Fa uns mesos, mentre buscava aparcament en un centre comercial, un cotxe em va avançar dintre del pàrquing en un carril fet per a un sol vehicle. Penso sovint com s'ho va fer i si realment va trobar un lloc abans que jo. Era la primera vegada que em passava. Des d'aquell dia em passa de tant en tant.
Fa relativament poc, anava a correus a recollir un enviament. La màquina dels números no funcionava i s'havia format una cua. Quan ja estava a punt d'arribar a l'últim de la fila, vaig veure com una ombra m'avançava i es posava davant meu. I això mateix em va passar al banc un dies després, i a la botiga de llegum cuita del mercat, i al forn, i al metro, i fins i tot a la màquina d'agafar número a la seguretat social.
Al metro de la L9 i 10 hi ha ascensors per arribar als vestíbuls. No es pot sortir de cap altra manera, la qual cosa ha provocat situacions d'angoixa que comentaré en un altre article. Un dia, que sortia molta gent en una estació, arribava a l'ascensor quan la porta s'estava tancant. Una senyora va posar la mà entre les portes per què es tornessin a obrir. Li ho vaig agrair, però un viatger a qui no va agradar aquest gest de bona voluntat, va començar a insultar la senyora i insultar-me a mi perquè havia perdut uns segons del seu valuós temps.
Ostres! vaig exclamar per a mi mateix. Què ens està passant? O sóc invisible i els altres no em veuen, o no em veuen perquè no miren al seu voltant. O ens hem convertit en una societat tan competitiva que hem de ser els primers de tot sigui com sigui. O hem perdut el respecte al altres. O vivim angoixats per les presses. Presses, de què? Ens ha de perdre, perdre uns segons o uns minuts?
Aquesta mateixa setmana un cotxe em va fer un avançament irregular per la dreta. Prèviament s'havia col·locat en un carril que no permetia seguir recte, sinó girar a la dreta. Però el conductor va seguir recte i amb un joc perillós de volant es va posar davant meu i el vaig perdre de vista fins que un kilòmetre més enllà ens vam trobar en un semàfor en vermell. Després el vaig seguir durant quilòmetres per la mateixa carretera ja que hi havia molta densitat, i va tornar a fer un avançament a diversos vehicles en llocs amb ratlla continua, i amb cotxes que li venien en direcció contrària. Tanta pressa tenia que calia jugar-se la seva vida i la els altres?
Aquesta setmana, també (quan estem pendents d'un tema el veiem per tot arreu), he llegit dues cartes al director. Un senyor es queixava de les curses per agafar el metro i com de mala manera l'havien apartat en entrar al vagó i també en agafar les escales mecàniques en sortir. Al final deia: Vaig decidir esperar que tothom hi pugés i després vaig pujar-hi sol. L'altra era d'una dona que es queixava de les caixes dels supermercats. Deia que la caixera anava deixant tota la compra sense miraments en aquella mena de tobogan on tot queda apilat per ficar-ho al carro, després fa córrer una fusta i llença la compra del següent, i quan encara ella no ha acabat de recollir i l'altre ja ha pagat, però encara no ha començat a omplir el seu carro, la caixera ja està llençant al tobogan la compra del següent.
Quina necessitat tenim de córrer? Tot el que fem és urgent? Viure la vida com si fos una urgència continua no és bo per a la salut mental i pot arribar a ser fatal.
La vida lenta permet assaborir les coses, contemplar els paisatges que ens envolten, ja siguin rurals o urbans, contemplar les persones, fer converses agradables, pensar, escoltar els altres. I de debò, que el nostre cor ens ho agrairà.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada