Neules, ventalls i arrugats de Tàrrega

He tornat a Tàrrega. Per segon any consecutiu els alumnes de cinquè de primària de l'Escola Àngel Guimerà han llegit el meu llibre El somriure de la Natàlia. És una novel·la on el món real i la fantasia es barregen quan un nen, que es diu Vador, interpreta els dibuixos de la protagonista, que es diu Natàlia, com bé podeu imaginar. Les interpretacions que fa en Vador sembla que passen dins un món de somnis, però només es tracta de la imaginació desbordant del nen, que vol ajudar la seva amiga a recuperar el somriure que va perdre quan va veure com enderrocaven casa seva a causa d'una planificació urbanística de l'ajuntament.


Vaig fer les trobades amb els dos grups a la biblioteca de l'escola, ben acompanyat pels magnífics dibuixos que Valentí Gubianas havia fet en una visita anterior a la meva. També hi vaig veure llibres de l'escriptora Eulàlia Canal, que anava l'endemà. Els nens havien llegit el llibre amb molt d'interès i van fer moltes preguntes sobre el contingut tan ben treballades que em van fer pensar molt. És per aquesta raó que les trobades amb els joves lectors són un estímul molt important per als escriptors. A mi almenys em carreguen d'energia per crear noves històries. I m'adono que a ells i a elles els entusiasma el fet de parlar amb un escriptor.


Un cop acabades les trobades em van fer un regal molt dolç, galetes de tres tipus, neules, ventalls i arrugats coberts de xocolata. Cada dia en menjo una amb el cafè després de dinar. Aquestes galetes targarines són boníssimes! Les fan a l'obrador artesà El Rosal on treballen persones amb discapacitats mentals. Si no les heu tastat... ja en va sent hora.

Amb el pingüí a l'Institut Numància

Passo bona part del curs, principalment els mesos de març, abril i maig, tot visitant escoles i instituts de tot Catalunya per conversar amb els meus lectors infantils i juvenils, però poques vegades em demanen a la meva ciutat. Enguany sembla que la cosa canvia i us puc dir que em fa moltíssima il·lusió. Els nens i les nenes de Santa Coloma de Gramenet, i els joves i les joves, tenen el dret de saber que a la seva ciutat hi ha escriptors, i no només jo, que som una bona colla. La cultura augmenta l'autoestima i el fet de conèixer el fill d'una mare andalusa i d'un lampista emigrat de Ciudad Real convertit en escriptor català els pot servir d'estímul per lluitar pel seu futur.

El llibre parla fonamentalment de la recuperació de la memòria democràtica amb una trama d'intriga i d'amor entre joves, però és un llibre que també parla molt de Santa Coloma de Gramenet. Hi ha personatges amb noms de persones conegudes, la qual cosa va fer somriure més d'un i d'una. I hi ha llocs coneguts com la plaça de la Vila o la Font de l'Alzina, allò que el meu amic Pedro Cano anomena la Santa Coloma Heidi, però també hi ha llocs com alguns bars musicals o carrers com el carrer Marina, el Carrer Sant Josep o el carrer Jaume Balmes que, tot i no ser nomenats, poden ser fàcilment reconeguts pels colomencs que llegeixin Un pingüí damunt del televisor. D'alguna manera, els llibre els parla de la lluita per la democràcia a la seva ciutat. M'agrada que Santa Coloma de Gramenet sigui també protagonista dels meus llibres.

Els nois i les noies de segon d'ESO de l'Institut Numància em van sotmetre a una bateria de preguntes molt ben preparades. Es notava que havien llegit el llibre a fons i que les professores, la Laura i la Neus, havien fet una molt bona feina. Els vaig explicar les històries reals que s'amaguen darrere la ficció novel·lesca. Un noi em va preguntar si el triangle amorós que sorgeix pels dubtes d'un personatge havia passat de veritat. No, les aventures amoroses del llibre són total i absoluta fantasia, però podrien ser molt reals. Vam aprofundir molt en el llibre i en el seu missatge, de manera de les dues trobades amb els joves lectors van ser molt intenses i interessants. Un alumne em va fer una de les preguntes més difícils que m'han fet fins ara. Dos personatges de la novel·la discuteixen sobre Santa Coloma de Gramenet. Un defensa el poble pagès, el poble petit i acollidor que va ser abans de l'allau migratòria dels anys 60 i 70, i un altre defensa la ciutat actual, una ciutat moderna, ben comunicada i on els serveis a les persones són el més important. I la pregunta era per quina Santa Coloma m'inclinava. És difícil perquè jo he viscut la Santa Coloma pagesa i en tinc molta nostàlgia. Els meus pares no formen part de l'allau migratòria dels 60, tots dos van venir el 1947 per motius personals diferents. Vaig néixer en un entorn rural i només sentia parlar castellà a casa. De sobte un dia el carrer es va omplir de nens i nenes que parlaven un castellà amb un accent molt diferent del que m'ensenyava el pare i vaig veure créixer els barris a la muntanya tot destruint aquell paisatge meravellós. Van talar la pollancreda de Can Zam i van buidar els horts, i ho vaig viure i sentir amb un dolor físic que mai no podré oblidar. Tinc molta nostàlgia, sí, però ja no podem fer tornar aquella Santa Coloma i el que hem de fer és lluitar perquè la Santa Coloma d'avui sigui cada vegada millor, un lloc on ens agrada viure.

Un somriure a Callús

El primer que em va sorprendre en arribar a Callús va ser que vaig poder aparcar davant mateix de l'Escola Joventut. I em va sorprendre, també, que els alumnes de cinquè i sisè de primària fessin moltes preguntes sobre el contingut del llibre que havien llegit, El somriure de la Natàlia. És la història de la relació d'amistat entre una nena que ha perdut el somriure, la Natàlia, i un nen, en Vador, que se l'estima i que vol ajudar-la perquè torni a riure. En aquesta novel·la hi ha tot un món de fantasia, un món més aviat fosc, que no és altra cosa que la interpretació que en Vador fa dels dibuixos de la Natàlia. Els psicòlegs ens fan dibuixar per saber què ens passa o com ens trobem. I a partir dels dibuixos endevinen moltes coses.
Les nenes i els nens volien saber el perquè d'algunes coses, fins i tot dels noms o dels espais. Els vaig explicar que Natàlia era un nom que m'hauria agradat posar a la meva filla i que Vador l'havia posat perquè serviria per explicar que en català escurcem els noms tot destacant-ne la part final: Salvador, Vador; Sebastià, Tià; Joaquim, Quim; Francesc, Cesc; Antoni, Toni. Em preguntaven també per què hi ha una casa amb una claraboia. No té més misteri que el fet que les dues darreres cases on he viscut tenien claraboia i a mi m'agrada molt.

Per fi vaig descobrir per què els nens estaven tan interessats pel contingut, ja que normalment em pregunten per l'ofici d'escriure. Era perquè s'acosta Sant Jordi i totes i tots estaven fent treballs per als Jocs Florals, però enguany hi ha una novetat. Els mestres han fet grups de quatre alumnes per fer entre tots una creació a partir d'un treball cooperatiu. Una mestra m'explicava que els alumnes estaven poc estimulats perquè sempre guanyaven els mateixos i una forma de fer que tothom pogués ser candidat a guanyar un premi era fer la feina en cooperació.



Durant el pati vaig gaudir d'una conversa molt interessant i alhora molt indignada sobre la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que diu que si un alumne demanava fer les classes en castellà tots els seu companys haurien de canviar de llengua obligatòriament. Les llengües són una riquesa de la humanitat. El català és el patrimoni del nostre poble i no permetrem que el treguin de les escoles. Si cal farem insubmissió lingüística.

Un pingüí a l'Institut Vinyes Velles de Montornès

Què és per a tu l'amor? 



Sovint, quan visito escoles i instituts per parlar amb els meus lectors, he de respondre preguntes inesperades que no tenen res a veure amb el llibre que han llegit, ni amb la literatura, ni amb la feina d'escriure, com ara de quin equip sóc, com es diu la meva
filla, si tinc un canari, quan em vaig casar, si no em fa mal la mà de tant escriure i coses per l'estil. Però mai, mai, en tots els anys que viatjo per tot Catalunya i per les illes Balears, mai havia hagut de respondre a una pregunta com aquesta. Me la van fer a l'Institut Vinyes Velles, de Montornès del Vallès. I té a veure amb el llibre que havien llegit, Un pingüí damunt del televisor, perquè en aquest llibre l'amor és un dels protagonistes. Et respondré amb una sola frase, vaig dir:
L'amor és l'energia més poderosa que mou el món.
En finalitzar la sessió, algunes noies em van demanar que els la posés al llibre com una dedicatòria. Però els vaig dir que no els parlava només de l'amor de parella. Avui hi ha guerres i desgràcies que provoquen l'èxode, la fam, la malaltia i la mort de milions de persones cada any, però només cal imaginar-se com era el món fa 500 anys. Molt pitjor. Vol dir que, a poc a poc, el bé triomfa sobre el mal. I l'energia que mou el bé, també és l'amor, l'amor per l'ésser humà, l'amor per la natura, l'amor per la terra, per la cultura, l'amistat. Aquest amor fa avançar el món.

La novel·la té com a tema central la recuperació de la memòria democràtica, de la dignitat d'un bon home. Una història de reconeixement i desgreuge que parteix de fets reals. Però els protagonistes són uns joves, i unes joves entre els quals creix l'amistat i l'amor. Per això la pregunta era adient.

Els nois i les noies dels tres grups de segon d'ESO van participar activament de la trobada on els vaig explicar les històries reals que hi ha darrere de la història de ficció i una bona colla de detalls sobre la feina d'escriure un llibre. I ja que un objecte concentra el misteri de la trama, em van preguntar pel significat dels objectes. Els objectes que estimem són una part de la nostra vida. Els objectes que ens han regalat són una part de l'ànima d'aquelles persones que ens estimen i els objectes ens les recorden constantment. Vam passar un matí intens i agradable. Després, les professores del Departament de Llengua Catalana em van obsequiar amb un bon esmorzar a la pastisseria emblemàtica de Montornès, la pastisseria Vinyallonga.

16 barris 16 pilars

Sempre he pensat que la cultura tradicional i popular catalana a Santa Coloma de Gramenet necessita d'un pla estratègic. De la mateixa manera que es declaren zones catastròfiques quan les forces desencadenades de la natura provoquen grans destrosses, la cultura tradicional i popular catalana necessita de suports extraordinaris a la meva ciutat. Durant la dècada dels anys 60 i principis dels 70, Santa Coloma, que aleshores era un bonic poble de pagès on estiuejaven famílies benestants de Barcelona, va acollir desenes de milers d'habitants vinguts principalment del sud de la península. I el poble pagès es va convertir en un caos urbanístic amb importants carències que feien difícil viure amb dignitat. Però una societat civil molt ben organitzada i posteriorment els ajuntament democràtics en íntima complicitat amb el teixit social, van transformar Santa Coloma de Gramenet en una ciutat moderna, digna, on és agradable viure-hi i on els serveis a les persones són el més important. I el progrés de la ciutat també es va encomanar a la cultura, que va rebre suports importants de les administracions públiques. Però la cultura tradicional i popular catalana havia estat escombrada per aquella allau migratòria, com si un vent furiós hagués passat la seva mà arrossegant-ho tot. De seguida van proliferar penyes flamenques i cases regionals que van rebre el suport incondicionals dels polítics de tots els colors. I em sembla bé que s'ajudi a la gent a mantenir la cultura popular de les seves terres d'origen, a conservar les arrels que formen part de les identitats personals i col·lectives, és una manera emotiva de recordar les petites pàtries de cadascú i de retre homenatge als seus avantpassats. I això mentre es fan noves arrels en una nova terra d'acollida i les identitats es van barrejant amb noves identitats de manera que les persones acabem sent i sentint-nos diverses coses alhora. El que no em sembla bé, és que hagi estat la prioritat de les administracions, que els suport a les cultures d'origen de les noves i nous colomencs de mitjans del segle passat hagi estat sempre per damunt de la cultura popular i tradicional dels que ja eren aquí des de segles abans.

Però, com he comentat, la societat civil colomenca té una enorme capacitat per generar projectes. Molts emigrants i fills d'emigrants, que han fet arrels a Catalunya i que ja se senten també catalans, o només catalans, o catalans i andalusos, o catalans i extremenys, o catalans i gallecs, més andalusos que catalans o més extremenys que catalans o més gallecs que catalans, o només andalusos, i extremenys i gallecs, però portant Catalunya al cor, han posat les seves mans a treballar i han regenerat la cultura tradicional i popular catalana. A Santa Coloma de Gramenet se sent parlar el castellà o bé el català amb accents molt diversos en totes les entitats, i un exemple emblemàtic del que dic es la colla de castellers de Santa Coloma. Amb el color blau cel de la bandera colomenca a la samarreta i la senyera cosida a les mànigues, recorren tot Catalunya com perfectes ambaixadors de la ciutat dels mil colors i una sola ànima.
La colla castellera, una de les més antigues de la ciutat, ha patit alts i baixos al llarg de la seva història. El 2006 només quedaven 13 castellers. Va ser quan va arribar en Raül Camacho, va fer un projecte de renovació de l'entitat i va anar a cercar patrocinadors. L'èxit és evident, en pocs anys la colla ha passat a tenir 105 membres, i va creixent. Actualment fan castells de sis. Els més assenyats consideren que encara trigaran any i mig a fer castells de set ja que els falta gent per als pisos alts. Els més optimistes han fet la promesa que si aquest any fan castells de set aniran caminant des de Santa Coloma fins a Montserrat.
Una de les fites que s'han proposat és mostrar la seva feina per tots els racons de la ciutat. Han anat a escoles i instituts, han passat per les festes de barri, han convertit la trobada de la festa major en una de les activitats més multitudinàries, celebren la trobada de primavera, l'aniversari, al juny; la trobada de l'estiu, l'homenatge a l'avi Porta, al juliol; i la trobada de tardor a l'octubre.
Ara s'han proposat que tots els barris de la ciutat els coneguin i durant tres setmanes faran, estan fent ja, 16 pilar en els 16 barris amb el suport de l'Agrupació del Comerç i de la Indústria.
Joves i grans, famílies senceres han fet dels castells una part important de les seves vides. Els veiem de petits sorgint dels pilars capa amunt, i els veiem de joves, tot mirant al futur embolcallats per la música dels grallers.
I tots plegats porten Santa Coloma al cor.
Endavant, castellers!!!

Esmorzar compartit a l'Escola Salvador Espriu

He visitat l'Escola Salvador Espriu de Granollers per novè anys consecutiu. Si hi torno, haurem de fer una celebració. Dijous passat, mentre enfilava carretera de la Roca amunt cap a Montmeló i després cap a Granollers, anava pensant que els nens i les nenes de quart de primària amb els quals vaig fer dues sessions el 2004, ja hauran acabat els seus estudis, alguns faran estudis universitaris o de graus mitjà i superior, altres s'hauran incorporat al mercat laboral, si la crisi els ho ha permès.

Van ser uns infants espavilats i alegres que descobrien el món amb innocència i plens d'il·lusions, després van ser adolescents amants de les músiques modernes, tocats per primer cop per l'amor, l'energia més poderosa que existeix, i ara són joves plens de futur en una societat que no se'ls posa fàcil.
En aquell temps els nens de la foto tot just havien fet un any.

Les nenes i els nens del 2004 com els d'ara, van llegir La colla del fantasma Barruf, probablement el meu llibre més llegit a les escoles i també a la xarxa de biblioteques. Sempre, any rere any, han volgut rebre'm a la seva biblioteca. Guardo records meravellosos al meu cor. Aquell 2004, recent havia passat el Sant Jordi, uns alumnes em van rebre disfressats dels follets que surten al llibre. Cada any han preparat alguna sorpresa simpàtica. Aquest any ha estat un esmorzar compartit amb els dos grups al menjador de l'escola. Una coca que estava molt bona i una xocolata deliciosa.

Totes i tots tenien preguntes a fer. Van estar molt participatius i vam passar una molt bona estona amb una conversa ben animada. Volien saber en què consisteix la feina d'escriptor, si tinc un lloc per treballar, d'on trec les idees per escriure, com em vaig inspirar per fer aquests personatges tan esbojarrats, com havia triat el títol del llibre i els noms dels personatges, des de quan escrivia, què m'hauria agradat ser si no fos escriptor, quines altres aficions tinc a més a més d'escriure, si els llibres donen per tenir un sou per viure. Molts preguntes i molt interessants.

Estic enormement agraït a l'equip de mestres, que sap com estimular els seus alumnes perquè siguin bons lectors. I també a la cap d'estudis, la Mari Pascual, que any rere any em rep amb una amabilitat extraordinària.

Festa del Premi Sambori Òmnium a Santa Coloma de Gramenet

Un cop més Santa Coloma de Gramenet ha estat triada per Òmnium Cultural per celebrar un acte cultural de gran importància. Actes com aquest dignifiquen l'esforç que la meva ciutat, humil i treballadora, fa per la normalització del català. Dimarts 19 de març es va tenir lloc el lliurament de guardons del Premi Sambori Òmnium a la demarcació Serralada Litoral, que compren les comarques del Barcelonès Nord, Maresme i Vallès Oriental. L'acte es va celebrar a la sala d'actes de la Biblioteca Singuerlín - Salvador Cabré amb força assitència de públic entre docents, familiars i premiats. Va ser presentat per Gisela Muñoz, coordinadora nacional del premi, que va fer un tàndem divertit amb en Dalmau, que exercia d'home orquestra i aspirant impossible al premi. També hi van assistir Remei Picart, presidenta d'Òmnium Vallès Oriental, Jordi Ballesteros, Vicepresident d'Òmnium Barcelonès Nord i Jaume Abelló, delegat d'Òmnium Santa Coloma de Gramenet.

El nom Sambori (o xarranca) ve d'un joc de carrer per a nens i nenes, i va estar escollit, per les associacions convocants del primer Premi Sambori, perquè es tracta d'un joc popular que es juga a totes les comarques de parla catalana.

La primera convocatòria es va fer el 1998 al País Valencià, on està organitzat per la Fundació Sambori formada pels editors, els il·lustradors i les coordinadores que conformen Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua. Posteriorment es va estendre a les Ílles i al Principat.
El Premi Sambori té com a objectius promoure l'ús literari del català per mitjà de la participació en un projecte comú, un concurs de narrativa escolar en català adreçat a tots els estudiants de les escoles i instituts de totes les terres de l'àmbit lingüístic tot incentivant la imaginació, la creativitat i els valors pedagògics. Al País Valencià també hi poden participar els estudiants universitaris.

Aquest any la participació ha superat els 100.000 alumnes, la qual cosa el converteix en el premi literari amb més participants d'Europa. Omnium Cultural organitza el Premi Sambori al Principat, la Franja i la Catalunya Nord. Enguany han participat 26.000 estudiants. Dins la demarcació de la Serralada Litoral han participat més de 5.600 alumnes de 40 centres, dos dels quals de Santa Coloma de Gramenet, el Col·legi Singuerlín i l'Institut Puig Castellar. De tots aquests participants es van triar 240 treballs i d'aquests han estat triats 18 treballs (3 per categoria) que passaran a concursar a la següent fase, a nivell nacional.

Tot observant els guardonats de la demarcació Serralada Litoral, ens adonem que hi ha 14 noies i 4 nois. Cal tenir en compte que el jurat desconeixia quins eren els autors o autores i les seves escoles o instituts.

Un jurat format per Manuel Chiva, Lourdes Estévez, Laura Garcia, Fina Niubó, Roser Basté i Núria Aguilar, va emetre el següent veredicte:

Categoria A (cicle inicial de primària)
1r: Laura Palacio i Viadel, Escoles Minguella, de Badalona: El mariner i la pirata
2n: Regino Madrona Vizcarro, Escola Mogent, de Montornès del Vallès: L'experiència de Laki
3r: Sergi Àvila i Carrasco, Escola Mogent, de Montornès del Vallès: Un Nadal molt especial.

Categoria B (cicle mitjà de primària)
1r: Raquel Tordera i Garcia, Escola Serra de Miralles, de Tordera: La màquina de fer neu
2n: Alba Bonet i Solé, Col·legi Maristes Valldemia, de Mataró: La fada sense poders
3r: Jordi Venteo, Escoles Freta, de Calella: La vida de la Terra

Categoria C (cicle superior de primària)
1r: Jana Valdé i Cusachs, Escola Pia Santa Anna, de Mataró: El somni de tocar el cel
2n: Martina Jané i Curtú, Escola Tagamanent, de La Garriga: El coratge, un sentiment que mai t'abandona
3r: Dúnia Gañán i Santiveri, Escola Miquel Martí i Pol, de Lliçà d'Amunt: En Martí i la poció màgica.

Categoria D (primer cicle d'ESO)
1r: Blanca Roca i Valls, Institut La Vall del Tenes, de Santa Eulàlia de Ronçana: Dins una ampolla
2n: Alícia Collbatallé i Cabrera, Cor de Maria, de Mataró: No tot és el que sembla
3r: Aina Lamora Porras, Institut Damià Campeny, de Mataró: Un hospital com cal

Categoria E (Segon cicle d'ESO)
1r: Nicole Bonilla i romero, Col·legi Sagrat Cor de Jesús, de Mataró: Buit
2n: Andrea Raya i Conesa, Institut Carles Vallbona, de Granollers: Una petita aventura per a un petit hàmster
3r: Alba Martínez i Paredes, Institut Damià Campeny, de Mataró: Passar a formar part de la terra

Categoria F (cicles formatius i batxillerat)
1r: Alba Nogueras i Jané, Institut La Vall del Tenes, de Santa Eulàlia de Ronçana: Fet i fet...
2n: Ikram Bensarghin, Institut Miquel Biada, de Mataró: El mecanisme de l'ànima
3r: Jofre Muniesa i Sant, Institut Damià Campeny, de Mataró: Les tortugues i jo.