiu, tenia preparada una bona agenda d'actes literaris. Però davant la situació excepcional que viu el país, amb notícies que ens colpien cada dos per tres, vaig decidir suspendre o ajornar bona part de l'activitat.

Després d'unes setmanes intenses, he decidit tornar a posar-me en marxa. La cultura ha de resistir. Jo crec, com Pau Casals, que abans que escriptor sóc persona i que no puc restar al marge dels esdeveniments que afecten profundament la nostra societat i fins i tot la nostra vida quotidiana.

Però la cultura és essencial en la condició humana. Les diverses expressions de la cultura ens permeten formes de conducta, també diverses, que ens ajuden a interpretar i a transformar la realitat.  En el meu cas, la literatura com a forma de conducta. La cultura, per tant, ha de resistir com a espai de llibertat en aquests temps convulsos que vivim.

D'aquesta manera vaig començar el dia 28 d'octubre amb la presentació d'El sembrador d'estrelles a la Llibreria La Girafa Negra, de Badalona, amb la participació de l'editora de Mosaics Llibres, Mertxe París, i del llibreter Carlos Álvarez.

Uns dies després rebia la notícia trista que la llibreria tancava les portes per sempre. És sempre molt dur que tanqui una llibreria, però és encara més dur que tanqui una llibreria infantil. El llibre ja no té prestigi per a les famílies. Hem d'intentar canviar aquesta realitat. Si no hi ha nenes i nens lectors, no hi haurà adults lectors, almenys de bona literatura.


El dia 7 de novembre vam presentar el llibre de poemes Duermevela, de Carlos Vitale, a la Llibreria Carrer Major, de Santa Coloma de Gramenet. Una llibreria que ha estat reconeguda com a "Librería con sello de calidad" por el Ministerio de Cultura. Un llibre magnífic que us recomano. Us enllaço una ressenya que vaig fer en aquest mateix blog. Feu clic damunt del títol: Duermevela. 

I ara, tota una bateria d'actes:

El dia 20 de novembre a les 18 hores,  participaré en un homenatge a l'escriptora Aurora Bertrana a la Biblioteca Can Peixauet, de Santa Coloma de Gramenet, amb la participació de Marta Vallverdú, doctora en filologia, i de Maria Àngels Mercader, amiga de l'escriptora, i a qui tindré el goig i el plaer d'entrevistar. L'acte està organitzat per la Biblioteca Can Peixauet, el Centre de Normalitació Lingüística L'Heura i Òmnium Barcelonès Nord.

El dia 22 de novembre, a les 19 hores, a la Fundació Sierra i Fabra, presentaré i moderaré la xerrada de l'escriptora Maite Carranza sobre l'estat actual de la literatura, dins del cicle ena17 (Estat de la Nació de l'Art). Serà als locals de la Fundació al carrer Carreras i Candi, 80, de Barcelona. Us enllaço informació sobre l'acte: Xerrada Maite Carranza.




El dia 23 de novembre, a les 18 hores, a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet, presentaré el meu darrer llibre infantil El sembrador d'estrelles, un llibre sobre la superació personal, l'amistat, la imaginació i la força del desig, inspirat en una obra d'art de l'artista lituà Morfai. No serà una presentació com estem acostumats. La il·lustradora Laura Borràs i jo us tenim preparada una petita sorpresa. L'acte està organitzat per la Biblioteca Central, la Llibreria Carrer Major i l'Editorial Mosaics Llibres






El dia 24 de novembre a las 19:30 hores, participaré en una lectura de poemes juntament amb Mario Campaña i Concha García dintre del cicle "Viernes de poesía i cava", que organitza l'Editorial Candaya dirigit pel poeta i traductor Carlos Vitale. L'acte tindrà lloc a la seu de l'editorial al carrer Bòbila, 4, de Barcelona.

I per acabar aquesta marató literària, el dia 28 de novembre a les 20 hores, presentaré el meu darrer llibre de poemes Reconstruccions. Es tracta d'un muntatge poètic, musical i visual a tres veus, la meva i les de les periodistes de Catalunya Música Victòria Palma i Ester Pinart. Es projectaran les fotografies de Míriam G Troncho i les il·lustracions de Laura Borràs.

L'acte tindrà lloc a l'Espai Betúlia, de Badalona (c. Enric Borràs, 43- 47) i està organitzat per l'associació de poesia Pont del Petroli.

Presentem El sembrador d'estrelles

Avui us vull parlar d'un llibre que acaba de sortir de la impremta. Calent, calent, com un plat de macarrons acabats de fer. El llibre es titula EL SEMBRADOR D'ESTRELLES, l'he escrit jo i l'ha dibuixat la Laura Borràs.  Ha estat publicat per l'editorial Mosaics.

Un mosaic és una decoració feta de petites peces de diferents colors i materials, és un art molt antic, a casa nostra es conserven alguns mosaics que van fer els romans. Però l'editorial utilitza aquest nom com una metàfora, se sembla a una comparació. El nom Mosaics serveix per identificar la nostra societat actual, formada per persones molt diferents, de països, cultures i religions diversos, tots units en un mateix territori que estimem, com les petites peces de terracota, de vidre o de metall que formen un dibuix. Si falta alguna peça el dibuix no està complet. Els éssers humans ens necessitem els uns als altres amb els nostres defectes, amb les nostres virtuts i amb les nostres diferències. Per això ens agrada el nom: Mosaics.

La Laura fa molts anys que es dedica a la pintura i al dibuix. És tota una artista que, a més de fer llibres, també fa tasses, samarretes i toca la guitarra. I fa classes de traducció a la universitat. Ja veieu, com a bona artista que és té el cul inquiet, així que va de la guitarra a les lletres i de les lletres a les aquarel·les. I ho fa tan bé, que fins i tot li van donar un premi molt important a la Fira Internacional del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya, la més important del món. I us explicaré un secret: estima tant els animals, que només menja vegetals.

I què us diré de mi. Jo sóc un malalt de lletra, m'agrada escriure de tot una mica: poesia, teatre, contes, novel·les. M'encanta imaginar, pensar històries. Cada setmana surto tres dies a caminar durant més de dues hores. Quina meravella! Són les millors hores per pensar els guions de les meves aventures literàries. He publicat uns quants llibres, aquest és el que fa 25. També m'agrada molt llegir. Llegint, m'ho passo pipa. I també anar al cine i al teatre. Us diré un altre secret: Jo volia ser director de teatre, però no sempre els nostres desitjos es fan realitat.

Això lliga amb el que us volia dir ara. Us vull explicar una mica de què va el llibre, però sense desvetllar-vos els secrets, perquè a l'editorial, a la Laura i a mi ens agradarà molt que el llegiu, i també que el compreu perquè així l'editorial podrà seguir publicant altres llibres, la Laura podrà seguir dibuixant i jo podré seguir escrivint.

Heu tingut mai un desig molt fort, molt fort? Un desig d'alguna cosa que sembla impossible? Un desig que no us deixa pensar en res més? Doncs, a en Tià li passa això. En Tià és un nen que deixa de parlar arran de la mort del seu pare, emmalalteix i sembla que el pou de tristesa en el què ha caigut no tingui fi. Fins que un dia una merla li deixa una llavor a la mà perquè la planti: quan la llavor floreixi, el desig que demani es farà realitat.  L'amor, l'amistat i l'acte d'escriure és el que ajuda en Tià a madurar, superar el dol i continuar endavant. Amb EL SEMBRADOR D'ESTRELLES hem volgut fer un cant a la vida, a l'esperança i a la superació individual i col·lectiva.

Els llibres també moren

Fa uns mesos vaig assistir a la presentació de diversos llibres de l'escriptora Maite Carranza, gran amiga meva i amb qui comparteixo alguns projectes encoratjadors conjuntament amb altres autores i autors. En aquell acte, referint-se als llibres descatalogats, la Maite va dir amb una veu molt trista "Els llibres també moren". Ho va dir amb un gest de dolor i estranyesa i alhora carregat realitat, d'una crua realitat que costa molt d'acceptar. Aquell moment em va quedar gravat a la memòria i el recordo molt sovint. Avui l'he tingut més present que mai. Mentre escric aquest article puc veure i sentir la Maite: "Els llibres també moren".

Estic trist, molt trist, perquè el llibre que més estimo, el que més alegries m'ha donat i que encara és el meu llibre més llegit, ha estat descatalogat per l'editorial Barcanova.

Abans d'escriure El secret del planeta Moix, havia escrit altres dos contes que cap editorial no va voler publicar-me. Anys després. La Lea i el cargol i Iris, la cortina màgica, van ser publicats. El primer a Baula i el segon a la revista Barça Kids. Però al principi ningú no els volia. Quan vaig acabar El secret del planeta Moix, vaig pensar que si tampoc no me'l volien ja no escriuria més per a infants perquè potser no era bon escriptor. Aquesta vegada vaig tenir sort. El llibre em va obrir les portes de la literatura infantil i juvenil. Per fi era un escriptor professional. Per primera vegada cobrava per un contracte d'edició, feia presentacions promogudes per l'editorial i viatjava per tot Catalunya, per les Illes Balears i fins i tot per Andorra tot fent xerrades a les escoles. Vaig viure dos anys en un núvol. A poc a poc, vaig anar publicant altres llibres, em vaig anar consolidant com a escriptor i vaig començar a viure en primera persona alguns dels problemes que patim com a treballadors de la cultura. 

Un dels problemes que patim és que la societat no accepta que som treballadors i que ens hem de guanyar un sou com qualsevol altre professional. La societat no veu amb bons ulls pagar uns diners per la cultura, encara que siguin pocs, com els 9 euros que valia el meu llibre.

Avui un amic em preguntava, si és el teu llibre més llegit i el llibre pel qual encara fas més xerrades, per què l'han descatalogat? La resposta era molt fàcil: que sigui un llibre molt llegit no vol dir que sigui un llibre molt venut. Quasi totes les escoles on he anat a fer fòrums el tenien socialitzat. L'escola havia adquirit 20 o 25 llibres que anaven passant de curs en curs. Hi ha coses pitjors. Alguna biblioteca va adquirir fa anys 30 exemplars i els ofereix a totes les escoles de la ciutat. Tinc milers de lectors, però no tinc vendes i això no interessa a l'editorial. També hi ha escoles que demanen un exemplar en préstec a la biblioteca pública i el llegeixen a classe en veu alta passant un sol exemplar de nen en nen o bé el llegeix la mestra.

Però el problema no és només de la societat, en aquest cas de la comunitat escolar (institucions, mestres i famílies) sinó també de l'època de liberalisme econòmic agressiu que estem vivint.

Quan vaig signar el contracte amb Barcanova, em van explicar que tenien l'objectiu de crear clàssics catalans i que la forma de fer-ho era editar pocs llibres cada any i mantenir-los vius, que vol dir incloure'ls en plans lectors, promoure traduccions i fer-ne difusió. I així va ser els primers anys tot i que no vaig aconseguir que l'editorial el traduís al castellà. Però a poc a poc, els amos de Barcanova, que ja no estaven a Barcelona, sinó a Madrid, i més tard, a París, van perdre l'interès per crear clàssics catalans. L'interès era purament econòmic. Al principi, tots els ingressos per vendes en una delegació, permetien fer plans de promoció de la lectura dins el seu àmbit territorial. Després, només es comptaven els ingressos per la venda de cada títol en concret. De manera que sovint les vendes no justificaven les despeses de promoció. Feia temps que l'editorial havia perdut l'interès pel meu llibre, tot i que el 2015 em van renovar el contracte i vaig pensar que les coses canviarien. Però no va ser així. 

Això està passant en totes les editorials grans. Importen més els resultats econòmics que els literaris.

No son bons temps per a la lírica.

Un desig a punt de florir: El sembrador d'estrelles

Heu tingut mai un desig molt fort, molt fort? Un desig d'alguna cosa que sembla impossible? Un desig que no us deixa pensar en res més? Això és el que li passa a en Tià, el protagonista del llibre El sembrador d'estrelles, que presentarem al setembre a la Setmana del Llibre en Català.

Escriure aquesta novel·la infantil ha estat per a mi un repte personal important, ja que vaig apostar per un tema, la mort del pare, que sabia que no agradaria a les editorials que publiquen col·leccions escolars, que són la majoria de les editorials de literatura infantil i juvenil. No obstant això, els mesos que li vaig dedicar han estat dels més gratificants que he experimentat com a escriptor.

No sabia, però, que el petit sembrador d'estrelles em faria viure moments màgics tot treballant en equip al costat de dues dones apassionades per la seva feina, la Mertxe París i la Glòria Queirós, editores de Mosaics Llibres i d'una il·lustradora com la Laura Borràs Dalmau, que m'ha encisat amb la seva obra i amb el seu temperament artístic. Podeu veure a la capçalera de l'article un dels seus dibuixos, però si feu clic damunt el seu nom, podreu veure uns quants més. I també podeu fer clic damunt del nom de l'editorial i veureu quins llibres més bonics que publiquen.

Marcel Riera

Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política.

Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible. Tècum Editors, 1999; Lluny. Viena edicions, 2006; L’edat del coure. Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda. Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident. El Gall editors, 2016, Altres veus. El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies  Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal. Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor. (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.

 Ha traduït de l’anglès Rumer Godden. El riu. Viena edicions, 2007;  Joseph Brodsky. La marca de l’aigua. Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe. El nen perdut. Viena edicions, 2014; Philip Larkin. Finestrals. Labreu, 2009; i Versions de Bai Juyi. Labreu, 2013.

Els seus poemes i traduccions han aparegut en diverses revistes  com ara Poetari, Veus baixes, Quaderns de Versàlia i British Council.

La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen Premi Vila de Martorell, 2007; Premi Carles Riba, 2011; Premi Extraordinari 1714 dels Jocs Florals de Barcelona 2014; Premi Joan Alcover, Ciutat de Mallorca, 2015; i Premi Pollença de Poesia, 2016.

Actualment co-dirigeix la col·lecció de clàssics moderns “El cercle de Viena”.

CAMPS MINATS

El vent remou les branques dels mangles i la gent
que passa pels caminis parla sempre en veu baixa.
Són allà, en repòs, el metall immutable
a flor de pell dels camps, amagat ran dels marges
com els talps, a l'aguait del peu desconegut
que saltarà pels aires empaitant la pilota,
de la punta del càvec que guspirejarà
abans de caure a trossos en un clot ennegrit.

I als hangars, sota lones, minúscules en caixes
d'acer, desactivades tot just i ja glatint
pels cossos destrossats que ho ignoren, a punt
de viatjar a la panxa de buldòzers volants.
Immunes al temps, vetllen per la propera guerra,
o bé s'esperen sempre, els pius fràgils ocults
sota el fullam als boscos d'eucaliptus enormes.
Bull la vida, els soldats se'n van i elles es queden.


HOTEL REX, CONSTANÇA

Les platges són desertes i l'edifici blanc
que abans es deia Hotel International sura
en la nit dels afores, com l'illa d'altres temps
que va desaparèixer enduta pel corrent
i ara torna, de cop, entremig de la boira.

Les piscines són buides i als jardins i les pèrgoles
no hi ha ningú. A dins, un músic de cabells
blancs, toca, al saxòfon, cançons populars russes
i tangos com si fossin blues. Els estiuejants
no han arribat o bé la boira els ha engolit.


LA FONDAMENTA DEGLI INCURABILI

                                                         És més fàcil començar que acabar.
                                                                                 PAUL MORAND, Venècies

Als mariners els roda el cap quan desembarquen
sobre la lluentor molla d'antigues lloses.
Ben encaixada, no sembla que ara es bellugui
sinó que els corrents gronxin els mil embarcadors
i que les llengües d'aigua tèrbola llepin troncs
i murs on s'aferraven les cordes de les naus.

Des d'aquest terraplè que un dia degué ser
més tou que no pas ara, salpaven els malalts
per morir a Pveglia, avui els incurables
d'un patiment llunyà, esqueixos de gemecs
esmorteïts per l'aigua. Com si fos un malson,
passen xipollejant les góndoles negres.


RIU BESÒS

Me'l miro des del pont i dic a qui m'escolta:
aquest és el meu riu, curt i gens cabalós,
com un trau que han sargit per evitar l'estrip
de l'aigua desbocada. Però el vell Besòs
ja formava maresmes on caçava senglars
la nissaga extingida, els cavalls patollant
entre els verns i el fonoll, segons les reials cròniques,
i l'antic rec Comtal el sagnava pel flanc
dret, cap a Barcelona. Només un rajolí
separa les ciutats que abans eren poblets
de pescadors i, encara més lluny, assentaments
romans sobre les runes d'ignots poblats ibèrics.

És un riu tan modest que als mapes no se'l veu:
encaixonat per murs de ciment, depurat
i liquat novament, ja no és la correntia
de la meva infantesa que, quan es desbordava,
terrós i emmetzinat, s'enduia les barraques
d'uralita amb la gent i els cotxes fins al mar.
No s'assembla a l'Isonzo i gens al Fluvià,
tampoc és afluent de ningú i desemboca
-sense pena ni glòria, ni estuari ni delta-
al mateix mar que ells dos, i li agrada passar
tan desapercebut com jo ara, que parlo
amb aquell que vaig ser al punt que es va endur l'aigua.

ALFONSO ALEGRE HEITZMANN I ANTONI CLAPÉS AL CARRER MAJOR

La propera Cita de Poetes al Carrer Major comptarà amb dues veus essencials en la trobada de les arts i la poesia, Alfonso Alegre Heitzmann i Antoni Clapés.

L'acte serà el dia 15 de juny a les 19:30 hores a la Llibreria Carrer Major (c. Major, 13 - Santa Coloma de Gramenet).

Alfonso Alegre Heitzmann (Barcelona, 1955) ha estat director de la revista de poesia Rosa Cúbica, i fundador, amb altres escriptors, de Hablar / Falar de Poesía. Una part important de la seva obra poètica ha nascut del diàleg amb les altres arts, especialment amb la pintura. Així, algunes de les seccions o sèries del seu llibre El camino del alba havien aparegut abans com a plaquettes o llibre d'artista, realitzats amb pintors com ara Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona o Vicente Rojo. Estudiós de l'obra de Juan Ramón Jiménez, ha editat Lírica de una Atlántida així com el seu espistolari complet.

Amb Victòria Pradilla, ha traduït al castellà l'obra poètica de Màrius Torres, JV Foix o Joan Brossa. Com a poeta ha publicat La luz con el tiempo dentro (1993), Sombra y Materia (2001), La flor en lo oscuro (2003), Agón, contemplación de Antoni Tàpies (2008) i El camino del alba (2017)

UN RECUERDO DEL SOL

                               Homenaje a Paul Cézanne

En todas partes un rayo

llama a una puerta oscura,

una línea, un color, en todas partes.

Nuevamente el sol

piensa en la vida.

Savia sagrada, ee rayo

es ahora tu alegría;

silencio que toca, que calla

en la madera,

que vibra, que brilla

del otro lado del umbral

de tu penumbra.

ALMENDRA

                   A José enrique Gargallo

Fulgor tan blanco,

la nieve es flor

del árbol más desnudo

primavera de luz

que vienes en invierno.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) Des de 1968 escriu poesia i texts relacionats amb la poesia. Fins ara ha publicat dues dotzenes de llibres i nombrosos texts en edicions d'art, pròlegs, plaquettes i antologies.

Tradueix poesia del francès i de l'italià. La seva poesia ha esta traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab.

Hau guanyat els premis de poesia Joan Alcover (1989), Cadaquès a Quima Jaume (2010) i Josep Maria Llompart - Cavall Verd (2010), i els de traducció Mots Passants (Departament de Filologia Francesa i Romànica - UAB, 2012) i el Rafel Jaume - Caval Verd (2012).

Enetre els seus llibres destaquen L'arquitectura de la llum (2012), La llum i el no-res (2009) i Miro de veure-hi (2007).  Del francès a traduït a Jaccottet, Collobert, Char, Desautels i Brossard, entre d'altres, i de l'italià a Civitareale i Fasani, també entre d'altres. al desembre de 1989 va crear Cafè Central.

La seva obra representa una meditació sobre l'ésser i l'esdevenir (l'escriptura, el llenguatge, el temps, la memòria, el silenci) i, s'escau una indagació sobre la llum, tant en l'aspecte físic com el metafísic.

Falcies asclen el silenci,

aquest transparent aire

de l'estiu que s'enjoia.

Quietud inefable.

Ja res no hi ha

que sigui teu

                     -enlloc-

llevat d'aquest desvelar(-te)

quin jo has estat

entre tants jo

que creies ésser.

*

la llum s'esbalça per la pedra, per l'escorça grisa dels faigs

per l'il·luminant silenci de l'albada

                (sents veus i no veus res)

pluja fina          al vespre

amb gotes que sojornen

                                                          a poc a poc

a l'ampit de la finestra

i són les paraules d'aquest poema

i són els silencis d'aquest poema

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l'Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples.

El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes, publicat a la col·lecció Nandibú, de Pagès editors, amb il·lustracions d'Elena Ferrándiz.

L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia detingui la Kali per retornar-la al seu país, però uns fets sorprenents donen un tomb a la història.

Per analitzar l'obra no ens podem quedar només en la superfície, cometríem un greu error, perquè la riquesa de la narrativa de l'Eulàlia Canal està en com explica les coses, en com ens convida a llegir entre línies, en les descripcions dels espais i dels objectes que van més enllà de la realitat física per transformar-se en una realitat metafòrica de gran poder suggeridor, en la bellesa poètica del relat, en la construcció dels seus personatges que, sempre, sempre, son complexos, en les relacions que s'estableixen entre ells.

"Quan els meus pares em van deixar amb en Nicolau amb la promesa de tornar al cap d'unes setmanes em vaig sentir com un paquet". Això ho diu en Roc al tercer paràgraf. Ja intuïm que alguna cosa no va bé, que en Roc està passant un tràngol important, se sent sol i incomprès, potser per això ha creat un amic imaginari: "En Kiku no és un amic com els altres. als meus pares no els agrada. Gens. Juguem i parlem d'amagat. tot això és perquè ells no el poden veure."

La poesia està present en tota l'atmosfera del llibre, però hi ha moments especials com quan la Kali li diu a en Roc que els seus pares son morts:
"-I els teus pares?
-Els meus pares son morts.
Allò em va rovellar els batecs, com si la sang portés punxes de cactus, i vaig tenir ganes d'abraçar-la".
Aquest és un text d'una profunda intimitat i d'una bellesa exquisita.

De tant en tant, al llarg del relat van sortint elements que conviden a la reflexió com quan en Nicolau felicita en Roc:
"-Et felicito -em va dir.
-Que potser és el meu aniversari?
-No, per les torrades. Estan al punt!
-Quin punt?
-Ni massa blanques ni massa carbonitzades -em va explicar i va continuar-: mmmm, si sabéssim trobar el punt just de cada cosa..."
Aquest "Si sabéssim trobar el punt just de cada cosa" apareix com per casualitat, i de sobte les torrades s'han convertit en una metàfora gairebé filosòfica.

La construcció dels personatges és un altre dels grans encerts del llibre, i no només pel seu aspecte físic, sinó per les seves característiques humanes. En Roc viu en un bloc de pisos a on tots els veïns son una mica rars.

En Nicolau "tenia la casa plena de llibres que no eren per fer bonic. sovint n'agafava un i l'olorava com un perfum. Després, llegia. Llegia amb el cap dins el llibre, com si hi volgués entrar". És sabater, fa sabates a mida "perquè mirant els peus es descobreixen moltes coses, i aquest peu és un poema", diu tot parlant del peu de la Kali.
-Un poema? i què diu? -vaig preguntar.
En Nicolau va sospirar i va dir:
-El peu diu que la Kali ve de molt lluny, que ha caminat descalça i sola per camins desconeguts, que ha passat tristesa, fred i gana... que s'ha amagat amb el cor encongit de por fins al ossos i que necessita trobar algú que l'aculli i l'abraci."
Però abans el Nicolau havia estat venedor de paraules, una veïna li demana paraules per a les seves plantes, i fabricant d'escales: escales amb replans per descansar, escales per tocar el cel, escales transparents com l'aire, o una escala per fugir. Una escala per fugir! De vegades voldríem esborrar-nos, els nens, també.

