Salta al contingut principal

Un somriure als quatre vents


En certa ocasió vaig comentar que aprenc molt visitant escoles per parlar dels meus llibres. De vegades vaig a una escola privada d'un barri benestant on rebo els alumnes en un magnífic auditori i a l'endemà vaig a una escola pública d'un barri humil on rebo els nens a la classe en uns barracons. En la primera escola tots els nens són catalans, en la segona sembla que em trobi davant de l'ONU en petit. El contrast és molt acusat i em fa pensar i especular sobre la realitat que viu cada nen i cada nena i sobre el possible futur d'uns alumnes i uns altres. Però tots, tots, tenen un somni, volen fer-se grans i volen lluitar per fer-se un lloc a la vida.

Això m'ha passat aquests dies. L'escola de barracons és la Quatre Vents, de Canovelles, però quina escola! Ja m'hagués agradat a mi tenir mestres com la Mònica i el David, que tenen la capacitat i l'entusiasme per inclucar els seus alumnes el plaer pel coneixement i el gust per la lectura.

Els nois i nies de 5è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia i la trobada amb ells va ser molt intensa. Em van cosir a preguntes i també tenien moltes ganes d'explicar-me el que feien. Hi havia una nena que volia ser escriptora i que ja havia escrit dos llibres i un nen que tenia l'afició de dibuixar.

Van mostrar molt interès en saber perquè havia posar un somriure en el títol. Els vaig explicar que la casa de la meva família va estar afectada per una planificació urbanística de l'ajuntament i que la meva filla, quan tenia la mateixa edat que tenien ells, va veure com enderrocaven la casa on havia nascut, i va perdre el somriure. La meva filla era molt riallera, tenia un riure encamanadís, i el va perdre. Durant quasi dos anys tots els esforços de la seva mare i meus van estat orientats a que trobés de nou les ganes de riure. I ho vam aconseguir.

Els alumnes lectors ja s'havien adonat i em van dir que en la seva opinió la Natàlia era com la meva filla i el seu amic Vador, un amic protector, era com jo mateix.

En acabar vam fer sessió de signatures i en aquell moment se'm va acostar l'Amine, un dels nois que havia participat més en la tertúlia i em va reglar un dibuix que em va emocionar. L'Amine és del Real Madrid, però va dibuixar un turista amb la samarreta del Barça, perquè els turistes la compren quan vénen a Barcelona. Heu vist els ulls? La mirada meravellada del turista? I heu vist el fons del dibuix on es veu tota la vida que passa mentre el turista gaudeix? Qui sap si algun dia aquest noi serà il·lustrador o dibuixant de còmics. Li vagi demanar que em signès el dibuix i no s'ho podia creure, però jo volia tenir un record perquè són coses com aquestes les que ens omplen la vida de llum i d'esperança. Ets molt gran, endavant Amine!!!"

Comentaris

  1. Us agraïm amb molt de ‘carinyo’ els teus comentaris en el blog, has parlat molt bé de nosaltres. Ens han emocionat les teves paraules cap a nosaltres. Vam quedar bocabadats quan la tutora va ensenyar-nos el que havies escrit en el blog. El que més ens ha agradat ha estat la teva vista, la imaginació que tens i que quan et fèiem les preguntes ens responies més coses. Gràcies per penjar la nostra foto i el dibuix del nostre amic Amine. Els dos nens que has mencionat es van posar molt nerviosos en veure que parlaves directament d’ells.
    Un honor que vinguis a aquesta escola. Desitgem de cor que et vagi bé en el pròxim llibre, sort i fins aviat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I per a mi és un gran honor tenir lectors com vosaltres. Tinc un record emocionat de la meva visita a l'escola.

      Elimina
  2. Guau Rodolfo!!!! No m’ho esperava, el meu propi dibuix surt a Internet!!! M’ha emocionat molt el que dius de mi, ha sigut molt bonic! AMINE

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ànim, Amine! Ho fas molt bé! El teu dibuix m'acompanyarà per sempre. Una abraçada!!!

      Elimina
  3. Gracies Rodolfo del Hoyo soc un alumne de l'escola els quatre vents es un honor de veritat fins al seguent llibre soc el DANI ( el de la teva dreta )

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Kalimán en Jericó

Kalimán es un héroe de cómic que nació a principios de los años sesenta en Méjico y que hoy es famoso en toda latinoamérica. Pero Kalimán es también el nombre con el que un pelao de las calles llama a Santiago, el protagonista de la novela juvenil  Kalimán en Jerico , de Àngel Burgas . Para el autor, los pelaos de las calles son los héros de Medellin, tal como figura en el subtítulo. Los pelaos son niños que sobreviven o malviven en las calles de Colombia sumergidos en el mundo del crimen, la prostitución y la droga. Cuesta explicar las historias de estos muchachos,  a veces de una crueldad inimaginable, sin que algo se te rompa por dentro, porque las historias que narra Àngel son reales y los chicos también los son. Yo mismo pude escuchar sus voces grabadas el día de la presentación del libro y os aseguro que el silencio en que se sumió la libreria Abracadabra de Barcelona fue estremecedor y muy emotivo. A Àngel también se le rompió algo por dentro cuando les conoció. ...

El rastre brillant del cargol, de Gemma Lienas

Avui és 10 de gener de 2016. Vull deixar constància de la data perquè per fi tindrem Govern de la Generalitat després de tres mesos agònics. Estic content, molt content, però alhora em declaro incapaç d'entendre-ho. He estat molt a prop de la política des que tenia disset anys, i no obstant això, amb tota la meva experiència, no sóc capaç, hores d'ara, d'analitzar el que ha passat. Potser dintre d'uns mesos sortiran llibres que ens ho explicaran. En tot cas, a partir d'ara el Parlament podrà constituir comissions i podrà començar a treballar. I en aquest Parlament hi ha una diputada que és amiga meva, companya de lluites i gran escriptora. Per tant, avui li dedico a ella aquest article. Va per tu Gemma Lienas . Fa temps que vaig llegir El rastre brillant del cargol , de la Gemma Lienas . De fet a la setmana de la seva presentació durant la tardor del 2014. De seguida em vaig plantejar fer una ressenya, però no sabré mai per què, va anar quedant en cartera. I no...

La Lea i el cargol

Aquí el tenim. Per fi. Se m'acumulen els articles per escriure, però en arribar a casa m'he trobat un regal preciós: un llibre! Però no un llibre qualsevol. Es tracta d'un conte que estimo tant que no em surten les paraules. La Lea i el cargol va ser el primer conte que vaig escriure per a nens i nenes fa divuit anys, quan la meva filla en tenia dos. Cada nit seia a la vora del llit i li llegia contes. De vegades comentàvem el conte d'aquell dia o les il·lustracions. Després tirava de la corda d'un peluix i s'adormia amb la música que feia. Aquell peluix era un bolet, però el bolet era una casa, i a la casa vivia un cargol que sortia a prendre el sol. La meva filla em va demanar que li fes un conte al cargol, i així va nèixer El cargol Manel pon ous . Vaig fer un llistat d'editorials i el vaig enviar a un munt. Gràcies a aquesta iniciativa, tinc una col·lecció de cartes molt amables on em deien que el conte tenia molta qualitat, però que, lamenta...