El bosc dels somnis perduts

José Agudo es uno de los poetas contemporáneos que más me interesan. Leerlo significa para mi sumergirme en un paisaje de emociones, sensaciones y sentimientos que me llevan a reflexionar con calma sobre mi propia condición humana, sobre el paso del tiempo, sobre la amistad, sobre mi proyección sobre los otros y también sobre el otro o los otros que fuí. Durante algún tiempo iré publicando poemas suyos de manera cronológica. Empezaré por Naufragios , su primer libro publicado en 1992. Naugragios es un poemario nostàlgico. La nostalgia es el dolor por lo lejano y por tanto de las distancias que se tejen en nuestras vidas. José Agudo siente nostalgia por el paraíso perdido de la infancia, por la juventud que cree estar perdiendo, cercano entonces a los cuarenta, y que rememora en el recuerdo de su madre, mujer aún joven cuando el poeta era niño. Pero también siente nostalgia de lo que pudo ser y no fue porque la vida nos abre y nos cierra puerta y entramos por la que nos parece m...

El término distopía se emplea como antítesis de utopía. La utopía hace referencia a un lugar imaginario donde habita una sociedad ideal, mientras que en la distopía representamos una sociedad indeseable. Entre las novelas distópicas más conocidas se encuentran Un mundo feliz , de Aldous Huxley (1932),  1984 , de George Orwell (1949) y Fahrenheit, de Ray Bradbury (1953). Actualmente la novela distópica está muy de moda hasta el punto que en algunas escuelas de escritura se hacen cursos específicos. El útlimo rebaño , de Piers Torday ( Editorial Salamandra , 2015),   és una novela distópica, que podríamos clasificar como ecológica. La crítica del diario The Times , Nicolette Jons ,  decía que es "Una novela escrita con un estilo muy gráfico y trepidante". Ciertamente el lector puede ver el mundo que le describe el autor, puede hasta olerlo, tocarlo, sentir frío y calor, y al mismo tiempo tiene la necesidad de seguir leyendo sin parar. Kester es un niño q...

Quantes vegades hem mirat sota el llit abans d'anar a dormir? Quantes vegades no ens hem imaginat que hi ha monstres amagats? Quantes vegades no ens hi hem ficat i ens hi hem sentit a gust? Recordo que de petit em ficava sota el llit per jugar i també un dia el meu germà i jo ens hi vam ficar amb la mare perquè s'havia desfermat una tempesta molt forta i a causa dels llamps, que queien a prop, els cables elèctrics van començar a petar. La mare va pensar que sota el llit estaríem protegits. Em vaig sentir tan bé que no hauria sortit. Però parlem del llibre Una revetlla sota el llit , de l' Àfrica Ragel . El Blai esperava amb ànsia la revetlla de Sant Joan . Els petards el tornaven boig i li encantava l'olor de la pòlvora. Tenia ganes de festa i de passar-s'ho d'allò més bé. Es fregava les mans de content perquè els pares havien organitzat una festa a la seva terrassa i havien convidat els veïns de sota. Però el Blai no suportava el Jergui, el fill dels v...

L'escriptora Tina Vallès, foto de Laura Basagaña Fa mesos que vaig deixar aparcat el blog i això s'ha notat en el nombre de visites. Jo també necessitava unes vacances o més aviat aparcar per unes setmanes el lligam dels meus escrits a la dinàmica del curs lectiu. Podia haver dedicat alguns articles a fer ressenyes (les faré, no us amoïneu), però també volia concentrar la meva atenció en acabar dos projectes que tenia molt avançats i que espero que el proper any prenguin forma de llibre a l'abast del públic. Els escriptors de tant en tant ens hem de tancar amb pany i forrellat, traçar un mur de silenci al nostre entorn, desconnectar telèfons, xarxes, família i amics, i escriure fins a l'esgotament. Plaer i dolor es conjuguen en la tasca creadora. Potser per això, quan acabem un llibre, diem que hem parit. I ara fa unes setmanes que ha començat el curs. vuitanta-sis dies després, com escriu la Tina Vallès.  La santa rutina ha dut la calma a les llars del país, i e...

L'Hug té una mare embarassada, una casa vella a la muntanya, on passa els estius, i una gran col·lecció de pors. Li feia por la foscor de la casa vella i les ulleres de sol perquè no veu els ulls, i les portes que es tanquen soles, i els sofàs que s'empassen les coses que hi deixes, i els gegants, les bruixes dolentes dels contes, els fantasmes, els dracs i els llops. I amb tantes pors, li costava agafar la son perquè la foscor s'omplia de personatges estranys. Així comença el conte L'Hug el poruc que ha escrit la Mercè Ubach , i que ha estat publicat publicat en format d'àlbum il·lustrat a la Col·lecció Ginjoler, de l'editorial El Cep i la Nansa . L'Hug té tanta por que quan tot està fosc veu el fantasma Pocapena i la bruixa Pocasolta, i crida la mare i la mare també té por, i criden el pare, que sempre es fa mal amb la porta, però que explica contes per espantar las por com ara que la bruixa Pocasolta va caure de cul a la llar de foc i es va nete...

Després d'unes llargues setmanes sense llegir per dedicar-me en exclusiva als fòrums a les escoles, torno al plaer de la lectura, aquesta vegada de la mà de dos grans creadors, cadascú en el seu àmbit: l'escriptor Lluís Llort i l'il·lustrador Oriol Malet . Es tracta de L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz , magníficament publicat per l' Editorial Barcanova . La parella artística Llort-Malet va debutar amb Número 5. El submarí perdut , una novel·la on barrejaven magistralment fets històrics, elucubracions científiques, viatges exòtics, ciència ficció i trama detectivesca sense detectiu. El protagonista era Nuno Peixoto , un científic gris, mig portuguès mig català, que tot cercant informació per a una tesi doctoral es troba ficat en una aventura esbojarrada on li toca jugar el paper de detectiu. No ho és, però per la seva manera d'actuar ens fa pensar en aquells personatges del cine negre americà dels anys 40 i 50 amb una barreja de l'antiheroi més ...

Són les 8:30 del matí, poso en marxa el cotxe, aviat enfilaré l'autopista cap el nord camí de Vidreres, a la comarca de La Selva. Vaig a l' Escola Sant Iscle , per fi la darrera visita a una escola aquest curs. M'encanta anar per les escoles de tot Catalunya i de vegades també de les Ílles i algún cop també d'Andorra (al País Valencià encara no he tingut la sort d'anar-hi), però alhora resulta esgotador perquè la majoria d'escoles programen aquesta activitat durant els mesos de la primavera. Acumular més de 50 sortides en tres mesos m'obliga a deixar pràcticament tot el que faig per dedicar-me en exclusiva a les escoles. A mi m'agradaria programar les visites al llarg de tot el curs, però és una tasca impossible perquè som un país de cicles. Per tant, em veig obligat a obrir un parèntesi en la meva vida durant aquests mesos. Sé que tinc ganes d'acabar, però sé també que no trigaré a sentir nostàlgia. Per al viatge d'anada em poso la mú...