Salta al contingut principal

L'HOME QUE CAMINA

L’home que camina és una sèrie de quatre fotografies de la Miriam García Troncho, una jove artista que ens aporta un discurs visual de molta profunditat. La seva obra, de vegades narra fets, però sovint el relat recorre els camins intangibles de l’esperit, de la imaginació, amb un to líric que deixa oberta la lectura de les imatges. 

A L’home que camina, l’autora en ofereix una simetria que fa reflexionar l’espectador sobre la naturalesa humana. La imatge ens mostra una plataforma en el mar, bastant allunyada de la costa, i un tros de plataforma de fusta que entra de la terra al mar. En la plataforma del fons, que és una metàfora de l’horitzó, un home camina. Quan aquesta imatge es reprodueix de forma simètrica, ens trobem que el tros de plataforma de fusta que entra al mar es converteix en una mena de senyal, com una punta de fletxa que ens indica el camí, potser el futur, i alhora que ens convida a contemplar el que passa més enllà, el que li passa a l’home que camina que és també el que ens passa com a espectadors, perquè el que veiem és que l’home de l’horitzó camina cap a si mateix, no oblidem que estem al davant d’una simetria. 

És per tant la recerca del misteri que no té resposta. La pregunta que mai no resolem. En la darrera imatge de la sèrie l’home ja no hi és. S’ha trobat a si mateix? Ha resolt el misteri de l’existència? S’ha dissolt en enfrontar-se dues ànimes oposades i no obstant bessones? L’home que camina no et dona la resposta, et convida a reflexionar a partir de l’experiència vital de cadascú. Cada mirada és una mirada diferent. Cada mirada és una nova lectura. La Miriam va estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i la seva obra ja va ser seleccionada el 2011 per a la mostra de fotoperiodisme jove Clic’11, que es va fer a Perpinyà pel seu reportatge fotogràfic “Clara”, que va obtenir l’accèssit. I també ha exposat a la mostra Art Mix, Homo et Natura, desembre 2011 / febrer 2012, al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré de Santa Coloma de Gramenet. 

Al meu parer és una artista que ens aporta una nova veu, o una nova mirada, que té molt a dir dins el panorama de les arts visuals contemporànies.


Comentaris

  1. Un treball molt interessant i poètic.
    Gràcies!

    ResponElimina
  2. Valdrà la pena seguir les petges de Miriam García, el seu treball estètic i filosòfic alhora en el camp de la fotografia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Kalimán en Jericó

Kalimán es un héroe de cómic que nació a principios de los años sesenta en Méjico y que hoy es famoso en toda latinoamérica. Pero Kalimán es también el nombre con el que un pelao de las calles llama a Santiago, el protagonista de la novela juvenil  Kalimán en Jerico , de Àngel Burgas . Para el autor, los pelaos de las calles son los héros de Medellin, tal como figura en el subtítulo. Los pelaos son niños que sobreviven o malviven en las calles de Colombia sumergidos en el mundo del crimen, la prostitución y la droga. Cuesta explicar las historias de estos muchachos,  a veces de una crueldad inimaginable, sin que algo se te rompa por dentro, porque las historias que narra Àngel son reales y los chicos también los son. Yo mismo pude escuchar sus voces grabadas el día de la presentación del libro y os aseguro que el silencio en que se sumió la libreria Abracadabra de Barcelona fue estremecedor y muy emotivo. A Àngel también se le rompió algo por dentro cuando les conoció. ...

El rastre brillant del cargol, de Gemma Lienas

Avui és 10 de gener de 2016. Vull deixar constància de la data perquè per fi tindrem Govern de la Generalitat després de tres mesos agònics. Estic content, molt content, però alhora em declaro incapaç d'entendre-ho. He estat molt a prop de la política des que tenia disset anys, i no obstant això, amb tota la meva experiència, no sóc capaç, hores d'ara, d'analitzar el que ha passat. Potser dintre d'uns mesos sortiran llibres que ens ho explicaran. En tot cas, a partir d'ara el Parlament podrà constituir comissions i podrà començar a treballar. I en aquest Parlament hi ha una diputada que és amiga meva, companya de lluites i gran escriptora. Per tant, avui li dedico a ella aquest article. Va per tu Gemma Lienas . Fa temps que vaig llegir El rastre brillant del cargol , de la Gemma Lienas . De fet a la setmana de la seva presentació durant la tardor del 2014. De seguida em vaig plantejar fer una ressenya, però no sabré mai per què, va anar quedant en cartera. I no...

La Lea i el cargol

Aquí el tenim. Per fi. Se m'acumulen els articles per escriure, però en arribar a casa m'he trobat un regal preciós: un llibre! Però no un llibre qualsevol. Es tracta d'un conte que estimo tant que no em surten les paraules. La Lea i el cargol va ser el primer conte que vaig escriure per a nens i nenes fa divuit anys, quan la meva filla en tenia dos. Cada nit seia a la vora del llit i li llegia contes. De vegades comentàvem el conte d'aquell dia o les il·lustracions. Després tirava de la corda d'un peluix i s'adormia amb la música que feia. Aquell peluix era un bolet, però el bolet era una casa, i a la casa vivia un cargol que sortia a prendre el sol. La meva filla em va demanar que li fes un conte al cargol, i així va nèixer El cargol Manel pon ous . Vaig fer un llistat d'editorials i el vaig enviar a un munt. Gràcies a aquesta iniciativa, tinc una col·lecció de cartes molt amables on em deien que el conte tenia molta qualitat, però que, lamenta...