El formiguer

No em van estranyar els disturbis de Londres perquè em van agafar llegint El formiguer, de Jenny Valentine. El relat succeeix al barri de Camdem, en un edifici on conviu gent molt diversa: alguns veïns viuen sols en cases d'una sola habitació sense bany, i fan servir un de comunitari, famílies desestructurades, problemes amb l'alcohol, feines precàries i sense contracte, nens sense escolaritzar, etc. El panorama que dibuixa l'autora no és gens saludable socialment parlant. I si això s'escriu en un llibre per a joves, que ha estat nominat per al premi Carnegie Medal, el més important en llengua anglesa, vol dir que el problema d'exclusió social d'una part important de la ciutadania és ben conegut a Anglaterra, i per tant era clar que hi havia una bomba de rellotgeria.

No obstant, malgrat la greu situació personal per la qual travessen els personatges del llibre, hi ha una cosa que els uneix per damunt de tot: la humanitat. Són personatges solitaris amb una gran capacitat d'estimar, de donar el millor que tenen, l'amor, l'amistat, la solidaritat entre els humils, una força capaç de solucionar els problemes més greus.

No us explicaré la història perquè us animeu a llegir-la. És un llibre per a joves, però és d'aquells llibres que poden llegir les persones adultes amb molt de goig. És evident que l'il·lustrador, el català Oriol Malet, va quedar fascinat per la lectura donat que ha posat unes imatges d'una bellesa i una sesibilitat corprenedores. El relat té una gran riquesa literària, vegeu si no: "Vaig veure una noia. Una nena, més ben dit. No és el primer que va passar, però és un bon punt on començar. Encara sembla que la veig ara. És com si la tingués davant. Tan de bo!

Tenia els cabells de color roig fosc, la pell blanca com la nata, els ulls fixos a terra.

Vaig passar per davant seu; estava dreta en una entrada, una porta oberta al carrer. Darrera seu hi havia una altra porta que donava a un local, un bar, em sembla. I al su voltant, entre les dues portes, només negror, pura negror opaca. com que anava vestida de negre, els seu cabells ros fosc i la cara i les mans pàl·lides eren els únics punts de llum.

Tot i que era de dia, semblava que sorgís de la nit, posant per a un pintor que fes dos-cents anys que fos mort. No ho dic en broma".

Jo tampoc. Apa, llegiu si us ve de gust.