Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l'Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema.

En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola.

Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de com fem en català els diminutius dels noms, sempre per darrera: Joaquim, Quim; Magdalena, Lena; Francesc, Cesc; Salvador, Vador. Volen saber quants llibres he escrit (20), des de quan escric (des dels 12 anys, però publico des dels 40), com es diu el primer llibre que vaig publicar (un llibre de poesia en castellà que es titula De miradas imprecisas), si aquest any he publicat algun llibre (Llegir al metro, que va guanyar el Premi Recull - Joaquim Ruyra de Narració 2012; i Quin niu més bonic! per a lectors a partir de sis anys). I moltes més coses relacionades amb la feina d'escriure un llibre. Els explico tot el procés que he seguit amb Els somriure de la Natàlia, des de la idea primera fins el projecte definitiu. De quina manera vaig triant els temes, els espais, el temps de l'acció, els personatges. Tot el procés de correccions. La relació amb l'editor i amb l'Oriol Malet, l'il·lustrador. En fi, tota l'aventura, o l'ofici, o la màgia d'escriure.

Quan acabem, i abans de dedicar els llibres a cada nen, el mestre em diu que he aconseguit una cosa que no s'imaginava pas. Em diu que aquest grup és molt mogut, que no aguanten deu minuts quiets, i resulta que els he tingut una hora sencera absolutament integrats en la xerrada que hem compartit. El mestre va quedar tant content que va dir que s'estava plantejant aixecar algun càstig.