El bosc dels somnis perduts

Avui és 10 de gener de 2016. Vull deixar constància de la data perquè per fi tindrem Govern de la Generalitat després de tres mesos agònics. Estic content, molt content, però alhora em declaro incapaç d'entendre-ho. He estat molt a prop de la política des que tenia disset anys, i no obstant això, amb tota la meva experiència, no sóc capaç, hores d'ara, d'analitzar el que ha passat. Potser dintre d'uns mesos sortiran llibres que ens ho explicaran. En tot cas, a partir d'ara el Parlament podrà constituir comissions i podrà començar a treballar. I en aquest Parlament hi ha una diputada que és amiga meva, companya de lluites i gran escriptora. Per tant, avui li dedico a ella aquest article. Va per tu Gemma Lienas . Fa temps que vaig llegir El rastre brillant del cargol , de la Gemma Lienas . De fet a la setmana de la seva presentació durant la tardor del 2014. De seguida em vaig plantejar fer una ressenya, però no sabré mai per què, va anar quedant en cartera. I no...

Sortia de visitar la meva mare, que té 89 anys, és vídua i viu sola perquè no vol viure amb cap fill ni anar a una residència. Era el dia de reis i li vaig dur un tros del tortell que ens havíem menjat de postres. Es va posar molt contenta i jo em vaig alegrar, però per dins em traspassava el fred de la seva soledat. De vegades la vida consisteix només a anar passant els dies, a compartir l'existència amb les rutines quotidianes que ens donen seguretat i a gaudir d'algunes estones amb les persones que estimem. Una trist i alhora dolça monotonia. Així és ara la vida de la mare, però en la seva joventut va estar plena de projectes i d'il·lusions. Amb aquestes cabòries anava cap a casa quan em va venir al cap la novel·la que acabava de llegir, Començar encara , de Margarida Codina Carbonell.  Es tracta d'un text coral amb tres protagonistes. Dues, la Mercè i la Magda, són dones grans, tenen 70 anys, viuen soles, es fan companyia mútua, surten a comprar juntes i ja n...

He tornat per quart any consecutiu a l'Escola Quatre Vents, de Canovelles. Em sento molt a gust entre nois i noies de tantes cultures diferents. Nens i nenes que a casa parlen vuit o deu llengües i a l'escola s'entenen en català. M'agrada que el català sigui una llengua de cohesió i d'acollida. Em recorden la ciutat d'on vinc, Santa Coloma de Gramenet, que a mi m'agrada nomenar com la ciutat dels mil colors i una sola ànima. És una escola de barracons. Quina llàstima que els fills de les famílies més humils del país tinguin tan pocs recursos per a la seva formació, mentre que les escoles d'elit reben subvencions dels nostres governs. Sort que hi ha mestres com l'Amparo i el Pere que supleixen amb la seva dedicació tot allò que no posa l'administració. Els alumnes de 5è de primària han llegit El somriure de la Natàlia , un llibre que vaig escriure amb molt de sentiment perquè intentava descriure tot el que vam partir a casa, especial...

He anat a l' Institut Can Mas , de Ripollet, per xerrar amb els 120 alumnes de primer d'ESO sobre el meu llibre Un pingüí damunt del televisor . Des de casa fins a l'institut tinc prop de 12 quilòmetres. He volgut anar per la Carretera de La Roca i Montcada tot creuant pel polígon de La Ferreria. Conec la zona i no em resultava complicat, però anava amb el GPS perquè un cop dins la ciutat no sabria orientar-me. L'aparell s'obstinava a fer-me anar per l'autopista i s'ha passat tota l'estona repetint fins a la sacietat "tornant a calcular la ruta", fins que he estat prop de l'institut. Crec que quan no existien aquests aparells m'orientava millor amb els mapes de carreteres i els plànols que pengen els ajuntaments a Internet. En arribar a Montcada i Reixac, la boira cobria la llera del riu Besòs i s'estenia Vallès endins tot configurant una paisatge misteriós que semblava una pintura a l'aquarel·la. Pot resultar friq...

Hoy tenia previsto hacer una reseña diferente, pero hace unos días asistí a la entrega de los Premios Boolino de Literatura Infantil y Juvenil en el magnífico marco del Disseny Hub Barcelona y me apetece mucho hablar de ello y del libro ganador en la categoría de literatura infantil, Entre todas las estrellas , de Cristina Alfonso Ibáñez . Cuando voy por colegios e institutos a dar charlas siempre me preguntan cuántos premios he ganado. Y les digo que solamente uno porque apenas me presento a concursos literarios, aunque en la sociedad competitiva en la que vivimos parece que si no ganas premios no eres nadie o eres poca cosa. Se valoran más las medallas de un libro que su contenido literario. No suelo presentarme por muchas razones, pero solo comentaré dos porque el tema da para un artículo completo. La primera porque en general el dinero que se paga por los premios son adelantos de derechos de autor y, por tanto, si yo ya publico habitualmente y en mis contratos ya hay adelanto...

José Agudo es uno de los poetas contemporáneos que más me interesan. Leerlo significa para mi sumergirme en un paisaje de emociones, sensaciones y sentimientos que me llevan a reflexionar con calma sobre mi propia condición humana, sobre el paso del tiempo, sobre la amistad, sobre mi proyección sobre los otros y también sobre el otro o los otros que fuí. Durante algún tiempo iré publicando poemas suyos de manera cronológica. Empezaré por Naufragios , su primer libro publicado en 1992. Naugragios es un poemario nostàlgico. La nostalgia es el dolor por lo lejano y por tanto de las distancias que se tejen en nuestras vidas. José Agudo siente nostalgia por el paraíso perdido de la infancia, por la juventud que cree estar perdiendo, cercano entonces a los cuarenta, y que rememora en el recuerdo de su madre, mujer aún joven cuando el poeta era niño. Pero también siente nostalgia de lo que pudo ser y no fue porque la vida nos abre y nos cierra puerta y entramos por la que nos parece m...

El término distopía se emplea como antítesis de utopía. La utopía hace referencia a un lugar imaginario donde habita una sociedad ideal, mientras que en la distopía representamos una sociedad indeseable. Entre las novelas distópicas más conocidas se encuentran Un mundo feliz , de Aldous Huxley (1932),  1984 , de George Orwell (1949) y Fahrenheit, de Ray Bradbury (1953). Actualmente la novela distópica está muy de moda hasta el punto que en algunas escuelas de escritura se hacen cursos específicos. El útlimo rebaño , de Piers Torday ( Editorial Salamandra , 2015),   és una novela distópica, que podríamos clasificar como ecológica. La crítica del diario The Times , Nicolette Jons ,  decía que es "Una novela escrita con un estilo muy gráfico y trepidante". Ciertamente el lector puede ver el mundo que le describe el autor, puede hasta olerlo, tocarlo, sentir frío y calor, y al mismo tiempo tiene la necesidad de seguir leyendo sin parar. Kester es un niño q...