Fa uns mesos vaig assistir a la presentació de diversos llibres de l'escriptora Maite Carranza, gran amiga meva i amb qui comparteixo alguns projectes encoratjadors conjuntament amb altres autores i autors. En aquell acte, referint-se als llibres descatalogats, la Maite va dir amb una veu molt trista "Els llibres també moren". Ho va dir amb un gest de dolor i estranyesa i alhora carregat realitat, d'una crua realitat que costa molt d'acceptar. Aquell moment em va quedar gravat a la memòria i el recordo molt sovint. Avui l'he tingut més present que mai. Mentre escric aquest article puc veure i sentir la Maite: "Els llibres també moren".
Estic trist, molt trist, perquè el llibre que més estimo, el que més alegries m'ha donat i que encara és el meu llibre més llegit, ha estat descatalogat per l'editorial Barcanova.
Abans d'escriure El secret del planeta Moix, havia escrit altres dos contes que cap editorial no va voler publicar-me. Anys després. La Lea i el cargol i Iris, la cortina màgica, van ser publicats. El primer a Baula i el segon a la revista Barça Kids. Però al principi ningú no els volia. Quan vaig acabar El secret del planeta Moix, vaig pensar que si tampoc no me'l volien ja no escriuria més per a infants perquè potser no era bon escriptor. Aquesta vegada vaig tenir sort. El llibre em va obrir les portes de la literatura infantil i juvenil. Per fi era un escriptor professional. Per primera vegada cobrava per un contracte d'edició, feia presentacions promogudes per l'editorial i viatjava per tot Catalunya, per les Illes Balears i fins i tot per Andorra tot fent xerrades a les escoles. Vaig viure dos anys en un núvol. A poc a poc, vaig anar publicant altres llibres, em vaig anar consolidant com a escriptor i vaig començar a viure en primera persona alguns dels problemes que patim com a treballadors de la cultura.
Un dels problemes que patim és que la societat no accepta que som treballadors i que ens hem de guanyar un sou com qualsevol altre professional. La societat no veu amb bons ulls pagar uns diners per la cultura, encara que siguin pocs, com els 9 euros que valia el meu llibre.
Avui un amic em preguntava, si és el teu llibre més llegit i el llibre pel qual encara fas més xerrades, per què l'han descatalogat? La resposta era molt fàcil: que sigui un llibre molt llegit no vol dir que sigui un llibre molt venut. Quasi totes les escoles on he anat a fer fòrums el tenien socialitzat. L'escola havia adquirit 20 o 25 llibres que anaven passant de curs en curs. Hi ha coses pitjors. Alguna biblioteca va adquirir fa anys 30 exemplars i els ofereix a totes les escoles de la ciutat. Tinc milers de lectors, però no tinc vendes i això no interessa a l'editorial. També hi ha escoles que demanen un exemplar en préstec a la biblioteca pública i el llegeixen a classe en veu alta passant un sol exemplar de nen en nen o bé el llegeix la mestra.
Però el problema no és només de la societat, en aquest cas de la comunitat escolar (institucions, mestres i famílies) sinó també de l'època de liberalisme econòmic agressiu que estem vivint.
Quan vaig signar el contracte amb Barcanova, em van explicar que tenien l'objectiu de crear clàssics catalans i que la forma de fer-ho era editar pocs llibres cada any i mantenir-los vius, que vol dir incloure'ls en plans lectors, promoure traduccions i fer-ne difusió. I així va ser els primers anys tot i que no vaig aconseguir que l'editorial el traduís al castellà. Però a poc a poc, els amos de Barcanova, que ja no estaven a Barcelona, sinó a Madrid, i més tard, a París, van perdre l'interès per crear clàssics catalans. L'interès era purament econòmic. Al principi, tots els ingressos per vendes en una delegació, permetien fer plans de promoció de la lectura dins el seu àmbit territorial. Després, només es comptaven els ingressos per la venda de cada títol en concret. De manera que sovint les vendes no justificaven les despeses de promoció. Feia temps que l'editorial havia perdut l'interès pel meu llibre, tot i que el 2015 em van renovar el contracte i vaig pensar que les coses canviarien. Però no va ser així.
Això està passant en totes les editorials grans. Importen més els resultats econòmics que els literaris.
No son bons temps per a la lírica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada