El somriure de la Natàlia a la Trinitat Nova

Quan era petit, la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, era un poble de pagès. Un lloc bonic on gent de Barcelona passava les vacances estiuenques. Nosaltres vivíem en una torre d'estiueig, que cuidavem tot l'any perquè estigués presentable quan venien els propietaris. A una banda hi havia la muntanya, i a la vora del Besòs s'estenia un llençol multicolor de camps de conreu.

Barcelona creixia a l'altra banda del riu, jo la veia fer-se gran i lletja des de casa. De vegades haviem anat a la Trinitat a visitar uns companys de feina del pare. Els especuladors havien robat el verd de Collserola per fer pisos. Les alzines, els pins, la grama i la ginesta havien estat expropiats i el seu món poblat per carrers sense asfaltar, sense llum ni clavegueram. I els nous habitants, que havien arribat somiant un futur, veien com no hi havia escoles per als seus fills, ni ambulatoris, ni transport públic. I tot i així volien ser feliços i celebraven les festes. Les nits de Sant Joan veia des de casa com el cel d'aquella Barcelona humil es pintava dels colors del foc. L'espectacle era preciós i màgic. Desitjava que durés per sempre. I aquella gent que prenia el carrer perquè era seu, va saber lluitar per la seva dignitat fins que van aconseguir tot allò que els faltava.

Des de les finestres de l'Escola Sant Josep Oriol, al barri de la Trinitat Nova, de Barcelona, vaig veure l'església de Santa Coloma i l'edifici on visc. Em vaig emocionar i els vaig explicar als alumnes de sisè aquelles vivència de la meva infantesa. Em fa il·lusió trobar-me amb els meus lectors en una de les escoles pioneres de la immersió lingüística. Segurament tots els nens han nascut a Catalunya, però els seus pares són de molts països diferents. I tots somriuen, estan contents i nerviosos perquè he vingut a xerrar sobre el llibre que han llegit, El somriure de la Natàlia, dintre del programa Autors a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes. I, sense deixar de somriure, em fan tantes preguntes i tan ben pensades, que m'animo i els contesto, ben motivat, tot donant tota mena d'explicacions. I, sense deixar de somriure, m'escolten. I no ens adonem i ha passat una hora i mitja. Mai havia donat tant de si una sessió amb alumnes, i encara podíem haver estat mitja hora més si no hagués sonat el timbre.

A l'entrada m'havien rebut amb una pissarra decorada amb els meus llibres i a la sortida em regalen una capsa de bombons.

Marxo encantat tot pensant que aquests nens no ho tenen ni ho tindran fàcil a la vida, però que gràcies a mestres com la Laura Casares i a programes com Autors a les Aules podem ajudar a que el seu pas per l'escola sigui una etapa que recordin amb afecte. Recordaran que en l'Escola Sant Josep Oriol es van formar com a persones, com a futurs ciutadans.