Un bon amic poeta, l'Alfonso Alegre Heitzmann, em va dir que tot i que passis temps sense escriure, la poesia fa camí per dins i acaba sortint quan cal. Dic això perquè fa 10 anys des que vaig publicar l'anterior llibre de poemes. De fet, la poesia sempre m'acompanya. No hi ha dia de la meva vida que no llegeixi un poema o el pensi o anoti uns versos a la meva llibreta. M'agrada aquesta companyia discreta i alhora capaç de remoure emocions a les profunditats del cor. Però sóc lent per a escriure. De vegades trigo tant de temps a donar per acabat un poema com el que trigo a fer una novel·la. De vegades el poema surt en un moment, però mai no és fruit de l'espontaneïtat. Quan passa això és perquè el poema ha fet aquell camí interior del qual parlava. Potser per això he trigat 10 anys a donar per acabat el poemari Reconstruccions.
No vull explicar la meva poesia, cadascú que es trobi amb ella farà la seva pròpia lectura. Només us diré que he reflexionat sobre el pas del temps, tema etern. El pas del temps, que modifica la nostra visió de les coses, que modifica els records, que ens permet veure l'infant que vam ser amb els ulls d'un home madur, que intervé en la relació que vam tenir amb les persones properes. El temps, que destrueix els paisatges de la nostra existència o els cobreix amb una tintura sèpia. I així, a bocins de veritat misteriosa, anem reconstruint el que som.
Em plau, però, adjuntar-vos l'enllaç de la ressenya que m'ha fet Teresa Costa-Gramunt a la revista digital Núvol.
Em plau, però, adjuntar-vos l'enllaç de la ressenya que m'ha fet Teresa Costa-Gramunt a la revista digital Núvol.
Us ofereixo un tast amb alguns dels poemes més curts.
Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.
*
El nen era l'home
i no sabia qui era l'home
i no obstant això
alçava les mans al vent
i obria els llavis
i pronunciava el nom de les coses
perquè tot el que serà ja fou.
*
Dimecres
Llums i tenebres
la mar
tempesta i calma
com tu
horitzó incert
que camines a la vora de l'onada
cap el teu buit.
*
El dimecres següent
Un soroll persistent
vol trencar la veu,
però no pot
perquè la veu projecta llum,
escalfa les partícules
i les mou
i les transforma.
*
Es despullava la llum d'una espelma
*
Les coses sense tu
i tu sense les coses.
*
M'escolto en tu
i la meva veu es fa gran,
s'incrusta en les pedres seculars,
es repeteix a les muralles,
als arcs,
als passadissos,
i torna a mi sense revelar el seu secret.
*
Paraules
Té la paraula
entre dues ombres.
La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.
Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l'escorça de l'aire.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada