El bosc dels somnis perduts

No em van estranyar els disturbis de Londres perquè em van agafar llegint El formiguer , de Jenny Valentine . El relat succeeix al barri de Camdem, en un edifici on conviu gent molt diversa: alguns veïns viuen sols en cases d'una sola habitació sense bany, i fan servir un de comunitari, famílies desestructurades, problemes amb l'alcohol, feines precàries i sense contracte, nens sense escolaritzar, etc. El panorama que dibuixa l'autora no és gens saludable socialment parlant. I si això s'escriu en un llibre per a joves, que ha estat nominat per al premi Carnegie Medal, el més important en llengua anglesa, vol dir que el problema d'exclusió social d'una part important de la ciutadania és ben conegut a Anglaterra, i per tant era clar que hi havia una bomba de rellotgeria. No obstant, malgrat la greu situació personal per la qual travessen els personatges del llibre, hi ha una cosa que els uneix per damunt de tot: la humanitat. Són personatges solitaris amb una g...

Babalú ha de dibuixar un animal de color verd. Dibuixa un cocodril que plora perquè té un nus a la panxa. Aviat sabrem que és en Babalú qui té el nus. Un nus que es desfà convertit en poema. El meu avi Bubú té els cabells com la neu i sap fer jocs de mans. El meu avi Bubú fa olor de pinyons i de goma d'esborrar. El meu avi Bubú em parla com si jo fos important. Eulàlia Canal ens ofereix una petita gran obra que farà les delícies dels més petits, però també dels adults. Amb un lirisme elegant, afectuós, ple d'imatges i de música, l'autora, que també és psicòloga infantil, ens acosta a la sensibilitat dels nens i de les nenes, els ajuda a entendre emocions com la tristesa, l'absència, l'amor filial. Al mateix temps, i de la manera més imaginativa i alhora més senzilla que ens poguem imaginar, ensenya els menuts a llegir i entendre la poesia. El conte va acompanyat d'unes il·lustracions tendres d' Ulises Wensell que estimulen la imaginació dels...

Milions de nens i nenes de tot el món esperen, amb il·lusió, que arribi el Nadal. Han estat bons minyons i bones minyones. Saben que els habitants del País de la Màgia, estimats per diferents cultures, faran arribar l'alegria a tots els racons de la Terra. Però el Pau està molt amoïnat. "Una d'aquelles tardes tan fredes d'aquell hivern tan refred, mentre el Pau preparava el berenar del Tió, va sonar el timbre. En obrir la porta, va veure que era el carter i que li duia una carta", venia del País de la Màgia.La missiva diu que el Nadal corre perill, que una esgarrifosa tempesta els ha deixat incomunicats. El Pau vol que el Nadal sigui feliç, viatja al País de la Màgia i cerca la manera de solucionar el problema. Si teniu nens i nenes a partir de set anys, amb aquest llibre Emergència la País de la Màgia , teniu un bon llibre per recomenar. L'ha escrit la Cinta Arasa i l'ha dibuixat la Cristina Girol . La Cinta ha fet un text molt proper a la sensibi...

Sóc alquimista, et tocaré amb la mirada i et faré un somriure d’or. Et tocaré amb l’or del meu nas de plàstic vermell, del meu vestit de pirata, del maquillatge que em canvia el nom i em fa mag dels escenaris, i caminaré amb tu pel país dels somnis. Compartirem sentiments i emocions, i la teva vida i la meva vida seran més plenes. © Rodolfo del Hoyo, 2005 Poema dedicat al Grup de Teatre Alquimistes , de Santa Coloma de Gramenet, format per actors i actrius amb discapacitat psíquica.

Això que es veu a la fotografia eren camps dels pagesos colomencs als anys 60 del segle XX. Al fons, el reiu Besòs i més enllà els barris de la Trinitat Vella i la Trinitat Nova tot just començat a créixer. Encara es poden veure els carrers sense asfaltar i ens podem imaginar la manca absoluta de serveis. És el paisatge que veia des de la finestra de casa. Un dia, van arribar les màquines i van arrasar els camps. Sé que alguns pagesos van patir molt i que hi va haver qui es va resistir fins al final. El 1962 van construir la fàbrica de cerveses Euro Pils, una marca on la Damm ja tenia interessos. Poc després va ser l'Skol Lager i finalment la Damm, fins al moment actual que hi ha la fàbrica de Cacaolat. Com a infants que érem, ens vam divertir agafant patates d'aquells camps devastats per l'especulació ja que al voltant de la fàbrica volien construir tot un barri. Els especuladors no van arribar a temps perquè molts pagesos s'hi van oposar i quan ells ja no van pod...

1 Una llàgrima llisca per la veu 2 Es despullava la llum d’una espelma 3 Les hores han dibuixat el perfil d’un secret 4 Vol atrapar els pètals d’un petó 5 Somric a les ombres de l’escala que m’han reconegut perquè saben de mi. © Rodolfo del Hoyo, 2010

© de la fotografia: Miriam G Troncho COSSOS D’AIRE Seguíem la mare pel camí de pols fins a la font. Ella deixava el gibrell a terra i començava la feina de rentar la roba, en aquell temps quan els ramats de cabres passaven per davant de casa. He oblidat la lletania de l’aigua i el regueró. I tanmateix recordo intensament com els cossos d’aire ballaven damunt l’herba, com el vent omplia les robes humils. I l’estesa de llençols blancs feia contrast amb el silenci fosc de la vella cabana del berenador al centre de l’esplanada on anys enrere els vells habitants del poble passaven els dies de festa. Van deixar podrir la vella cabana perquè els feia nosa venir a la font al peu de la muntanya. Ja no rajava per a ells perquè els emigrants havíem destrossat amb les nostres barraques el paisatge idíl·lic d’oliveres i d’arboç. La natura era substituïda per parracs. Els nens amb mocs i lleganyes grimpàvem als arbres, érem els amos de...