Passa al contingut principal

ALFONSO ALEGRE HEITZMANN I ANTONI CLAPÉS AL CARRER MAJOR

La propera Cita de Poetes al Carrer Major comptarà amb dues veus essencials en la trobada de les arts i la poesia, Alfonso Alegre Heitzmann i Antoni Clapés.

L'acte serà el dia 15 de juny a les 19:30 hores a la Llibreria Carrer Major (c. Major, 13 - Santa Coloma de Gramenet).

Alfonso Alegre Heitzmann (Barcelona, 1955) ha estat director de la revista de poesia Rosa Cúbica, i fundador, amb altres escriptors, de Hablar / Falar de Poesía. Una part important de la seva obra poètica ha nascut del diàleg amb les altres arts, especialment amb la pintura. Així, algunes de les seccions o sèries del seu llibre El camino del alba havien aparegut abans com a plaquettes o llibre d'artista, realitzats amb pintors com ara Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona o Vicente Rojo. Estudiós de l'obra de Juan Ramón Jiménez, ha editat Lírica de una Atlántida així com el seu espistolari complet.

Amb Victòria Pradilla, ha traduït al castellà l'obra poètica de Màrius Torres, JV Foix o Joan Brossa. Com a poeta ha publicat La luz con el tiempo dentro (1993), Sombra y Materia (2001), La flor en lo oscuro (2003), Agón, contemplación de Antoni Tàpies (2008) i El camino del alba (2017)




UN RECUERDO DEL SOL
                               Homenaje a Paul Cézanne

En todas partes un rayo
llama a una puerta oscura,
una línea, un color, en todas partes.

Nuevamente el sol
piensa en la vida.
Savia sagrada, ee rayo
es ahora tu alegría;
silencio que toca, que calla
en la madera,

que vibra, que brilla

del otro lado del umbral
de tu penumbra.


ALMENDRA
                   A José enrique Gargallo

Fulgor tan blanco,

la nieve es flor
del árbol más desnudo

primavera de luz
que vienes en invierno.


Antoni Clapés (Sabadell, 1948) Des de 1968 escriu poesia i texts relacionats amb la poesia. Fins ara ha publicat dues dotzenes de llibres i nombrosos texts en edicions d'art, pròlegs, plaquettes i antologies.

Tradueix poesia del francès i de l'italià. La seva poesia ha esta traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab.

Hau guanyat els premis de poesia Joan Alcover (1989), Cadaquès a Quima Jaume (2010) i Josep Maria Llompart - Cavall Verd (2010), i els de traducció Mots Passants (Departament de Filologia Francesa i Romànica - UAB, 2012) i el Rafel Jaume - Caval Verd (2012).

Enetre els seus llibres destaquen L'arquitectura de la llum (2012), La llum i el no-res (2009) i Miro de veure-hi (2007).  Del francès a traduït a Jaccottet, Collobert, Char, Desautels i Brossard, entre d'altres, i de l'italià a Civitareale i Fasani, també entre d'altres. al desembre de 1989 va crear Cafè Central.

La seva obra representa una meditació sobre l'ésser i l'esdevenir (l'escriptura, el llenguatge, el temps, la memòria, el silenci) i, s'escau una indagació sobre la llum, tant en l'aspecte físic com el metafísic.


Falcies asclen el silenci,
aquest transparent aire
de l'estiu que s'enjoia.

Quietud inefable.

Ja res no hi ha
que sigui teu

                     -enlloc-
llevat d'aquest desvelar(-te)
quin jo has estat
entre tants jo
que creies ésser.


*

la llum s'esbalça per la pedra, per l'escorça grisa dels faigs
per l'il·luminant silenci de l'albada

                (sents veus i no veus res)

pluja fina          al vespre
amb gotes que sojornen
                                                          a poc a poc
a l'ampit de la finestra
i són les paraules d'aquest poema
i són els silencis d'aquest poema

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co