Són les 8:30 del matí, poso en marxa el cotxe, aviat enfilaré l'autopista cap el nord camí de Vidreres, a la comarca de La Selva. Vaig a l'Escola Sant Iscle, per fi la darrera visita a una escola aquest curs. M'encanta anar per les escoles de tot Catalunya i de vegades també de les Ílles i algún cop també d'Andorra (al País Valencià encara no he tingut la sort d'anar-hi), però alhora resulta esgotador perquè la majoria d'escoles programen aquesta activitat durant els mesos de la primavera. Acumular més de 50 sortides en tres mesos m'obliga a deixar pràcticament tot el que faig per dedicar-me en exclusiva a les escoles. A mi m'agradaria programar les visites al llarg de tot el curs, però és una tasca impossible perquè som un país de cicles. Per tant, em veig obligat a obrir un parèntesi en la meva vida durant aquests mesos. Sé que tinc ganes d'acabar, però sé també que no trigaré a sentir nostàlgia.
Per al viatge d'anada em poso la música de El hombre trankilo (Ricardo Rabella), excel·lent músic, que m'anima el camí. Arribo sense problemes amb 20 minuts de temps i decideixo relaxar-me amb un cafè amb llet al Bar Manolo, el primer que trobo. Em quedo parat. Està ple d'homes molt sorollosos que mengen xoriços a la brasa i altres menges potents que acompanyen amb vi i "carajillos". Imagino que són treballadors del camp que es preparen per passar un llarg dia de feina, portser alguns treballen en tallers i algun altre, que veig amb corbata, en alguna oficina.
Finalment m'adreço a l'escola on alumnes i mestres m'esperen amb autèntica expectació. És la primera vegada que un escriptor visita el centre. La trobada va sobre rodes, els nens i les nenes tenen moltes ganes de preguntar coses relacionades amb el llibre i també sobre la feina d'escriptor. Havien llegit La font del cedre.
Els parlo de la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, que era un poble de pagès quan jo era petit. Vivia en una casa envoltada d'horts i amb els meus pares anava a visitar la Font de l'Alzina, que amb els anys va quedar molt deteriorada fins que gràcies a un grup de gent lluitadora, es va poder recuperar i avui és un paratge preciós i protegit. També els vaig explicar que un dia vaig fer una xerrada en una escola de Sant Hipòlit de Voltregà i vaig descobrir tot el mal que feien els purins. Les dues coses em van inspirar per fer aquest llibre. Però vaig voler posar un follet entremaliat perquè els follets existeixen en totes les cultures del món. Aquí he posat un follet inspirat en Puck, un follet que surt en l'obra teatral El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. En altres llibres he posat follets catalans.
Els explico que volia posar una font d'un arbre que no fos l'alzina. Em va resultar fàcil triar el cedre perquè el follet en un moment donat es converteix en llapis i els llapis es fan de la fusta del cedre. No se m'acut com explicar com és un cedre quan, a través de la finestra de l'aula, descobreixo dos cedres preciosos. Durant la xerrada també m'assabento que a Vidreres predomina l'alzina surera i que la principal indústria del poble és el suro i se senten tan orgullosos que fins i tot tenen un gegantó.
També parlem d'alguna anècdota divertida mentre escrivia el llibre, de com i quan vaig començar a escriure, de com eren les escoles autoritàries de la meva època i com era la televisió en blanc i negre. Parlem dels jocs al carrer i de la imaginació que es desperta en llegir. De la importància dels accents, de la necessitat de corregir molt el que escrivim i de grans autors de la literatura internacional i catalana.
Abans de marxar ens fem fotografies amb les mestres i els alumnes. De tornada em poso el gran Ovidi Montllor. És el meu íntim homenatge en el 25è aniversari de la seva mort. L'Ovidi em recita els versos de Salvat Papasseit. Torno emocionat tot omplint el cor de poesia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada