Vaig tenir l'oportunitat de fer dos fòrums molt interessants amb els alumnes de 5è de primària de l'Escola La Sèquia, de Manresa per parlar del meu llibre El somriure de la Natàlia. Vaig quedar molt satisfet. És d'aquells dies que surts amb la moral alta i amb l'autoestima en bona forma. Els alumnes havien estat bons lectors i això, es feia patent, era gràcies a l'obra d'un bon equip de mestres. Vam parlar de l'origen del llibre, de la barreja de fantasia i realitat, de l'art com a mètode de coneixement, dels autors clàssics i contemporanis de literatura infantil i juvenil, de com es fa un llibre, del perquè és necessari revisar i corregir, dels meus inicis en la literatura, de la meva manera de treballar, i de moltes altres coses que van fer que el temps passés molt ràpid. Alumnes i professors em van fer veure aspectes positius del llibre que jo mateix no m'havia plantejat. Em van dir que la narració tenia un ritme cinematogràfic, fins i tot s'imaginaven la pel·lícula. Em van dir, també, que les alternances entre fantasia i realitat es llegeixen com qui va passant pantalles, un llenguatge molt adient als infants. Naturalment, em va agradar. No vaig pensar en això quan escrivia, sinó en un nen, en Vador, que tot interpretant els dibuixos d'una nena, la Natàlia, aconsegueix entendre-la i ajudar-la. Fins aquí puc dir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada