El bosc dels somnis perduts

Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política. Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible . Tècum Editors, 1999; Lluny . Viena edicions, 2006; L’edat del coure . Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda . Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident . El Gall editors, 2016, Altres veus . El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies  Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal.  Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor.  (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te.   Cinquanta poemes que porten cua . (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.  Ha traduït de l’anglès Rumer Godden.  El riu . Viena edicions, 2007;  Joseph Brodsky.  La marca de l’aigua . Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe.  El nen perdut . Viena edicions, 2014; Philip Larkin.  ...

La propera Cita de Poetes al Carrer Major comptarà amb dues veus essencials en la trobada de les arts i la poesia, Alfonso Alegre Heitzmann i Antoni Clapés. L'acte serà el dia 15 de juny a les 19:30 hores a la Llibreria Carrer Major (c. Major, 13 - Santa Coloma de Gramenet). Alfonso Alegre Heitzmann (Barcelona, 1955) ha estat director de la revista de poesia Rosa Cúbica , i fundador, amb altres escriptors, de Hablar / Falar de Poesía . Una part important de la seva obra poètica ha nascut del diàleg amb les altres arts, especialment amb la pintura. Així, algunes de les seccions o sèries del seu llibre El camino del alba havien aparegut abans com a plaquettes o llibre d'artista, realitzats amb pintors com ara Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona o Vicente Rojo. Estudiós de l'obra de Juan Ramón Jiménez, ha editat Lírica de una Atlántida així com el seu espistolari complet. Amb Victòria Pradilla, ha traduït al castellà l'obra poètica de Màri...

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d...

Antes de empezar a hacer la reseña de duermevela, me podría acoger a una de las frases del libro: El mejor ponente, el ausente. Podría ausentarme y el trabajo ya estaba hecho, quizá por aquello de que la poesía tiene tantas lecturas como lectores, y que hay quien dice que la poesía no debe ser explicada. También podría hacer como el reseñista que aparece en otra de sus frases: El reseñista prudente . “El mejor libro que he leído en los últimos minutos”. Pero no haré ni una cosa ni la otra. He leído el libro varias veces porque Carlos Vitale es un gran poeta y leerlo enriquece, y hablar de su obra, también. El libro está estructurado en dos partes 1.       Duermevela, que a su vez está dividido en tres partes: Duermevela, La parte por el todo y Jornada. 2.       Alrededores Las dos partes son muy distintas tanto en la forma como en el contenido, pero ambas tienen un punto en común referido a la forma: la breveda...

La saviesa popular sobre els llibres és molt rica, com ho és en general per a qualsevol qüestió que afecti la vida de les persones. De tant en tant, aniré posant alguns refranys. Hi ha que en parlen bé, i hi ha que no en parlen bé. Els llibres són mestres que no renyen i amics que no demanen Un llibre és el millor amic i el pitjor enemic Un llibre, és el millor amic, si l'entens, però maleït sia si no l'entens. Al qui llegeix molts llibres sempre li queda alguna cosa Per al qui sap ben llegir, un bon llibre cura una malaltia. Dormir engreixa, menjar atipa, i llegir aplica. Armes, llibres i diners, si no els sap manejar no valen res. Llibres i papers, si no els saps entendre no valen res Els llibres reprenen i no castiguen En el llibre petit hi ha la bona sentència Llibre llegit, consell pres De llibres i de diners, savis i rics sempre en volen més No tothom que tracta amb llibres es fa savi Tant hi ha ases amb lletres com sense lletres Qui només llegeix un lli...

Segurament que més d'una vegada us hauran explicat una anècdota i us hauran dit: "com si fos una pel·lícula". I realment, moltes de les històries que ens expliquen podrien ser perfectament l'argument d'una pel·lícula. La vida de cada persona pot contenir prou arguments per fer novel·les o guions, tot i que la vida real acostuma a superar la vida de ficció. Maite Carranza , en la seva novel·la infantil La pel·lícula de la vida , guanyadora del Premi Vaixell de Vapor 2016 ens ofereix una magnífica aventura on es fusionen realitat i ficció. Vejam que escriu l'autora: "L'Olivia es considera una nena com qualsevol altra. Ni millor ni pitjor que les seves amigues, ni més afortunada ni més dissortada . Sap que la vida reparteix les cartes a l'atzar, que a cadascú li toca jugar amb les seves i que no es poden fer trampes perquè es molt lleig. A l'Olivia li ha tocat una mare actriu, una pare missing, un germà poruc, uns avis misteriosos, u...

Un bon amic poeta, l'Alfonso Alegre Heitzmann, em va dir que tot i que passis temps sense escriure, la poesia fa camí per dins i acaba sortint quan cal. Dic això perquè fa 10 anys des que vaig publicar l'anterior llibre de poemes. De fet, la poesia sempre m'acompanya. No hi ha dia de la meva vida que no llegeixi un poema o el pensi o anoti uns versos a la meva llibreta. M'agrada aquesta companyia discreta i alhora capaç de remoure emocions a les profunditats del cor. Però sóc lent per a escriure. De vegades trigo tant de temps a donar per acabat un poema com el que trigo a fer una novel·la. De vegades el poema surt en un moment, però mai no és fruit de l'espontaneïtat. Quan passa això és perquè el poema ha fet aquell camí interior del qual parlava. Potser per això he trigat 10 anys a donar per acabat el poemari Reconstruccions . No vull explicar la meva poesia, cadascú que es trobi amb ella farà la seva pròpia lectura. Només us diré que he reflexionat sobre el ...