He anat al Museu d'Història de Catalunya a veure l'exposició Contes infantils de la guerra. Anava amb molta il·lusió però m'he decebut. Vaig estar una hora. Puc dir que d'aquest temps vaig dedicar al voltant de 45 minuts a llegir plafons i uns 15 minuts a observar l'escàs material exposat. Tanmateix els plafons feien mal a la vista degut a la gran quatitat de faltes d'ortografia i d'incorreccions sintàctiques, imperdonables en una institució nacional. Altrament, els textos estaven només en català. Si tenim en compte que el museu és un equipament cultural visitat cada any per milers de turistes de tot el món, considero que els plafons haurien d'estar com a poc en català, castellà i anglès. En tots els museus que he recorregut per Europa m'he trobat sempre la informació en diverses llengües. Vaig coincidir amb dos grups de turistes estrangers que van marxar de seguida perquè es van trobar com perduts, almenys ho semblava per les cares que feien. Tampoc no hi havia cap fullet, cap tríptic, cap díptic, cap catàleg. Això sí, a la botiga del museu es podien adquirir alguns fascsímils de la Lola Anglada "a preu de turista", editats fa prop de vint anys, segurament amb motiu del centenari de l'autora.
El contingut de l'exposició d'altra banda, era ben previsible. Explicar la influència dels moviments artístics europeus dels anys trenta en el disseny i la il·lustració dels llibres per a infants, la forta influència ideològica dels diversos bàndols durant la guerra civil, la intervenció molt activa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que va donar lloc, entre d'altres, a la creació del mite infantil, icona del republicanisme i del catalanisme, El més petit de tots, l'opressió del franquisme que va canviar fins i tot el nom de la Caputxeta Vermella, que va passar a ser la Caperucita Encarnada, i una petita, molt petita, mostra de revistes infantils falangistes. Vaig trobar molt interessant les biografies d'alguns autors i autores i d'alguns il·lustradors i il·lustradores, en general poc conegudes i que cal recuperar per a la història.
A El més petit de tots es dedicava un espai específic. El 1937 l'escultor Miquel Paredes (1901 - 1980), va mostrar a Jaume Miravitlles, Comissari de Propaganda de la Generalitat, una petita escultura de 8 centímetres d'un nen enarborant una senyera. Jaume Miravitlles va entendre de seguida que aquella petita escultura es podria convertir en la icona de la llibertat i de la dignitat del poble català, una figura que hauria de representar el seu esperit de combat i de resistència. Com diu la mateixa Lola Anglada dins el conte: "Aquest noi que promet bones coses és El més petit de tots, el fill de la Revolució. Ha nascut com una guspira de la fornal on els nostres homes, tenaços i abnegats, forgen la gran obra humana i regeneradora de l'alliberació del nostre poble". Es van reproduir milers d'estatuetes, es van arribar a vendre unes 60.000. Es va encarregar una cançó a Pere Quart, que va ser cantada per Emili Vendrell amb la tonada de la cançó popular Els tres tambors, i es va encarregar un conte il·lustrat a Lola Anglada, que es va convertir, segurament, en el primer bestseller de la literatura catalana.
Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d
Llàtima, doncs, que l'exposició -una bona idea, d'entrada- no sigui prou reexida.
ResponElimina