Passa al contingut principal

Bruixots i follets a l'Escola Torre Balldovina


El dia de Sant Jordi acostumo a dedicar unes hores a la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. També vaig per Barcelona i participo en alguna de les festes d'escriptors, però cada vegada m'agrada menys perquè s'està convertint en un circ, tot sigui dit amb el màxim respecte per als artistes del circ. Des de fa uns anys, molts famosos aprofiten la diada per publicar el seu llibre, que normalment no han escrit ells, i molts autors mediocres, que l'únic mèrit que tenen és sortir per la televisió, acaparen vendes i signatures de llibres. I la premsa presenta el Sant Jordi com una competició, a veure quin autor és qui ven més llibres. Sort que encara és una gran festa del poble català i que es vénen 43.000 títols de milers d'autors i autores i no només els quatre famosos.

Per això, perquè acostumo a dedicar unes hores a la meva ciutat, vaig començar la diada de Sant Jordi a l'Escola Torre Balldovina, i ho vaig fer gràcies al programa Lletres a les aules, que impulsa la Institució de les Lletres Catalanes. Els alumnes de 3r havien llegit La font del cedre i els de quart La colla del fantasma Barruf.


Als alumnes colomencs els fa molta il·lusió conèixer un autor que qualsevol dia poden trobar pel carrer, i a mi també em fa molta perquè penso que els estimula per llegir, per ser millors estudiants i per guanyar en autoestima.

Sóc fill d'una família obrera, el meu pare va ser lampista, un bon lampista, dels que il·luminen les cases i fan que l'aigua ragi com cal. Lampista dels d'abans, dels que tapaven el forat que havien fet i et deixaven la paret, el sostre o el terra igual o millor que com el tenies, no com els d'ara, que et deixen el forat i ja cridaràs el paleta i després el pintor. I per això pensava que ser escriptor no era per a mi. tots els escriptors que llegia de jove eren de famílies burgeses, gent que no necessitava treballar per viure. Però un dia vaig conèixer en Paco Candel, i vaig saber que un obrer també pot ser escriptor, i m'encanta explicar als nens i les nenes de la meva ciutat que si volen, també poden ser-ho. I que és genial si volen ser metges, o advocats, o enginyers, o mestres, però que també ho és si volen ser lampistes, o mecànics, o fusters, perquè la societat necessita de tots els oficis.

Gairebé sempre els lectors volen saber en què em vaig inspirar per fer el llibre, com la Nora, que em fa la pregunta. Poques vegades un llibre té un sol origen. Normalment és el resultat d'un cúmul de fets, d'anècdotes i d'idees, que a poc a poc van configurant un guió. En el cas de La font del cedre, una de les primeres idees em va sorgir de la transformació de La Font de l'Alzina, un paratge natural colomenc protegit. La Font de l'Alzina és un lloc que havia visitat sovint durant la meva infància i adolescència. Un espai muntanyenc on la gent hi anava a fer picninc, però que per causa de l'ús incontrolat es va degradar molt. Avui dia, gràcies a la lluita veïnal i a l'acció de l'Ajuntament, de la Diputació i de la Generalitat ha recuperat la seva natura i la seva bellesa. En el llibre es narra l'aventura d'una nena i un follet que lluiten pel mateix objectiu, recuperar La font del cedre, a la qual li ha passat el mateix que a La Font de l'Alzina, i ho fan de manera molt divertida.

La Laura vol saber quin conte o llibre m'agradava més quan era petit. Sens subte, el meu preferit abans i ara és L'aneguet lleig, escrit per l'autor danès Hans Christian Andersen. Sempre m'emocionava quan l'aneguet es convertia en cigne.

La Duna em pregunta de quin llibre estic més satisfet. A mi m'agraden tots els meus llibres. A tots els estimo per igual, però li tinc un afecte especial a El secret del planeta Moix perquè va ser el primer llibre que vaig publicar per a nens i nenes. Si no me l'haguessin publicat, segurament no hauria tornat a escriure literatura infantil perquè ja havia presentat diversos llibres a les editorials amb resultats negatius. Casualment, ara estan publicats la majoria d'aquells que no em volien. Només falta un, i sembla que ja ha trobat editor.

També volen saber a quina edat vaig publicar el primer llibre. Sempre m'enrotllo amb aquesta pregunta perquè els explico que escric des dels 12 anys, perquè m'agradava explicar als amics els contes que escoltava a la ràdio i modificava tot el que em venia de gust, fins que vaig escriure el conte Rodolfo, el príncipe valiente. No obstant això, el meu primer llibre el vaig publicar amb 39 anys, era un llibre de poesia en castellà titulat De miradas imprecisas.

Una nena em va preguntar si resultava complicat posar títol als llibres. Tenia interès per saber com havia posat el títol de La colla del fantasma Barruf. Sempre tinc conflicte amb els títols fins al final. Des que commenço un llibre fins que el lliuro a l'editorial no paro de modificar el títol. Per aquest llibre havia anat triant "El fantasma Barruf vol fer surf", "El fantasma el capità Barruf", "El fantasma Barruf i la colla màgica", "La colla d'en Barruf", "Quin parel de sapastres!", "Quatre objectes i un fantasma". Finalment vaig triar com a definitiu "En Barruf i els germans Barret", però a l'editorial no els va agradar, mas Barr, Barr... em van dir. I cavila que cavilaràs, vaig trobar La colla del fantasma Barruf, per què. Doncs perque tots els objectes màgics son els protagonistes juntament amb el fantasma Barruf, no tenim un que sigui més que els altres, però alhora, el fantasma Barruf fa com si fos el cap de colla. Era fantàstic! Havia trobat un títol després de patir durant mesos.

Després vam fer una sessió de signatura de llibres i per acabar l'escola em va agrair la visita amb una rosa i un llibre del gran fotògraf colomenc i amic Joan Guerrero.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d...

He decidit tornar

Fa gairebé quatre anys que no faig servir aquest blog perquè volia tenir una web, però de moment m'he conformat amb un altre blog que faig servir com si fos una web, encara que no ho sigui. Per això he pensat a tornar a utilitzar-lo per anar escrivint articles diversos. A l'altre, https://rodolfodelhoyo.cat / també faré algun article de tant en tant, però el dedicaré més a parlar de la meva obra. Aquest serà més general, parlaré principalment de les meves activitats, segurament faré algun article d'opinió i també faré ressenyes o parlaré de llibres que m'han interessat per la raó que sigui.  Necessitaré uns dies per revisar i actualitzar les pàgines. De moment us poso les cobertes dels tres darrers llibres. Tresors rere les portes , un àlbum de poesia infantil magníficament il·lustrat per Noemí Villamuza , editat per Bindi Books, que està a punt d'arribar a les llibreries. La casa és on els més petits troben els primers racons per jugar, imaginar, crèixer i sentir-s...

Presentem El sembrador d'estrelles

Avui us vull parlar d'un llibre que acaba de sortir de la impremta. Calent, calent, com un plat de macarrons acabats de fer. El llibre es titula EL SEMBRADOR D'ESTRELLES, l'he escrit jo i l'ha dibuixat la Laura Borràs.  Ha estat publicat per l'editorial Mosaics . Un mosaic és una decoració feta de petites peces de diferents colors i materials, és un art molt antic, a casa nostra es conserven alguns mosaics que van fer els romans. Però l'editorial utilitza aquest nom com una metàfora, se sembla a una comparació. El nom Mosaics serveix per identificar la nostra societat actual, formada per persones molt diferents, de països, cultures i religions diversos, tots units en un mateix territori que estimem, com les petites peces de terracota, de vidre o de metall que formen un dibuix. Si falta alguna peça el dibuix no està complet. Els éssers humans ens necessitem els uns als altres amb els nostres defectes, amb les nostres virtuts i amb les nostres diferènci...