Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política.
Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible. Tècum Editors, 1999; Lluny. Viena edicions, 2006; L’edat del coure. Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda. Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident. El Gall editors, 2016, Altres veus. El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal. Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor. (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.
Ha traduït de l’anglès Rumer Godden. El riu. Viena edicions, 2007; Joseph Brodsky. La marca de l’aigua. Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe. El nen perdut. Viena edicions, 2014; Philip Larkin. Finestrals. Labreu, 2009; i Versions de Bai Juyi. Labreu, 2013.
Els seus poemes i traduccions han aparegut en diverses revistes com ara Poetari, Veus baixes, Quaderns de Versàlia i British Council.
La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen Premi Vila de Martorell, 2007; Premi Carles Riba, 2011; Premi Extraordinari 1714 dels Jocs Florals de Barcelona 2014; Premi Joan Alcover, Ciutat de Mallorca, 2015; i Premi Pollença de Poesia, 2016.
Actualment co-dirigeix la col·lecció de clàssics moderns “El cercle de Viena”.
CAMPS MINATS
El vent remou les branques dels mangles i la gent
que passa pels caminis parla sempre en veu baixa.
Són allà, en repòs, el metall immutable
a flor de pell dels camps, amagat ran dels marges
com els talps, a l'aguait del peu desconegut
que saltarà pels aires empaitant la pilota,
de la punta del càvec que guspirejarà
abans de caure a trossos en un clot ennegrit.
I als hangars, sota lones, minúscules en caixes
d'acer, desactivades tot just i ja glatint
pels cossos destrossats que ho ignoren, a punt
de viatjar a la panxa de buldòzers volants.
Immunes al temps, vetllen per la propera guerra,
o bé s'esperen sempre, els pius fràgils ocults
sota el fullam als boscos d'eucaliptus enormes.
Bull la vida, els soldats se'n van i elles es queden.
HOTEL REX, CONSTANÇA
Les platges són desertes i l'edifici blanc
que abans es deia Hotel International sura
en la nit dels afores, com l'illa d'altres temps
que va desaparèixer enduta pel corrent
i ara torna, de cop, entremig de la boira.
Les piscines són buides i als jardins i les pèrgoles
no hi ha ningú. A dins, un músic de cabells
blancs, toca, al saxòfon, cançons populars russes
i tangos com si fossin blues. Els estiuejants
no han arribat o bé la boira els ha engolit.
LA FONDAMENTA DEGLI INCURABILI
És més fàcil començar que acabar.
PAUL MORAND, Venècies
Als mariners els roda el cap quan desembarquen
sobre la lluentor molla d'antigues lloses.
Ben encaixada, no sembla que ara es bellugui
sinó que els corrents gronxin els mil embarcadors
i que les llengües d'aigua tèrbola llepin troncs
i murs on s'aferraven les cordes de les naus.
Des d'aquest terraplè que un dia degué ser
més tou que no pas ara, salpaven els malalts
per morir a Pveglia, avui els incurables
d'un patiment llunyà, esqueixos de gemecs
esmorteïts per l'aigua. Com si fos un malson,
passen xipollejant les góndoles negres.
RIU BESÒS
Me'l miro des del pont i dic a qui m'escolta:
aquest és el meu riu, curt i gens cabalós,
com un trau que han sargit per evitar l'estrip
de l'aigua desbocada. Però el vell Besòs
ja formava maresmes on caçava senglars
la nissaga extingida, els cavalls patollant
entre els verns i el fonoll, segons les reials cròniques,
i l'antic rec Comtal el sagnava pel flanc
dret, cap a Barcelona. Només un rajolí
separa les ciutats que abans eren poblets
de pescadors i, encara més lluny, assentaments
romans sobre les runes d'ignots poblats ibèrics.
És un riu tan modest que als mapes no se'l veu:
encaixonat per murs de ciment, depurat
i liquat novament, ja no és la correntia
de la meva infantesa que, quan es desbordava,
terrós i emmetzinat, s'enduia les barraques
d'uralita amb la gent i els cotxes fins al mar.
No s'assembla a l'Isonzo i gens al Fluvià,
tampoc és afluent de ningú i desemboca
-sense pena ni glòria, ni estuari ni delta-
al mateix mar que ells dos, i li agrada passar
tan desapercebut com jo ara, que parlo
amb aquell que vaig ser al punt que es va endur l'aigua.
CAMPS MINATS
El vent remou les branques dels mangles i la gent
que passa pels caminis parla sempre en veu baixa.
Són allà, en repòs, el metall immutable
a flor de pell dels camps, amagat ran dels marges
com els talps, a l'aguait del peu desconegut
que saltarà pels aires empaitant la pilota,
de la punta del càvec que guspirejarà
abans de caure a trossos en un clot ennegrit.
I als hangars, sota lones, minúscules en caixes
d'acer, desactivades tot just i ja glatint
pels cossos destrossats que ho ignoren, a punt
de viatjar a la panxa de buldòzers volants.
Immunes al temps, vetllen per la propera guerra,
o bé s'esperen sempre, els pius fràgils ocults
sota el fullam als boscos d'eucaliptus enormes.
Bull la vida, els soldats se'n van i elles es queden.
HOTEL REX, CONSTANÇA
Les platges són desertes i l'edifici blanc
que abans es deia Hotel International sura
en la nit dels afores, com l'illa d'altres temps
que va desaparèixer enduta pel corrent
i ara torna, de cop, entremig de la boira.
Les piscines són buides i als jardins i les pèrgoles
no hi ha ningú. A dins, un músic de cabells
blancs, toca, al saxòfon, cançons populars russes
i tangos com si fossin blues. Els estiuejants
no han arribat o bé la boira els ha engolit.
LA FONDAMENTA DEGLI INCURABILI
És més fàcil començar que acabar.
PAUL MORAND, Venècies
Als mariners els roda el cap quan desembarquen
sobre la lluentor molla d'antigues lloses.
Ben encaixada, no sembla que ara es bellugui
sinó que els corrents gronxin els mil embarcadors
i que les llengües d'aigua tèrbola llepin troncs
i murs on s'aferraven les cordes de les naus.
Des d'aquest terraplè que un dia degué ser
més tou que no pas ara, salpaven els malalts
per morir a Pveglia, avui els incurables
d'un patiment llunyà, esqueixos de gemecs
esmorteïts per l'aigua. Com si fos un malson,
passen xipollejant les góndoles negres.
RIU BESÒS
Me'l miro des del pont i dic a qui m'escolta:
aquest és el meu riu, curt i gens cabalós,
com un trau que han sargit per evitar l'estrip
de l'aigua desbocada. Però el vell Besòs
ja formava maresmes on caçava senglars
la nissaga extingida, els cavalls patollant
entre els verns i el fonoll, segons les reials cròniques,
i l'antic rec Comtal el sagnava pel flanc
dret, cap a Barcelona. Només un rajolí
separa les ciutats que abans eren poblets
de pescadors i, encara més lluny, assentaments
romans sobre les runes d'ignots poblats ibèrics.
És un riu tan modest que als mapes no se'l veu:
encaixonat per murs de ciment, depurat
i liquat novament, ja no és la correntia
de la meva infantesa que, quan es desbordava,
terrós i emmetzinat, s'enduia les barraques
d'uralita amb la gent i els cotxes fins al mar.
No s'assembla a l'Isonzo i gens al Fluvià,
tampoc és afluent de ningú i desemboca
-sense pena ni glòria, ni estuari ni delta-
al mateix mar que ells dos, i li agrada passar
tan desapercebut com jo ara, que parlo
amb aquell que vaig ser al punt que es va endur l'aigua.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada