Ahir vaig anar al Teatre Sagarra, de Santa Coloma de Gramenet, per veure La plaza del diamante, de Mercè Rodoreda, interpretada per Lolita. El monòleg tenia la virtut d'acostar el gran públic al magnífic text literari de Mercè Rodoreda, la qual cosa no van aconseguir la pel·lícula, ni les obres de teatre que s'han fet fins ara. Un text d'una bellesa extraordinària farcit de metàfores i en moltes ocasions d'un exquisit llenguatge poètic. La interpretació de la Lolita en el paper de la Natàlia-Colometa és sublim, una actriu excepcional que em va emocionar diverses vegades. Llàstima del públic. Una altra de les virtuts de l'obra és que la Lolita atreu un públic no habitual del teatre i per tant acosta el text de la Rodoreda a milers de persones que potser mai no arribarien a conèixer-lo. Un públic, però, que va fer perdre la concentració a l'actriu en més d'una ocassió. Els mòbils van sonar diversos cops, malgrat els avisos per part dels responsables del teatre, i el pitjor de tot va ser que vàrem assistir a un autèntic recital de tos i d'escurades de gola. Patètic i vergonyòs. Va ser tan exagerat que de vegades no es podia sentir bé el text. Un públic tan poc avesat al teatre, que sovint reia en moments dramàtics o davant d'expressions que posaven la pell de gallina. Em pregunto si realment estaven entenent el que passava a l'escenari.
En acabar, crits de guapa, guapa! A què havien anat, a veure una obra de teatre o a veure la filla de La Faraona? En sortir vaig copsar una gran indignació entre el públic habitual del teatre.
Espero que no passi el mateix al Teatre Goya. Es tracta d'una obra magnífica i d'una interpretació excel·lent que conviden al silenci i a la reflexió serena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada