dimarts, 10 de març de 2015

El somriure de la Natàlia a La Sèquia



He tornat a l'Escola La Sèquia, de Manresa, per tenir una trobada amb els alumnes de cinquè curs de primària, que havien llegit El somriure de la Natàlia. Un mestre m'ha acompanyat a la biblioteca. Mentre esperava que arribés el primer grup, he pogut comprovar com s'estimen els llibres en aquesta escola. A la paret del fons de la sala hi havia un cordill amb les cobertes ampliades dels llibres que havien llegit i les dedicatòries del autors i autores que els havien visitat.

Vull felicitar la mestra Rosa Maria Penís i el mestre Roger Torras per la seva magnífica feina ja que les dues sessions em van passar volant. Vaig poder mantenir una conversa molt animada sobre els dos personatges principals, la Natàlia i en Vador. Els vaig explicar que el nom de Natàlia era un homenatge a la protagonista de la novel·la La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i que Vador, l'havia posat per despertar la curiositat sobre els diminutius catalans dels noms, que sempre els fem per darrere, al revès que en castellà. Salvador, seria Salva en castellà i Vador en català. Isabel, seria Isa en castellà i Bel en català. No sempre és així. Totes les regles tenen excepcions i Monserrat sempre serà Montse en català i en castellà.

Es van interessar per saber en què m'havia inspirat per fer el llibre i crec que es van quedar ben parat quan els vaig explicar que partia d'un fet real. La meva casa estava afectada per una planificació del ajuntament que va decidir fer el meu carrer més ample, de manera que la van enderrocar i la meva filla, que tenia 9 anys, va veure des del pati de l'escola com enderrocaven la casa que s'estimava i on havia nascut. Això li va provocar molts problemes fins al punt que vam haver d'anar al psicòleg. Els psicòlegs fan dibuixar els pacients per saber què els passa, era una cosa que desconeixia, però la seva psicòloga ens ho va explicar amb tota mena de detalls. Vam veure dibuixos fets per la meva filla i també algunes manualitats. Per això vaig fer que l'amic Vador pogués interpretar els dibuixos de la Natàlia i veure el que li passava dins el seu cap.

Per cert, els alumnes tenien molt clar que el Vador era jo mateix. No ho havia pensat mai, però he de reconèixer que possiblement tenien raó.

També es van interessar per saber que significava l'home tan vell com el temps (la saviesa) i l'esquirol (el guia). 

Vam parlar sobre el procès d'escriure i els vaig explicar que les revisions són molt necessàries, no només per corregir errors, sinó que també per millorar el text, per fer-lo més literari com quan la Natàlia de la Plaça del Diamant veu reflectit tot el cel en els petits tolls d'aigua després de la pluja i fa que el lector compari aquells petits tolls amb l'ànima de la protagonista, que es veia molt petita davant el món, però que tenia una gran força interior.

I així vam anar desbrossant els minuts tot xerrant de com i quan vaig començar a escriure, quans llibres he publicat, el títol del darrer, perquè vaig fer el meu primer llibre. Escric des que tenia dotze anys, però mai havia pensat a publicar un llibre fins que un amic poeta va veure uns poemes meus i em va recomanar anar al seu editor. Vaig tenir sort, però no va ser res en concret el que em va inspirar, ja que vaig fer un recull de poemes escrits al llarg de molts anys.

Bé. Ho deixo aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari