Passa al contingut principal

Nius de pardal a l'Escola La Candela, de Valls


El dia 10 de maig del 2016 se'm presentava feliç. Tenia dues xerrades amb alumnes de cicle inicial de primària a l'Escola La Candela, de Valls. He anat a Valls en diverses ocassions i sempre he tornat content i amb bons records que se'm presenten a la memòria de tant en tant. Tinc allà, també, una amiga escriptora, la Margarida Aritzeta, i el seu home, el Jordi Castells, amant dels bons vins i aficionat a la bona taula, tot i que no vaig poder saludar-los.


Però els elements estaven disposats a espatllar-me el dia. Diversos accidents, poc importants per sort, van col·lapsar les sortides de Barcelona. Al principi em vaig posar molt nerviós, però vaig pensar que no calia neguitejar-me. El meu neguit no solucionaria el problema de trànsit i em podria provocar un problema de salut. Així que, al mal temps bona cara. Vaig sintonitzar Catalunya Música i vaig convocar la deesa Paciència. I en arribar, em vaig trobar que tot l'entorn de l'escola era zona blava i que només podia treure tiquet per dues hores, i jo havia d'estar com a mínim dues hores i mitja. Em van dir que no m'amoïnès, que no em multarien. I tenien raó!

Vaig arribar tard a l'Escola La Candela. Una mestra m'esperava al vestíbul i de seguida vam anar cap a la biblioteca. I només veure els somriures d'aquells nens i la llum dels seus ulls, se'm van passar tots els mals. Vaig gaudir de dues trobades fantàstiques, jo diria que fins i tot màgiques.

Els nens em van fer moltes preguntes. Quin animal t'agrada més? El gos. Jo tinc un gat, deia un; i jo un lloro, deia un altre. Per què has triat un pardal? Perquè els pardals també fan niu a les cases, però no poden viure en gàbies, necesiten la llibertat de volar. Per què li dius Becpetit al pardal petit? Perquè és el més petit de tots. Perquè, si la mare va tenir tres ous, només va nèixer un pollet? Perquè no sempre neixen pollets de tots els ous. Per què el pare es diu Poqui? Perquè jo tenia un amic que es deia Poqui i li vaig voler fer un homenatge. Per què la Núria toca el piano? Perquè la meva filla tocava el piano quan jo vaig escriure el conte. I com has fet el llibre? Vaig explicar una llarga història, perquè casa meva la van enderrocar, perquè la meva filla no volia una altra casa i estava trista, perquè jo li volia demostrar amb un conte que en una altra casa també podria ser feliç. I així sense parar. Quins nens més macos! Nens de molts llocs del món amb un català perfecte i amb un esguard de futur als ulls.

I em van dir que els dibuixos de la Blanca BK eren molt bonics i volien saber si la coneixia. No la conec perquè viu a Saragossa, però ens escrivim. 

I m'explicaven perquè els havia agradat el conte. S'identificaven amb el protagonista, al que havien arribat a estimar. Van patir amb ell quan estava trist, i es van alegrar quan estava content.

I com que havien d'enderrocar la casa on vivien la Núria i els pardals, els sabia greu que mentre la Núria podia ficar les seves coses en capses, als pobres pardals els obrers els van destrossar el niu. Els vaig explicar que moltes vegades les persones no pensem en els animals, però la família de la Núria sí que pensaven i quan van tenir una casa nova els van fer un niu molt bonic per al Becpetit i els seus pares.

La Magda Jové, una de les mestres, d'aquelles mestres actives, que es veu que fan la seva feina amb il·lusió, que t'aixequen l'ànim amb un somriure, em va explicar que el conte els havia servit per estudiar la natura i els ocells i que havien après molt.

Per cert, entre xerrada i xerrada em van oferir un esmorzar fantàstic.

I avui rebo aquest regal de la Magda:  Recollint els fruits de molta feina i de moltes hores estructurant i ordenant pensaments: qui, que, quan, on.....work in progres....

La Montse Montanyà, la mestra de primer, que amb un sol gest i amb dolça veu, com si fos una fada, va fer que tots els nens paressin atenció en un instant, m'ha enviat uns missatges que m'han escrit els seus alumnes. Aquí teniu l'enllaç

Quina meravella! Enteneu per què no puc deixar d'escriure per als nens?

Gràcies! Gràcies! Gràcies!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co