dimecres, 11 de març de 2015

Intensitat poètica amb Mireia Vidal-Conte. Hermínia Mas i Jordi Cervera

El divendres 13 de març a les 18:30 hores tindrà lloc una lectura poètica de gran intensitat protagonitzada per Mireia Vidal-Conte, Hermínia Mas i Jordi Cervera al Centre Comarcal Leidatà de Barcelona, ubicat a la Gran Via de les Corts Catalanes, 592, principal. A tocar de la plaça Universitat. Tres poetes de llarg recorregut i reconegut prestigi.

Mireia Vidal-Conte. Llicenciada en Literatura Comparada i Ciències de la Informació. Llibres: Gestual (Pagès, 2005, Premi Recull), Pragari (Columna, 2005, Premi Miquel de Palol), Anomena'm nom (Pagès, Premi Maria Mercè Marçal), Margarides de fons (Cossetània, 2007, Premi Ciutat de Tarragona), Orlando natural (2010, laBreu), 5 cm -la cicatriu- (Curbet ed. 2012), Com elles (espectacle teatral i edició de plaquete amb Cafè Central). 
Inclosa en diverses antologies: Eròtiques i despentinades (Arola), El poder del cuerpo (Castalia, Meri Torras), Erato, Bajo la piel del deseo (Sial. Pura Salceda), Màscares i reclams (homenatge a Montserrat Abelló. Curbet ed.),  Trentaquattro Poeti Catalani per il XXI Seccolo (Antologia italiana), Assumiràs la veu (Terrícola). 

Com a traductora: La Casa de la Compassió (Eugénia de Vasconcellos, Curbet ed.), Pols de vidre (Jordi Carrió) i Corrent d'esperits (Brigittte Oleschinski). 
Recitals arreu de Catalunya, Madrid, Praga, La Havana, L'Alguer,... 
Ha estat traduïda al castellà, al txec i a l'italià. 
Actualment col·labora amb la revista Poetari i amb l'editorial Cafè Central. 


no vol la vida doble si 

doble la fa escriptura única 

unitat real sosté 

duplicitats en veu única vida 

una de sola

doble si escriptora només 

fos 

(Inèdit)

ENCAIXES AQUESTA MANERA
entre nouvinguts i festes germanies
et trenques cap enrere
en el vidre t'esberles
sense reconstruir-te no deixes la possibilitat
difosa entre totes les percepcions

(Orlando natural, 2010)

Amb tu està el poder de les cortines
amb tu la pell femenina del profeta
la part emboirada de l'afecte
el punt equidistant de la paraula
el pont esfèric que uneix el meu cervell
amb les teves lectures
amb les teves motllures
amb la conjugació
del verb voler

(Anomena'm nom, 2007)

HermíniaMas i Marssenyach va néixer a Casserres (Berguedà) el 1960.  Ha viscut uns quants anys a Barcelona i actualment viu a la Garriga. És llicenciada en filologia catalana i especialista en autoaprenentatge i ensenyament del català com a llengua estrangera. Treballa com a professora en una Escola Oficial d’Idiomes.  Va començar escrivint poesia, però actualment la seva activitat literària s’ha diversificat i també escriu narrativa. Els darrers anys s’ha centrat especialment en el camp de la literatura infantil. En poesia ha guanyat els premis Miquel de Palol (1995), Caterina Albert (1993) i Tardor(2004) i ha estat finalista dels Amadeu Oller, Vicent Andrés Estellés i Carles Riba. Els seus poemes han estat seleccionats a diferents antologies i revistes. Ha participat en alguns recitals i encontres poètics. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al portuguès per Isabel Soler i Ana Hatherly, a l'anglès per Ann Force, i al rus per Maixa Oganissian. En narrativa ha guanyat el Premi Folch i Torres (1999) per la novel·la Ulldevellut, escrita amb Josep-Francesc Delgado, i el Premi Ciutat d'Olot de narrativa infantil. Ha quedat finalista del Vaixell de Vapor amb Idriss, la noia del fil de seda, i del premi Edebé de literatura infantil amb E-mail de Buenos Aires.
Els seus llibres de poesia són  Amb ungles lleus li esquinça.... València: Eliseu Climent / 3i4, 1988; El vent de les andanes. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1994 i La pell del pensament. Alacant: Aguaclara, 2004

COM TARDES AL CORN D'OR

Els somnis no acomplerts se t'apareixen
com tardes al Corn d'Or: humits i densos.
Puges al mirador i veus els vaixells
que ja no has agafat, vogant pel mar.
Et prens un te de poma, i d'allà estant
sents el temps com un quadre impressionista.
Voldries ser un punt lleu en el paisatge
i no l'ull lluminós de la paleta.

(El vent de les andanes, 1994)


LA DONA QUE MIRA

És la dona que calla i sempre mira:
Mira com passen els fills i se'n van.
Mira com els veïns s'estimen al sofà.
Calla quan el seu home arriba tard
i duu alguna mentida rebregada.
És la dona que va mirant la vida
ben amagada rere les cortines,
en va prenent bocins, els reparteix,
i ella no gosa d'agafar-se'n cap

(El vent de les andanes, 1994)

Onze anys

En David
viu, com altres jubilats,
a Califòrnia,
en una casa de fusta.
Té, com altres jubilats,
3 acres de terreny.
Però deixa morir
la fruita dels arbres
i volta pel bosc a les nits
quan sent els coiots.
Diuen que no ha dormit
des que va tornar
amb la guerra al cap.
L'enemic era lluny
i no tenia cara.
Va dir que disparessin.
Després, en acostar-s'hi,
va veure els ulls ja morts
d'un nen d'onze anys.


Jordi Cervera Nogués (Reus, 1959) Periodista. Ha treballat en diferents mitjans de comunicació de les comarques de Tarragona i de Barcelona com Ràdio Popular de Reus, Ràdio Reus, Ràdio Salou, Catalunya Sud o Diari de Tarragona. Va ser subdirector de Nou Diari i director literari d’Edicions El Mèdol. Actualment dirigeix la col·lecció de poesia Mitilene de Meteora Editorial i treballa a la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals on, entre altres tasques, és el responsable del blog de llibres de Catalunya Ràdio i del portal 324.cat, http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php premi Vila de Martorell al millor blog en català i premi Blocs Catalunya al millor blog de Cultura.
Ha guanyat premis de periodisme com el Reus de Comunicació 1991 o el segon premi “Memorial Màximo Burxa” de Tarragona 1995; de poesia com el Pere Badiade poesia Vila de Torredembarra 2000; el Miquel Martí i Pol de la Universitat Autonoma de Barcelona 2000 per Fluix Fluid, el Benet Ribas-Recvll de Blanes 2006 per Tanta xerrameca cansa o el Joan Llacuna d’Igualada per Ciutat; de narrativa com el Pin i Soler de Tarragona 1995 per Dibuixos obscens, el Pere Calders de la Universitat Autonoma de Barcelona 1999 per Professions liberals; el Ferran Canyameres de Terrassa 2005 per la novel·la Mosques que, a més va aconseguir el Premi a la Millor novel·la negra en català del grup Brigada 21 i el Premi a la Millor novel·la negra en català pels lectors de la llibreria Negra y Criminal. L’any 2009 va guanyar el prestigiós premi Edebé de literatura juvenil per la novel·la La mort a sis vint-i-cinc que s’ha traduit al castellà a l’euskera i al gallec i que ja porta deu edicions i que té continuïtat amb La mort a dos-cents deu.
Ha publicat, entre d’altres llibres, novel·les com Ànima de benzina, El triangle blau i Desig de foc (amb comentaris de Santi Santamaría), llibres de poemas comPintallavis (amb pintures de Carles Amill), Como la vida misma (amb dibuixos de l’etòleg Jordi Sabaté Pi), Atzavara, Butte, Noli me tangere (amb collages de Toni Torrell), Metrònom (amb dibuixos de Rosa Gelpí) i Talaiot, Butte, gener a París o A Laura, potse, Ciutat o Memòria banal; el recull d’històries reals d’amor a la tercera edat Mai no és tard , el monòleg teatral El mort i llibres infantils com La capsa dels tresors amb Sebastià Serra, Llepafils amb Benjamí Tous, Les vocals desaparegudes amb la seva filla Mireia o La pilota Japler, amb il·lustracions de Francesc Rovira.
També és autor de Serial Chicken, la primera novel·la d’Europa escrita a través de la xarxa Twitter dins la BCNegra 2010.

Canvi d'enemic
De tant en tant va bé canviar d'enemic,
enfrontar-se a les matinades indolents,
renunciar als boscos de llençols de cotó
i cercar refugi las jardins reblerts del soroll,
faramalla jactanciosa de les vanitats,
entusiasme i solatge de la farsa;
estudiar el llenguatge ofenós dels motors,
la boca estrident de les botzines,
les respostes d'un espai fet de baladreig,
treure'n conclusions que, al cap i a la fi,
només serveixen per encarar-se amb ganes
al dilema empolainat que s'obre quasi sempre
entre la son afable dels cossos despullats
i l'enigma creixent d'una remor inabastable.

(Memòria banal, 2013)

Nòria
Caminem junts víctimes i botxins
buscant el ressò dels perfils abruptes,
per a fer del sinistre un amfiteatre,
una nòria que gira com la culpa,
amb cadència repetida
i sense cap mena de pressa.

(Talaiot, 2005)

Vespre
Abandonats a l'alè gelat del gener,
bafarada insolent de boirassa,
és el degotim de l'opulència
mentre tot el que vaig veient,
cadascuna de les coses que queden
se'm fa de cop i volta imprescindible,
necessària, del tot absoluta.
Giren els planetes amb ritme esllomat
i aquí la vida s'atura, es torna densa
mentre la llum s'esbiaixa,
proclamant l'èxit d'un nou vespre.

(Butte. Gener a París, 2004)

Cap comentari:

Publica un comentari