Passa al contingut principal

Quin niu més bonic! amb els petits alumnes de l'Escola Sant Pedro, a Gavà


Quan vaig començar a fer xerrades per escoles pensava que no seria capaç de mantenir l'atenció de nens i nenes de 6 i 7 anys durant una hora. He de reconèixer que al principi tenia problemes per omplir de contingut una trobada més enllà dels 15 o 20 minuts. Però els infants tenen poders màgics, tenen la qualitat d'aconseguir dels adults allò que volen, de manera que ara el meu problema és no allargar la trobada més enllà de l'hora de classe no sigui que es quedin sense pati. Tinc la sort immensa de poder compartir el meu treball amb estudiants de totes les edats, això m'ajuda a poder mirar el món amb els ulls d'un nen i també amb els ulls adolescents. Sento que així la meva vida és més plena. I això és gràcies a llibres com Quin niu més bonic!, que em va publicar l'Editorial Barcanova.

Els alumnes de 1r de primària de l'Escola San Pedro, de Gavà, tenien moltes preguntes preparades. Cal dir que ells en saben molt d'escriure, perquè també són escriptors. Tota la classe està fent un conte, i estan molt ben preparats perquè la seva mestra, la Laura Moragues, se n'encarrega. La Laura em va explicar el mètode de treball amb ajuda dels nens i les nenes. A dalt de tot de la pissarra té una corda que sinmbolitza un conte, la corda té tres punts especials. El principi, on hi ha la presentació dels personatges i de la història. I van passant coses fins arribar al mig, on hi ha el nus, on tota la història s'embolica. Segueixen passant coses fins arribar al final on hi ha la solució de tot l'embolic i conte contat...

Amb aquest llibre, que va il·lustrar Blanca Bk, els nens van aprendre que les persones i els animals poden ser amics, que de vegades ens veiem obligats a canviar de casa, però que totes les cases poden ser boniques si les decorem a la nostra manera. i sobretot, es van divertir molt i jo també amb ells.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co