Estada intensa al FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac

Poques vegades al llarg de la meva carrera literària he tingut la sort que tots els alumnes d'una escola llegissin els meus llibres. Això ha passat a l'Escola FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac. Tots els alumnes des de 1r de primària fins a 6è van llegir diversos llibres de l'Editorial Barcanova adequats a cada franja d'edat: Quin niu més bonic!, La colla del fantasma Barruf, El capità Barruf i els caçafantasmes i El talismà de l'Ariadna. Un goig per a qualsevol autor.

Anar a conversar amb nens i nenes de Montcada i Reixac és especialment emotiu per a mi, perquè tot i que vaig nèixer a Barcelona, els pares vivien al barri de Can Sant Joan en un carrer a tocar del Rec Comtal. Als cinc mesos vam anar a viure a Santa Coloma de Gramenet, però a la casa de Montcada i Reixac es van quedar uns tiets i l'àvia paterna, i nosaltres hi anàvem sovint. Per això, la meva infància està molt lligada a la ciutat i guardo molts records agradables d'aquell temps: un riu Besòs d'aigües transparents que creuàvem caminant, les vies del tren i el soroll trepidant dels combois, que a mi m'encantava i que avui s'ha convertit en un maldecap per als veïns, els gats, els pollets i els conills de l'àvia, les festes familiars de les quals conservo algunes fotografies, l'esplanada on els tiets anàven a jugar a pilota i on per primer cop a la meva vida vaig veure passar una processó amb una Mare de Déu, la cervesseria on fèiem els vermuts alguns caps de setmana... Quants records em visiten de nou cada cop que traspasso el pont de la carretera de la Roca!

Els explico als alumnes com vivíem en aquella època dels anys 50 i 60 les famílies que van venir del sud i com dos pobles de pagès on estiuejava la gent benestant de Barcelona han anat canviant fins a convertir-se en les ciutats que són ara.

Em rep la Belen Pulgarín, la mestra que ha coordinat les meves trobades amb els diversos grups d'alumnes. La Belen va de bòlit. Som a la setmana de Sant Jordi i estem en el moment crític de la preparació de la diada. Però ella està en tot, controla els nens i les nenes, la sessió de signatura de llibres, la resta de les feines a l'escola i encara té temps de fer les fotografies i convidar-me a un tallat. Admiro aquestes mestres vocacionals que dediquen la seva vida a construir una societat millor, més culta i més justa, tot educant els nostres infants i ajudant-los a obrir els ulls i a lluitar per fer-se un lloc en el futur.

Els nens i les nenes em pregunten de tot, les mans s'aixequen

sense descans fins el punt que acabem les sessions deixant algunes respostes en l'aire. Què bé que han llegit i què bé que han treballat! Em diuen que s'ho han passat molt bé, alguns han aprofitat per llegir altres llibres meus, se'ls ha obert la cuiriositat per saber com treballo, quants llibres he escrit, què m'hauria agradat ser si no haguès estat escriptor, quin tipus de llibres m'agrada fer i llegir, em demanen recomanacions d'autors i de llibres, i així fins que em van sorpredre amb dos preguntes que no m'havien fet mai: una nena de 1r em va preguntar, per què t'has de posar les antenes per escriure? i un nen de segon volia saber com em vaig transformar en escriptor. Pel que fa a la nena, malgrat que havia intentat explicar amb detall que els escriptors sempre estem atents a tot el que passa al nostre voltant, al que veiem, al que llegim, al que escoltem, al que ens expliquen, al que ens passa, segurament no ho vaig fer prou bé i ella es va quedar amb la imatge del meu cap amb un casc endollat al corrent i una antena real. Em va demostrar que els nens tenen una gran imaginació i alhora dificultats per al pensament abstracte. Pel que fa al nen, li vaig explicar que vaig començar a escriure de ben jovenet, als dotze anys, quan escoltava contes a la radio i els explicava als meus amics modificant tot allò que em venia de gust fins que un dia vaig escriure el meu propi conte. Em va agradar molt la imatge de la transformació, em va fer pensar en la metamorfosi, l'eruga que es converteix en papallona, la papallona que pon ous dels quals tornarà a sortir l'eruga. Potser els escriptors som éssers que ens transformem cada dia.

Vaig anar dos dies a l'escola i al final de cada matí feia sessió de signatures. El darrer dia, mentre signava escoltava els nens del cor que assajaven Tens un amic, de Gossos.

Si et sents trist i emboirat

i necessites una mà

si les coses 

no et roden bé.

Tanca els ulls i pensa en mi

que prest jo seré aquí

com un raig de llum

dins la teva foscor

(...)

Primavera, estiu o tardor

tot el que has de fer és dir-ho

i vindré de cop, saps cert

que tens un amic

I la Belen neguitosa creuant els dits, però ben segura que els nens farien màgia el dia de Sant Jordi i provocarien una pluja d'emocions.