La paraula riu ens remet a l’aigua que discorre i per tant a un flux constant a un anar fent gairebé imperceptible, un aigua mansa i dòcil però capaç d’arrodonir les pedres i alhora de perdre la mansuetud i desnuar-se amb fúria arrossegant éssers i coses al seu pas. El riu modela el paisatge, el riu transforma el paisatge. El riu ens fa i el riu ens transforma, perquè vivíem en el temps però som paisatge. Som la memòria dels nostres espais, l’olor de la casa de l’avia, l’habitació dels estius, la cruïlla al final del carrer on jugàvem.
Riu ens remet a pont, que uneix les ribes, que acosta paisatges i persones, de vegades hi transiten mons diferents que es creuen i es barregen i canvien.
He començat d’aquesta manera perquè són reflexions que em suggereix la lectura del llibre A través del riu, de Roser Caño Valls.
Roser Caño Valls és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat autònoma de Barcelona i graduada en el Màster en Humanitats per la UOC. Des del 2011 és funcionària de secundària en l’especialitat de llegua i literatura catalanes, i professora d’ESO i Batxillerat des del 2004. Té el bloc de literatura Antaviana. Algunes de les seves narracions breus han estat traduïdes al francès per Ricard Ripoll. Ha publicat una ponència Dramatúrgia al país de les meravelles? dins el I Simposi sobre teatre infantil i juvenil de la UAB. Va col·laborar en l’homenatge blocaire a Salvador Espriu l’any 2010 a través del bloc Antaviana i ha participat en els homenatges a Brossa organitzats per la Fundació Joan Brossa. És autora d’un llibre de poesia inspirat en la tradició trobadoresca Gentil entre les gentils (2011) i d’un conte per a infants i joves titulat La Ciutat dels Somnis en perill (2015), primer d’un futur recull de relats.
El llibre ens aporta una nova i original veu literària que no pot passar desapercebuda. els relats formen un conjunt unitari de gran bellesa. Imbuïts de trets psicològics, poètic i simbòlics, ens parlen de la vida líquida enfront de la vida consolidada. La vida flueix i al llarg dels anys anem canviant, modificant criteris i horitzons, perquè el jo no és una cosa inamovible, és un fluir constant. El nen o la nena de la fotografia soc jo, però no soc jo, viu en mi, però ja no hi és, tot i que encara puc sentir com em parla des d’un ahir que comença a ser llunyà.
Les nostres vides no son els rius que van a la mar que és el morir. Els protagonistes dels relats van a l’altra banda del riu i, en creuar-lo, es produeix un canvi a les seves vides, canvis de vegades tan intensos, que provoquen una metamorfosi. Com ens diu Alfons Navarret al pròleg: “Al nostre parer, la funció que la literatura actual ha anat atorgant a la transformació, als rols i a les metamorfosis pren un cos, una força important amb aquests breus relats que ens transporten a un món gairebé màgic, mític però quotidià. Aquestes transformacions ens parlaran d’un altre mon, l’interior des d’on hem tractat de contemplar la realitat alhora distant i encisadora. Temem, pràcticament ho temem tot, i d’aquesta temença hem construït un mon únic. Al darrere de les seves ombres ens amaguem i son elles les que sovint ens traeixen.
Navarret fa referència a dos clàssics universals que de ben segur haurà llegir la Roser, Kafka i Ovidi, però estic convençut que la Roser ha recollit, també en la tradició literària catalana. Ha construït una nova veu, com deia abans, però un veu que pren com a base el mestratge d’una gran autora de les nostres lletres. El recull dibuixa una paràbola que comença amb el relat La tomba de l’eruga on una noia es transforma en eruga i forma la crisàlide, i acaba amb el relat A l’altra banda del riu on la crisàlide es transforma en papallona i vola. em recordava la Mercè Rodoreda quan escriu “vola, vola, Colometa”, a La plaça del Diamant, obra referenciada per Roser Caño Valls en aquest darrer relat. Però també a la Rodoreda de La meva Cristina i altres contes, relats molt suggeridors on els personatges es giren d’esquenes a la realitat que els condiciona i amb una mirada nova, sorgida del subconscient, flueixen cap a la transformació metamòrfica, com per exemple al relat La salamandra.
Tot i la influència rododeriana i en algun punt calderiana pel que fa al realisme fantàstic d’alguns relats, insisteixo que la Roser Caño Valls ens aporta una nova i original veu literària que, com deia al començament, no pot passar desapercebuda.
Els temes del llibre són molt diversos, com ara la mort com a transformació, no com a mort física, sinó com a transformació del jo; l’amiga imaginària, que no deixa de ser una altra veu pròpia desdoblada, la veu de la consciència o no; la figura del pare rígid que talla les ales perquè vol controlar el destí de la filla; o la transformació doble de nena en nena de vidre que es va trencant a trossos fins que es troba renovada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada