Darrera Cita de Poetes al Carrer Major abans de l'estiu. El proper dijous, 19 de juny a les 19:30 hores gaudirem de la poesia de Ferran Anell i de José Antonio Arcediano. L'acte, com sempre, tindrà lloc al Pati de Lletres de la Llibreria Carrer Major (c. Major, 13, Santa Coloma de Gramenet), molt a prop de la línia 1 del metro. La Cita de Poetes compta amb el suport de l'Associació Colomenca de Literatura i de l'Institut Català de les Indústries Culturals.
A la solapa del poemari Contra els poetes, Ferran Anell deia de si mateix:
Neixo a Barcelona (o ella em neix a mi…) a
mitjans del segle passat i desmanego tota la vida a la meva ciutat, fins que a
les primeries del segle actual me’n vaig a fer Alguna arrel al Vallès. Tota la
vida he escrit versos i he publicat quatre o cinc llibres, però una de les
satisfaccions més grans l’he tinguda quan Santi Arisa m’ha musicat un parell o
tres poemes per als seus discos TAVERNA DE POETES i TAVERNA TROPICAL . I fins
aquí arriba la cosa, de moment. He deixat de comentar, però, tot allò més
important: els dies i les dones (gràcies, Ferrater). Perquè, efectivament, els
dies i les dones (la labor i el desig) és la matèria de què estan fets els
versos. És a dir, del present. I com que el present és l’únic que val la pena
(el passat és mort i els futur ens durà la mort), els poemes són el present de
la vida i la millor presentació. He publicat Qui t’ha fet el dany,
Billie Holiday? (1991), Home amb
blues (1992), Amics meus (1999) i
Contra els poetes (2003). I he
estat guardonat amb els premis Nit Literària Andorrana, 1988; Salvador Espriu
de poesia de Calafell, 1998 i Vila de Martorell de poesia, 1991.
CAMÍNS DEL TAO
Voler sense voler voler,
no desitjar el desig però voler.
Actuar sense interposar-se en re.
Sabor d’allò sense sabor; l’has de saber.
Allò pesat pensa que va néixer lleuger,
recorda la muntanya quan era camp blader.
Feines que siguin difícils de fer
enfila-les pel costat més planer.
Si el roure t’ha de destorbar
talla’l quan germini la gla.
Pren lentament allò que ara és ràpid,
allò que és molt quan sigui encara poc,
allò difícil quan encara és fàcil.
Les complicacions, el savi les emprèn
pel costat més senzill de fer.
El savi sempre paga mal amb bé.
Per obtenir, has de deixar anar primer.
Voler sense voler voler,
no desitjar el desig però voler.
Actuar sense interposar-se en re.
Sabor d’allò sense sabor; l’has de saber.
Allò pesat pensa que va néixer lleuger,
recorda la muntanya quan era camp blader.
Feines que siguin difícils de fer
enfila-les pel costat més planer.
Si el roure t’ha de destorbar
talla’l quan germini la gla.
Pren lentament allò que ara és ràpid,
allò que és molt quan sigui encara poc,
allò difícil quan encara és fàcil.
Les complicacions, el savi les emprèn
pel costat més senzill de fer.
El savi sempre paga mal amb bé.
Per obtenir, has de deixar anar primer.
TAN BONICA PER A MI
“You are so beautiful to me”
Joe Cocker
Ets tan bonica,
tan bonica per a mi;
des dels teus ulls verds tot és més,
uns llavis són molt més que uns llavis,
una mà és un món
tancat entre cinc dits, tu i jo tot sols;
no hi ha res més, no hi ha
res més, i després tota tu. Ets tan
bonica per a mi, no corre el temps,
paren ocells i rellotges en l’aire,
cullerades de llum de diamant,
melmelada d’ombres de nit; ets tan
bonica, tan bonica
per a mi !
“You are so beautiful to me”
Joe Cocker
Ets tan bonica,
tan bonica per a mi;
des dels teus ulls verds tot és més,
uns llavis són molt més que uns llavis,
una mà és un món
tancat entre cinc dits, tu i jo tot sols;
no hi ha res més, no hi ha
res més, i després tota tu. Ets tan
bonica per a mi, no corre el temps,
paren ocells i rellotges en l’aire,
cullerades de llum de diamant,
melmelada d’ombres de nit; ets tan
bonica, tan bonica
per a mi !
José Antonio Arcediano (Barcelona,
1964) és llicenciat en Filosofia per la
UB, secretari de l’Aula de Poesia de Barcelona i membre de la redacció de Caravansari, revista de poesia en
llengües peninsulars. Ha publicat
poemes i ressenyes en revistes de Catalunya, Espanya, Puerto Rico i Mèxic. És
autor dels llibres Los bosques de Wisconsin
(2004); La verdad del frío (2009.
Premio Internacional de poesia Màrius Sampere 2008); Suburbio 16 (2012. Accésit Premios de Creación Literaria Fray Luis
de León 2011) i el poemari ...y todos los buitres comieron de mi mano
(2014). Ha estat antologat en 10 de
Barcelona (2008), El laberinto de
Ariadna - 10 años de poesía (2009) i Erato
bajo la piel del deseo. Antología de poesía erótica (2010). Ha traduït al
castellà –juntament amb el poeta Antonio García Lorente- obraes dels autors
catalans Miquel-Lluís Muntané, Josep Anton Soldevila i Jordi Pàmias, i en
solitari, per a Caravansari, alguns
poemes de Sebastià Alzamora. Escriu –quan pot- poemes en el blog Arcediano en Wisconsin (http://arcedianoenwisconsin.blogspot.com).
LOS
BOSQUES DE WISCONSIN
Allá dejé los bosques,
los árboles caídos
y la madera triste de los días;
el canto de los grillos
en la lenta figura de la noche estrellada;
las siluetas perplejas de los míos;
el encendido rubio entre tus hombros
y el verano de moscas incansables
en el que, muy despacio
fuimos reconstruyendo nuestros nombres.
Recuerdo vagamente los bosques de Wisconsin,
aquel ardiente sol de media tarde
y tu lengua abrasando mi silencio.
Ahora lucho con todas estas calles vacías
e intuyo una frontera de gemidos
perdidos para siempre
en la colcha raída de los tiempos.
No volveré a Wisconsin...
pero no dejes nunca de esperarme.
Allá dejé los bosques,
los árboles caídos
y la madera triste de los días;
el canto de los grillos
en la lenta figura de la noche estrellada;
las siluetas perplejas de los míos;
el encendido rubio entre tus hombros
y el verano de moscas incansables
en el que, muy despacio
fuimos reconstruyendo nuestros nombres.
Recuerdo vagamente los bosques de Wisconsin,
aquel ardiente sol de media tarde
y tu lengua abrasando mi silencio.
Ahora lucho con todas estas calles vacías
e intuyo una frontera de gemidos
perdidos para siempre
en la colcha raída de los tiempos.
No volveré a Wisconsin...
pero no dejes nunca de esperarme.
DESPUÉS DE TANTOS AÑOS
Después de tantos años,
de tanto caminar a la deriva,
de tanto navegar sobre el naufragio,
de pasear descalzo por la cuerda,
silbando para disimular
el miedo a las alturas, el pánico al vacío.
Después de haber llegado al otro extremo,
de haber cruzado un río diferente
con un nombre que llama hacia lo oscuro,
todavía recuerdo,
después de tantas calles, después de tanto tiempo,
al hombre que dormía y trabajaba,
se enfadaba y reía y fumaba ducados
y hablaba lentamente
con una voz aguda, de otro tiempo,
después de tanto viaje
y de tanto sudor acumulado.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada