La Natàlia va anar a Cubelles

Els mesos de la primavera els passo a la carretera tot visitant escoles de punta a punta del país, Quan els ocells decoren l'aire amb els seus cants alegres jo preparo converses amb els nois i noies que m'esperen amb ànsia de saber quina mena de màgia fem servir els autors per escriure llibres. Em va tocar anar a l'Escola Vora del Mar, de Cubelles, justament el mateix dia que va aparèixer una balena morta a la seva platja. La visita estava organitzada per l'editorial Animallibres ja que els alumnes de 5è i 6è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia.

En aquests dies de tanta activitat, els escriptors veiem recompensada una part de la nostra feina solitària. Sentim que formem part de la cultura del país, que contribuim a crear l'imaginari col·lectiu i que col·laborem en la formació i en el futur dels nostres fills.

De vegades, tot fent reflexions com aquesta, em sorprèn el nen o la nena que m'abraça i em diu a cau d'orella l'emoció que li ha provocat la lectura del meu llibre. Aleshores el món s'atura i sento que sóc feliç en aquell instant que serà etern en la meva memòria, perquè la felicitat està feta d'instants de plenitud. De vegades em sorprèn sentir que m'anuncien pels altaveus, que per tots els passadissos de l'escola, pel pati i pels voltants de l'edifici s'escolta que l'autor ha arribat, com si fos l'anunci d'un esdeveniment de festa major. I al poc se sent l'enrenou de nens i nenes que entren a la biblioteca i més que mirar-me, em contemplen amb els ulls molt oberts. I comencem la tertúlia.

Després de la primera sessió sortim al pati per fer un minut de silenci en record del professor mort en un institut de Barcelona. El silenci és espès i trist. Els cors de totes les escoles de Catalunya bateguen junts perquè no torni a passar.

I tornem a les sessions, a la tertúlia amb els joves lectors. Un nen em pregunta per què he fet una novel·la tan complicada. Li explico que m'agrada que les novel·les tinguin pes narratiu, que hi hagi diverses històries dintre de la història, que a més de la trama principal hi hagi unes altres de secundàries, i que també ens provoquin reflexions sobre el comportament de les persones, sobre les emocions i els sentiments, i que també m'agrada fer petits homenatges als grans autors de la literatura catalana i universal.

Una nena em comenta que li ha agradat molt com he tractat l'amistat. Li ha fet gràcia com el Vador, l'amic de la Natàlia, pot seure al seu costat en silenci i no obstant això és capaç de transmetre tot el seu afecte convertint el silenci en una abraçada, perquè de vegades no calen les paraules, cal ser-hi. Així és l'amistat, sentir que l'altre hi és, que els altres hi són i que nosaltres també hi som, uns al costat dels altres.