Salta al contingut principal

El meu pingüí visita Can Mas


He anat a l'Institut Can Mas, de Ripollet, per xerrar amb els 120 alumnes de primer d'ESO sobre el meu llibre Un pingüí damunt del televisor. Des de casa fins a l'institut tinc prop de 12 quilòmetres. He volgut anar per la Carretera de La Roca i Montcada tot creuant pel polígon de La Ferreria. Conec la zona i no em resultava complicat, però anava amb el GPS perquè un cop dins la ciutat no sabria orientar-me. L'aparell s'obstinava a fer-me anar per l'autopista i s'ha passat tota l'estona repetint fins a la sacietat "tornant a calcular la ruta", fins que he estat prop de l'institut. Crec que quan no existien aquests aparells m'orientava millor amb els mapes de carreteres i els plànols que pengen els ajuntaments a Internet.

En arribar a Montcada i Reixac, la boira cobria la llera del riu Besòs i s'estenia Vallès endins tot configurant una paisatge misteriós que semblava una pintura a l'aquarel·la. Pot resultar friqui si voleu, però m'he emocionat mentre avançava per una carretera flanquejada per plàtans i la humitat dibuixava regalims al parabrisa. He aparcat fàcilment i m'ha vingut de gust caminar una estona mentre esperava la Viviana, la comercial de l'Editorial Santillana. No he pogut estar-me de fer una fotografia mentre el sol començava a fer forat per llevant.

Després de fer un tallat i compartir una conversa amb la Viviana sobre promoció de la lectura, ens hem adreçat a la biblioteca de l'institut on ens esperaven els alumnes en companyia de l'Àngels Alsina i altres professors del Seminari de Català. Abans de la visita, l'Àngels m'havia enviat una entrevista que havien preparat els alumnes i que jo havia contestat feia unes setmanes. Tenia, doncs, una pista molt bona per connectar amb els joves lectors. Per cert, m'he endut una bona sorpresa en veure l'entrevista penjada en forma de mural al passadís de les aules d'ESO.

Les dues sessions que he fet han estat molt interessants i alhora molt intenses. El temps ens ha passat volant als alumnes i a mi. Hem fet molta feina i tot i així  ens hem deixat moltes coses per parlar. Per exemple, l'Àngels ha dit al començar que tenien una bateria de propostes perquè fes una segona part de la novel·la. Els he dit que el llibre estava acabat i tancat i que no havia pensat a fer una segona part. Tot i així, estava disposat a escoltar les seves propostes per si de cas, però no hem estat a temps.

Hem parlat sobre el significat del pingüí, un objecte de decoració que simbolitza l'ànima de la persona que el va fer. Hem parlat sobre els noms dels protagonistes, alguns dels quals trets de personatges reals i altres que, com el pingüí, són també un símbol com ara Esperança i Salvador.

És curiós, jo pensava que els alumnes joves s'interessarien per les històries d'amor més que no pas pels temes socials i polítics dels quals tracta la novel·la. I sí, m'han preguntat alguna cosa sobre els dubtes d'un personatge en concret que no sap ben bé de quina noia està enamorat fins que finalment pren una decissió. Però s'han interessat pel franquisme, per la prohibició de la llengua catalana durant la dictadura. S'han impressionat quan els he parlat de les penes de mort, dels afussellaments de sis joves lluitadors el 1975, de l'assassinat de Salvador Puig Antich al garrot vil. La lectura de la novel·la els ha ajudat a conèixer una època negra de la nostra història recent. També s'han interessat pels meus referents literaris.

He quedat gratament impressionat perquè ha estat la primera vegada, en més de 15 anys que porto visitant escoles i instituts de tot l'àmbit lingüístic català, on el debat ha anat gairebé exclusivament al voltant del contingut del llibre. Això és molt gratificant i ha fet que em quedés amb ganes de més. Se m'ha fet curt. Gràcies, nois i noies, gràcies Àngels i companys per la vostra feina. Esteu ajudant a formar grans lectors i, el que és millor, esteu edificant el futur del nostre país. Gràcies.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Kalimán en Jericó

Kalimán es un héroe de cómic que nació a principios de los años sesenta en Méjico y que hoy es famoso en toda latinoamérica. Pero Kalimán es también el nombre con el que un pelao de las calles llama a Santiago, el protagonista de la novela juvenil  Kalimán en Jerico , de Àngel Burgas . Para el autor, los pelaos de las calles son los héros de Medellin, tal como figura en el subtítulo. Los pelaos son niños que sobreviven o malviven en las calles de Colombia sumergidos en el mundo del crimen, la prostitución y la droga. Cuesta explicar las historias de estos muchachos,  a veces de una crueldad inimaginable, sin que algo se te rompa por dentro, porque las historias que narra Àngel son reales y los chicos también los son. Yo mismo pude escuchar sus voces grabadas el día de la presentación del libro y os aseguro que el silencio en que se sumió la libreria Abracadabra de Barcelona fue estremecedor y muy emotivo. A Àngel también se le rompió algo por dentro cuando les conoció. ...

El rastre brillant del cargol, de Gemma Lienas

Avui és 10 de gener de 2016. Vull deixar constància de la data perquè per fi tindrem Govern de la Generalitat després de tres mesos agònics. Estic content, molt content, però alhora em declaro incapaç d'entendre-ho. He estat molt a prop de la política des que tenia disset anys, i no obstant això, amb tota la meva experiència, no sóc capaç, hores d'ara, d'analitzar el que ha passat. Potser dintre d'uns mesos sortiran llibres que ens ho explicaran. En tot cas, a partir d'ara el Parlament podrà constituir comissions i podrà començar a treballar. I en aquest Parlament hi ha una diputada que és amiga meva, companya de lluites i gran escriptora. Per tant, avui li dedico a ella aquest article. Va per tu Gemma Lienas . Fa temps que vaig llegir El rastre brillant del cargol , de la Gemma Lienas . De fet a la setmana de la seva presentació durant la tardor del 2014. De seguida em vaig plantejar fer una ressenya, però no sabré mai per què, va anar quedant en cartera. I no...

La Lea i el cargol

Aquí el tenim. Per fi. Se m'acumulen els articles per escriure, però en arribar a casa m'he trobat un regal preciós: un llibre! Però no un llibre qualsevol. Es tracta d'un conte que estimo tant que no em surten les paraules. La Lea i el cargol va ser el primer conte que vaig escriure per a nens i nenes fa divuit anys, quan la meva filla en tenia dos. Cada nit seia a la vora del llit i li llegia contes. De vegades comentàvem el conte d'aquell dia o les il·lustracions. Després tirava de la corda d'un peluix i s'adormia amb la música que feia. Aquell peluix era un bolet, però el bolet era una casa, i a la casa vivia un cargol que sortia a prendre el sol. La meva filla em va demanar que li fes un conte al cargol, i així va nèixer El cargol Manel pon ous . Vaig fer un llistat d'editorials i el vaig enviar a un munt. Gràcies a aquesta iniciativa, tinc una col·lecció de cartes molt amables on em deien que el conte tenia molta qualitat, però que, lamenta...