El Rogeli, el veí del primer, és un desconfiat i no li agraden els estrangers "vestia sempre conjuntat al mil·límetre i duia els cabells engominats". "La Petúnia tenia el pis ple de plantes. En sabia molt, de plantes, però era molt despistada per a totes les altres coses." La Rúcula és una dona que sembla tenir poders per comunicar-se amb el més enllà.

La història es completa amb la comunicació que té la Kali amb el seu germà Vajú, que ha mort en ensorrar-se la balsa amb la que creuava el mar amb molts altres emigrats, però la seva ànima es comunica en somnis o bé a través d'animals com un gat o un tigre. La qual cosa acosta el relat a les tradicions de l'espiritualitat oriental, de la reencarnació.

Un llibre altament recomanable per als joves lectors que vulguin viure una meravellosa experiència literària.

Eulàlia Canal i Iglésias (Granollers, 1963) és autora de literatura infantil i juvenil, i poetessa. Autora que dota els seus treballs de gran plasticitat cromàtica deguda a les atmosferes que crea. Psicòloga de professió, ha col·laborat en diferents projectes infantils en el camp de la música i el teatre, i escrivint lletres per cançons infantils. Ha publicat més de vint títols. Té obra traduïda al castellà i també a Alemanya, Holanda, Bèlgica, Xina, Corea i França. Ha obtingut alguns premis de prestigi com ara el Barcanova, amb Un petó de mandarina o el Serra d’Or, amb Els fantsmes no truquen a la porta. 

DUERMEVELA, nuevo libro de poemas de Carlos Vitale

Antes de empezar a hacer la reseña de duermevela, me podría acoger a una de las frases del libro: El mejor ponente, el ausente.

Podría ausentarme y el trabajo ya estaba hecho, quizá por aquello de que la poesía tiene tantas lecturas como lectores, y que hay quien dice que la poesía no debe ser explicada.

También podría hacer como el reseñista que aparece en otra de sus frases: El reseñista prudente. “El mejor libro que he leído en los últimos minutos”.

Pero no haré ni una cosa ni la otra. He leído el libro varias veces porque Carlos Vitale es un gran poeta y leerlo enriquece, y hablar de su obra, también.

El libro está estructurado en dos partes

1.      Duermevela, que a su vez está dividido en tres partes: Duermevela, La parte por el todo y Jornada.

2.      Alrededores

Las dos partes son muy distintas tanto en la forma como en el contenido, pero ambas tienen un punto en común referido a la forma: la brevedad.

Hay otros aspectos relativos al tono y al estilo, a la voz del poeta, que atraviesan todo el conjunto de Duermevela y que me atrevería a decir que toda su obra: la ironía, el humor, la melancolía, la accesibilidad.

La poesía de Carlos es accesible a cualquier lector. A partir de aquí todo es posible.

Pedro Salinas decía que hay dos actitudes ante la lectura, la de los leedores y la de los lectores. Los leedores se quedan en la superficie, no profundizan, no elaboran sus propias conclusiones. Los lectores, por el contrario, están llamados a la interpretación, a la lentitud de la duda crítica y a los merodeos de la imaginación.

Un lector se puede quedar en la superficie. Leer y quedarse con el significado justo de las palabras. O bien ir más allá, mucho más allá, porque la poesía de Carlos nos ofrece en bandeja muchísimos estímulos para pensar y para ir más allá de las palabras. Muchas veces, la belleza de la poesía está en lo que no dice, en aquello que vemos cuando sus versos nos abren la puerta de la imaginación, del pensamiento, de las emociones, de los sentidos, del deseo, de las esperanzas, de las amarguras.

El 2012 asistí a la presentación de su libro Fuera de casa en versión bilingüe italiano / castellano, en Gallinaro, un pueblecito en un paraje precioso de los Apeninos al sur de Roma, patria del poeta Gerardo Vacana. Vacana dijo en el acto de presentación que la poesía de Carlos Vitale tenía “una brizna de verdad misteriosa”. Porque la verdad que contiene la poesía nunca se alcanza, la poesía es el temblor del espíritu del poeta frente al misterio de la existencia y su papel en este mundo que nos ha tocado vivir. Cada cual con su circunstancia.

En la primera parte de la primera parte es donde el poeta nos anuncia su poética, esa luz que nos indica el camino de su verdad misteriosa entre el sueño y la vida. Carlos nos sitúa en ese terreno fronterizo de la ensoñación o del duermevela donde sentimos voces o silencios,

CUANDO

la poesía

me visitaba

en sueños

siempre

dejaba

alguna huella

muda

donde nos asaltan imágenes o sombras que nos inquietan. ¿Somos sombras de la realidad, como decía Platón?

SOMBRA

de un Dios

cabeza gacha

dioses abatidos

en sueños

La segunda parte de la primera parte, también brevísima, La parte por el todo,

Nos ofrece unos poemas cercanos al aforismo donde Carlos también nos habla del misterio, de la espera de algo bueno que no acaba de llegar y que acaba por herirnos

COSECHA LENTA

Tendré que esperar a una flor

tardía

Y nos introduce de nuevo en el mundo de los sueños, que ya no son un duermevela sino un deseo

EN CABEZA AJENA

De todos modos mis sueños están

en vosotros

La tercera parte, breve, pero menos, es más íntima, el poeta se busca a través de la palabra. Vemos que a lo largo del libro Carlos nos habla de su poética.

PEPE BARROETA DICE QUE NO DICE

El don

de la palabra

no es

un don,

es apenas

arder

en el propio

fuego,

abrasarse

hasta que la mano

dibuje

el vasto

signo

de la desolación.

Eso es la poesía, arder en el propio fuego.

El poeta camina por los recodos oscuros del corazón y se busca en su proyección con los otros

JORNADA

Tú, de pie, desnuda en la penumbra.

Tu espalda es el arco del conocimiento.

Desde la cama, observo y espero.

Cuando te vuelvas me dirás quién soy.

Sin otra luz que mi deseo.

Podemos leerlo perfectamente como un poema erótico, y tanto. Pero ese verso: Cuando te vuelvas me dirás quién soy, nos ofrece de nuevo esa brizna de verdad misteriosa de la que hablaba Vacana y nos hace pensar que ese deseo del poeta es algo más o mucho más que un deseo carnal.

La segunda parte del libro, titulada Alrededores es un conjunto de frases que yo no sé definir. Podría decir que son aforismos, pero los aforismos forman parte de la literatura de pensamiento o ensayo. Un aforismo es una declaración breve que pretende expresar un principio de una manera concisa, coherente y en apariencia cerrada.

Pero hay aforismos que se acercan a la poesía y hay poemas aforísticos.

Tampoco me atrevo a definirlos como sentencias, como frases o dichos que encierran una doctrina o moralidad.

Yo los dejaría en una zona fronteriza entre la sentencia, el aforismo y la poesía. No son ninguna de las tres cosas y son las tres cosas a la vez.

Carlos les ha dado un orden alfabético, que puede responder también a un deseo de ponerse orden o de recomponerse.

Es tan inmensa esa segunda parte, tan llena de mensajes, sonrisas, dolor, esperanza, ironía humor, que me resulta difícil describirla en pocas palabras y me acojo a lo que dicen los editores: Sobrecogedor alfabeto de la desolación, de las letras ordenadas de Duermevela nacen frases poéticas que recuerdan los aforismos de Lichtenberg y La Rochefoucauld, la antipoesía de Nicanor Parra o la poesía hermética de Giuseppe Ungaretti: confidencias de las ilusiones desmanteladas por el paso del tiempo que, al encadenarse, logran un discontinuo conjunto de inesperado sentido y coherencia.

Carlos Vitale nació en 1953 en Buenos Aires, en el seno de una familia italiana. Desde 1981 reside en Barcelona, donde completó sus estudios de Filología hispánica con los de Filología italiana. Poeta riguroso y exquisito, ha publicado Códigos (1981), Noción de realidad (1987), Confabulaciones (Premio de Poesía Ciudad de Zaragoza, 1992) y Autorretratos / Autoritratti (Premio de Poesía Venafro, prólogo de Gerardo Vacana, traducción de Teresa Albasini Legaz, 2001), todos ellos recogidos en Unidad de lugar 1981–1998 (Candaya 2005). Es autor, asimismo, de Selección poética / Selected Poems (traducción de Verónica Miranda, 1998), Vistas al mar (2000) y Fuera de casa (2014), aunque este último apareció antes en eidición italiana Fuori di casa (2012). Ha sido incluido en diferentes antologías, la más reciente Por vivir aquí. Antología de poetas catalanes en castellano (1980–2003), edición de Manuel Rico, prólogo de Manuel Vázquez Montalbán, Bartleby Editores, Madrid 2003. Prestigioso traductor, ha introducido entre los hablantes de lengua castellana numerosos libros de poetas italianos y catalanes: Dino Campana, Pietro Civitareale, Giuseppe Napolitano, Emilio Paolo Taormina, Eugenio Montale, Giuseppe Ungaretti, Nicola Napolitano, Sergio Corazzini, Andrea Zanzotto, Rita Baldassarri, Gerardo Vacana, Umberto Saba, Sandro Penna, Amerigo Iannacone, Andrea Rompianesi, Francesco De Napoli, Antoni Clapés, Jesús Aumatell, Josep–Ramon Bach y Joan Brossa. Su labor como traductor ha sido reconocida con numerosos premios internacionales, como el “Ultimo Novecento” (1986) por su versión al castellano de Cantos órficos de Dino Campana, del que posteriormente tradujo su obra completa; el Premio de Traducción del Ministerio Italiano de Relaciones Exteriores, 2003, por su traducción de El cáliz amargo de Sergio Corazzini, el Premio “Val di Comino” (2004), por su traducción de Casa y campo y Trieste y una mujer, de Umberto Saba, y en 2006, el pretisgiosísimo Premio de Traducción Ángel Crespo, por la traducció de Las ocasiones de Eugenio Montale. . Pero la incansable contribución de Carlos Vitale a la difusión de la obra de poetas contemporáneos de las dos orillas, no se limita a sus traducciones. Hay que destacar además sus antologías críticas (entre otras, la del argentino Jacobo Fijman en Molino rojo y otros poemas, Plaza y Janés 2000) y su labor editorial al frente de las colecciones de poesía “Don de lenguas” “Viceversa”, “Poemas al paso”, “Mano de obra”, “Ciclos”, “Peccata minuta” o de la publicación digital de poesía italiana actual Porta d'Italia / Puerta de Italia (www.eldigoras.com). 

El llibre segons el poble. Refranys (1)

La saviesa popular sobre els llibres és molt rica, com ho és en general per a qualsevol qüestió que afecti la vida de les persones. De tant en tant, aniré posant alguns refranys. Hi ha que en parlen bé, i hi ha que no en parlen bé.

• Els llibres són mestres que no renyen i amics que no demanen
• Un llibre és el millor amic i el pitjor enemic
• Un llibre, és el millor amic, si l'entens, però maleït sia si no l'entens.
• Al qui llegeix molts llibres sempre li queda alguna cosa
• Per al qui sap ben llegir, un bon llibre cura una malaltia.
• Dormir engreixa, menjar atipa, i llegir aplica.
• Armes, llibres i diners, si no els sap manejar no valen res.
• Llibres i papers, si no els saps entendre no valen res
• Els llibres reprenen i no castiguen
• En el llibre petit hi ha la bona sentència
• Llibre llegit, consell pres
• De llibres i de diners, savis i rics sempre en volen més
• No tothom que tracta amb llibres es fa savi
• Tant hi ha ases amb lletres com sense lletres
• Qui només llegeix un llibre, no sap més que una cançó
• No bossa buida, ni gresol apagat, ni llibre tancat
• Llibre tancat no treu trellat
• Del llibre vell el bon consell
• Llibres i vins els més vells son els més fins
• Llibre massa nou, poc llegit
• El llibre mai es desdirà del que t'ha dit
• Llibre deixat, perdut o estripat
• Llibre deixat, llibre no tornat
• Llibre que deixaràs, llibre que perdràs
• Quedar-se un llibre deixat no és pecat
• Bona taula, bon llibre i bona companyia, fan passar bé el dia

La pel·lícula de la vida, de Maite Carranza

Segurament que més d'una vegada us hauran explicat una anècdota i us hauran dit: "com si fos una pel·lícula". I realment, moltes de les històries que ens expliquen podrien ser perfectament l'argument d'una pel·lícula. La vida de cada persona pot contenir prou arguments per fer novel·les o guions, tot i que la vida real acostuma a superar la vida de ficció.

Maite Carranza, en la seva novel·la infantil La pel·lícula de la vida, guanyadora del Premi Vaixell de Vapor 2016 ens ofereix una magnífica aventura on es fusionen realitat i ficció.

Vejam que escriu l'autora: "L'Olivia es considera una nena com qualsevol altra. Ni millor ni pitjor que les seves amigues, ni més afortunada ni més dissortada. Sap que la vida reparteix les cartes a l'atzar, que a cadascú li toca jugar amb les seves i que no es poden fer trampes perquè es molt lleig.

A l'Olivia li ha tocat una mare actriu, una pare missing, un germà poruc, uns avis misteriosos, uns veïns perepunyetes, unes amigues llepafils, una escola cooperativa d'una sola línia, una tele espatllada i un pis a l'Eixample, petit i bufó, amb orientació al sud."

I seguim l'autora en aquest primer capítol de presentacions: "La vida és un pou de sorpreses i d'un dia per a l'altre pot passar que les coses que fins ara eren sòlides i s'aguantaven dretes, com la torre Eiffel, l'Empire Estate Building o l'Hotel Arts, caiguin tot de sobte i es facin miques."

I és exactament això el que els passa als protagonistes, que el seu món s'enfonsa. I, malauradament, no els passa res que sigui estrany, no els passa res d'un altre planeta, no travessen la porta d'un armari i es troben en un món de fantasia. No. Els que els passa és tan real com esfereïdor, i tan comú que ens ha d'interpel·lar com a éssers humans. Tot i que l'Olivia ha trobar la manera de mitigar el mal. No per fugir de la realitat, sinó per fer-la més suau.

La mare de l'Olivia i del Tim es queda sense feina i arriba un moment que ja no poden pagar la hipoteca del pis i el banc els fa fora de casa. Per sort, tindran l'ajut de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques que els trobarà un pis que ocuparan. No serà pas el pis d'uns particulars, no estaria bé ni seria just, sinó que ocupen un pis en un edifici que pertany a un banc mentre intenten sobreviure. L'Olivia, perquè el Tim no pateixi, li explica que són els protagonistes d'una pel·lícula i que estaran rodant durant un temps.

La Maite Carranza, com a bona guionista que és, ha fet un primer capítol de presentació que ens posa el caramel a la boca, de manera que tenim necessitat de seguir llegint. La novel·la està construïda seguint la tècnica dels guions televisius. En cada capítol es resol algun tema i alhora es planteja un de nou que es resoldrà en el proper capítol. També hi ha diverses trames que acompanyen la principal tot apareixent de tant en tant en diversos capítols fins a la resolució final, com per exemple les visites de l'assistenta social, les referències al pare biològic o a una anterior parella de la mare.

L'escriptora ha construït un personatges complexos que s'enfronten a la realitat de les seves vides de manera molt diverses. La mare s'enfonsa i cau en la depressió, l'Olivia per la innocència de cop i de cop, als seus 11 anys, es troba fent de germana i de mare. Els personatges evolucionen i viuen experiències que els trasbalsen però que finalment els faran més forts: atur, desnonament, canvi de barri, canvi de casa, canvi d'escola, incertesa en el futur, pobresa.

La novel·la és un relat cru de la realitat més dura per la qual han passat milers de famílies els darrers anys. El govern rescatava bancs alhora que enviava la gent a la pobresa i a la desesperació. No obstant, això, el relat obre una porta a l'esperança tot i que ens diu clarament que sense lluita no hi ha sortida. Una lluita que va més enllà dels drets socials com l'habitatge o la feina, ja que és també una lluita per la dignitat i per l'autoestima. 

L'autora ens retrata, també, la part cínica de la condició humana quan els veïns de l'Eixample els hi donen l'esquena i els neguen l'ajut als nostres protagonistes. Però també ens mostra la part més noble, com la solidaritat i la cooperació entre els desposseïts, quan la família de la Mamafatou, els veïns e l'habitatge ocupat els ofereixen compartir el poc que tenen i els ajuden a obrir-se camí en la seva nova situació.

També posa a prova l'amistat veritable en veure com reaccionen les antigues amigues de l'Olivia, algunes la volen ajudar, altres la marginen. O la fortalesa de les noves amistats sorgides en el moment més crític i dolorós, com la del Lamin, la Binta i l'Ada.

M'ha fascinat la dolcesa de l'Olivia amb el Tim i la seva enteresa quan la mare emmalalteix, o la innocència del Tim, que al principi es creu realment que està dintre d'una pel·lícula, però que, al meu parer, al final sospita el que està passant, però dissimula i fa veure que s'ho creu.  Tot i que representa tan bé el seu paper, que, contra tot pronòstic, aconseguirà guanyar un càsting de manera inesperada quan està intentant trobar feina per a la mare.

I per acabar, tenim sorpresa gràcies a una de les trames secundàries que van apareixent de tant en tant, com sol passar en les sèries televisives. Però aquesta no us l'explico. Us animo a llegir el llibre.

Les il·lustracions són d'Iratxe López de Munáin. La il·lustradora crea atmosferes a partir del joc amb els colors, amb la llum i els colors vius aconsegueix fer-nos pensar que malgrat els mals moments, sempre hi ha una esperança. Iratxe és especialista en la creació de personatges, en els rostres i en els gestos, així veiem a la coberta del llibre una mare desesperada, una Olívia amoïnada i un Tim content i somniador. Les il·lustracions mostren les actituds de les persones de manera extraordinària. Totes són magnífiques, però a mi m'encanta la de la Mamafatou quan ofereix la sopera a la mare de l'Olívia perquè tinguin alguna cosa de menjar, una Mamafatou amb la mirada plena de llum i un rostre sinceritat i afecte.

Fotografia © Juanfran Martínez

Maite Carranza (Barcelona, 1958) llicenciada en Antropologia, escriu narrativa infantil i juvenil, és guionista de televisió i imparteix conferències literàries i cursos d'escriptura de guió a la universitat.  

Va ser professora de batxillerat durant la dècada dels 80 i va iniciar-se en el món de la literatura al 1986 amb l'Ostres tu, quin cacau!, una novel·la juvenil exitosa que va rebre el premi de la Crítica. Ha publicat una cinquantena de llibres entre els que destaquen els clàssics Frena, Càndida, Frena!, Maurici Serrellsuat o Vols ser el nòvio de la meva germana? i d'altres de gran èxit com la trilogia fantàstica de «La guerra de les bruixes» (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi) i el premiat trhiller Paraules emmetzinades. En els darrers anys ha publicat algunes col·leccions infantils amb força implantació escolar com: »Víctor Iubacuto» i« Els set cavernícoles». 

Ha guanyat els Premis Folch i Torres 1986, Crítica Serra d'Or 1987/2011, Joaquim Ruyra 1989, EDEBÉ 2002/2010, Protagonista Jove 2006, Políglota 2008, Nacional de Literatura juvenil 2011, Templo de las mil puertas 2011, Banco del Libro de Caracas 2013, Cervantes Chico 2014 i FADA 2015. 

Ha estat traduïda a vint-i-cinc llengües entre elles l'anglès, el francès, l'alemany, l'holandès, el portuguès, l'italià i el coreà. La majoria dels seus llibres es troben editats en castellà i alguns en èuscar i en gallec. A més d'escriure per a nens i joves ha estrenat teatre (Cleques) i ha publicat novel·les per a adults (El fruit del baobab). 

Com a guionista ha treballat des dels anys 90 per a diverses televisions (TVC, TV1, T5, A3) escrivint els guions de programes i sèries com Pinnic, Poblenou, Secrets de Família, Nissaga de Poder, Rosa, El joc de viure, Laura, El cor de la Ciutat, Homenots, Moncloa, ¿dígame?, Abuela de verano, Isabel, 39+1 i telefims com Valèria, Germanes de sang, La dona de gel, Les filles de Mohamed i l'Atlàntida. Alguns dels seus guions han estat mereixedors de premis com el Premi Ondes, Premi Nacional Audiovisual, Premi TP, Premi ILC, Premi Festival de Biarritz o Premi GAC. Ha participat activament en la difusió del món del guió a través de l'associació de guionistes GAC, de la qual va ser secretària i sòcia fundadora. 

Ha estat professora d'escriptura de guions als Màsters de Guió de la UAB, la UIMP i l'Abat Oliba i ha col·laborat en revistes especialitzades sobre literatura juvenil. En els darrers anys s’ha dedicat especialment a les trobades amb els seus lectors i ha participat en fires i events relacionats amb la literatura juvenil. Ha donat conferències i xerrades literàries en gairebé totes les ciutats espanyoles i a Nova York, Miami, Berlín, Ciutat de Mèxic, Londres, Beijing, Shangai, Amsterdam, Sao Paulo, Lió, París, Cartagena d'Índies, Bogotà, Colònia, Lund, Mantova, Sofia i Rio de Janeiro. 

RECONSTRUCCIONS, nou poemari després de 10 anys

Un bon amic poeta, l'Alfonso Alegre Heitzmann, em va dir que tot i que passis temps sense escriure, la poesia fa camí per dins i acaba sortint quan cal. Dic això perquè fa 10 anys des que vaig publicar l'anterior llibre de poemes. De fet, la poesia sempre m'acompanya. No hi ha dia de la meva vida que no llegeixi un poema o el pensi o anoti uns versos a la meva llibreta. M'agrada aquesta companyia discreta i alhora capaç de remoure emocions a les profunditats del cor. Però sóc lent per a escriure. De vegades trigo tant de temps a donar per acabat un poema com el que trigo a fer una novel·la. De vegades el poema surt en un moment, però mai no és fruit de l'espontaneïtat. Quan passa això és perquè el poema ha fet aquell camí interior del qual parlava. Potser per això he trigat 10 anys a donar per acabat el poemari Reconstruccions.

No vull explicar la meva poesia, cadascú que es trobi amb ella farà la seva pròpia lectura. Només us diré que he reflexionat sobre el pas del temps, tema etern. El pas del temps, que modifica la nostra visió de les coses, que modifica els records, que ens permet veure l'infant que vam ser amb els ulls d'un home madur, que intervé en la relació que vam tenir amb les persones properes. El temps, que destrueix els paisatges de la nostra existència o els cobreix amb una tintura sèpia. I així, a bocins de veritat misteriosa, anem reconstruint el que som.

Em plau, però, adjuntar-vos l'enllaç de la ressenya que m'ha fet Teresa Costa-Gramunt a la revista digital Núvol.

Us ofereixo un tast amb alguns dels poemes més curts.

Morir com els pollancres adormits

en la infantesa

com el feix de llum

sota el soroll estrident

de les serres mecàniques.

Morir com la metamorfosi del record.

Però no viure de morir.

*

El nen era l'home

i no sabia qui era l'home

i no obstant això

alçava les mans al vent

i obria els llavis

i pronunciava el nom de les coses

perquè tot el que serà ja fou.

*

Dimecres

Llums i tenebres

la mar

tempesta i calma

com tu

horitzó incert

que camines a la vora de l'onada

cap el teu buit.

*

El dimecres següent

Un soroll persistent

vol trencar la veu,

però no pot

perquè la veu projecta llum,

escalfa les partícules

i les mou

i les transforma.

*

Es despullava la llum d'una espelma

*

Les coses sense tu

i tu sense les coses.

*

M'escolto en tu

i la meva veu es fa gran,

s'incrusta en les pedres seculars,

es repeteix a les muralles,

als arcs,

als passadissos,

i torna a mi sense revelar el seu secret.

*

Paraules

Té la paraula

entre dues ombres.

La veu,

equidistant de la llum

i del buit

no la pot prendre.

Acosta

la nafra dels dits

a les ombres

i inicia el traç

en l'escorça de l'aire.