La revolució dels somriures a Canovelles

He tornat per quart any consecutiu a l'Escola Quatre Vents, de Canovelles. Em sento molt a gust entre nois i noies de tantes cultures diferents. Nens i nenes que a casa parlen vuit o deu llengües i a l'escola s'entenen en català. M'agrada que el català sigui una llengua de cohesió i d'acollida. Em recorden la ciutat d'on vinc, Santa Coloma de Gramenet, que a mi m'agrada nomenar com la ciutat dels mil colors i una sola ànima.

És una escola de barracons. Quina llàstima que els fills de les famílies més humils del país tinguin tan pocs recursos per a la seva formació, mentre que les escoles d'elit reben subvencions dels nostres governs. Sort que hi ha mestres com l'Amparo i el Pere que supleixen amb la seva dedicació tot allò que no posa l'administració.

Els alumnes de 5è de primària han llegit El somriure de la Natàlia, un llibre que vaig escriure amb molt de sentiment perquè intentava descriure tot el que vam partir a casa, especialment la meva filla, quan vam haver de marxar perquè estava afectada per una planificació urbanística. Ella va veure com l'enderrocaven des del pati de l'escola, i això la va marcar profundament.

Fa molts anys que visito escoles i ja no em sorpren comprovar com aquests nens amb tan pocs recursos han trobat en el llibre un amic per viatjar, han sabut aprofitar la lectura com un divertiment i alhora com un aprenentatge emocional. He pogut compartir amb ells i elles una experiència fascinant. Hem parlat de literatura, de la feina d'escriure, de com l'art serveix per interpretar el que sentim o pensem. Hem parlat de l'amistat com un valor fonamental per ajudar-nos a caminar per la vida. I hem parlat del dolor que se sent quan desapareix alguna cosa que forma part de nosaltres, com pot ser la casa on hem nascut. I sobretot del retrobament, del retrobament amb un mateix per tornar a ser el que érem abans que ens passés alló tan dolent. Tornar a somriure.