El bosc dels somnis perduts

Avui he tingut una trobada literària amb els alumnes de 4t de Primària de l' Escola Mare de Déu de Núria , al barri del Clot de Barcelona. Aquesta vegada li ha tocat el torn a El capità Barruf i els caçafantasmes , un llibre ple de personatges estrafolaris i esbojarrats i d'uns estris màgics força divertits. Les nenes i els nens havien preparat un bon grapat de preguntes sobre el procés de redacció, la creació del personatges, d'on venia la inspiració i també algunes personals, com ara si de petit volia ser alguna cosa a més a més d'escriptor. Volia ser metge, però era molt dolent en mates i en física. Han mostrat interès per saber si a part d'escriure tinc altres aficions. Clar, llegir i anar al teatre. Volien saber si m'agrada més escriure per a nens o per a adults, pregunta de difícil resposta. tinc necessitat d'escriure per a adults, però sempre que ho faig em sento atrapat per la llum dels ulls de totes les nenes i els nens que m'han llegit. ...

Avui he iniciat el meu itinerari per les escoles de tot Catalunya. Un itinerari que durarà fins al juny combinat amb activitats literàries de tota mena. He visitat l'Escola Mare de Déu del Carme, de Bellpuig. Feia molt de fred. Des de les rodalies d'Igualada es podia veure neu en els racons més ombrívols, però en arribar a les terres de Lleida el paisatge ja era gairebé blanc. Quan he baixat del cotxe  m'he quedat una mica garratibat. Sort que l'escalfor i la il·lusió de les nenes i els nens de sisè m'han reviscolat. He tornat a casa ple d'energia per seguir escrivint per a elles i ells. Havien llegit El somriure de la Natàlia , un llibre molt estimat per mi perquè parteix d'una experiència personal colpidora, com és veure enderrocar casa teva. Els alumnes han estat molt participatius, han fet preguntes molt interessants sobre el procés d'escriptura, sobre els personatges del llibre, sobre les il·lustracions i també algunes sobre la meva vida, per...

Vaig signar el meu primer contracte literari el 1993, fa vint anys. Amb dos nous títols acabats de sortir, en tinc vint. Em fa molta il·lusió i ho vull celebrar. Estic preparant una sèrie d'actes per a aquesta primavera. Ja us informaré amb temps. De moment, us convido a fer un tast. Amb Llegir al metro (Lleida, Pagès editors), vaig guanyar el XLVIII Premi Recull de Narració "Joaquim Ruyra" 2012. Està format per 13 relats curts. Algunes històries passen al metro de Barcelona, però el més important és que tenen com a nexe persones que caminen cap a si mateixes. Éssers que a partir d'una situació traumàtica com ara un accident, una malaltia, un trencament familiar o una catàstrofe natural, s'adonen que no són com es pensaven. En diversos relats els personatges s'entrecreuen tot lligant històries i vides en una cruïlla d'emocions i sentiments que els situen als límits de les seves capacitats de reacció. Quin niu més bonic! (Barcelona, Barcanova), é...

Vaig escriure aquest article el 2007 en homenatge a Paco Candel Després de veure el capítol de Terreny Personal dedicat a Santa Coloma de Gramenet, vaig recordar la immensa contribució que va fer Paco Candel per la integració dels emigrants d'arreu de l'Estat en la construcció de la nova Catalunya. Reprodueixo aquest article que vaig escriure mentre era de cos present al Palau de la Generalitat. Quan tenia disset anys vaig fer una entrevista a Paco Candel. La revista va ser segrestada i mai no veié la llum. Però la llum del ulls d'en Paco se'm va quedar dintre del cor. Els seus llibres em van ensenyar a caminar. Fa una mica més de 37 anys que vaig picar la teva porta a Can Tunis. Un amic que venia llibres a domicili em va dir "no saps què m'ha passat? he picat a una porta i m'ha sortit l'escriptor Paco Candel, m'ha fet passar i hem parlat molta estona, tu, que t'agrada escriure, podries fer-li una entrevista." I no m...

Dimarts, día 15 de maig, a les 22:30, TV3 emetrà el programa de Terreny Personal dedicat a Santa Coloma de Gramenet.

Estrena l’1 de maig, a les 22:25, a TV3 Quan vaig rebre la trucada de la Núria Borniquel , del Departament de Nous Formats de TV3 , per dir-me que em volia entrevistar per a una sèrie documental que es diria Terreny personal , no vaig tenir cap dubte a dir-li que sí. No obstant això, un cop vaig penjar l’aparell em van començar a sorgir preguntes, sobretot les raons per les quals m’havien triat. Bona part dels dubtes es van esvair quan ens vam trobar davant un bon berenar. Em va explicar que volien fer un programa sobre el territori, però que fos diferent del que s’havia fet fins ara. Es volia veure el territori des de llocs singulars, una vall, una comarca,una part de la comarca amb característiques pròpies, una ciutat o un barri, a partir de la mirada de les persones que s’hi senten arrelades, que els estimen,que els estimem, que h...

L’home que camina és una sèrie de quatre fotografies de la Miriam García Troncho , una jove artista que ens aporta un discurs visual de molta profunditat. La seva obra, de vegades narra fets, però sovint el relat recorre els camins intangibles de l’esperit, de la imaginació, amb un to líric que deixa oberta la lectura de les imatges.  A  L’home que camina , l’autora en ofereix una simetria que fa reflexionar l’espectador sobre la naturalesa humana. La imatge ens mostra una plataforma en el mar, bastant allunyada de la costa, i un tros de plataforma de fusta que entra de la terra al mar. En la plataforma del fons, que és una metàfora de l’horitzó, un home camina. Quan aquesta imatge es reprodueix de forma simètrica, ens trobem que el tros de plataforma de fusta que entra al mar es converteix en una mena de senyal, com una punta de fletxa que ens indica el camí, potser el futur, i alhora que ens convida a contemplar el que passa més enllà, el que li passa a l’home que c...