Un somriure a Callús

El primer que em va sorprendre en arribar a Callús va ser que vaig poder aparcar davant mateix de l'Escola Joventut. I em va sorprendre, també, que els alumnes de cinquè i sisè de primària fessin moltes preguntes sobre el contingut del llibre que havien llegit, El somriure de la Natàlia. És la història de la relació d'amistat entre una nena que ha perdut el somriure, la Natàlia, i un nen, en Vador, que se l'estima i que vol ajudar-la perquè torni a riure. En aquesta novel·la hi ha tot un món de fantasia, un món més aviat fosc, que no és altra cosa que la interpretació que en Vador fa dels dibuixos de la Natàlia. Els psicòlegs ens fan dibuixar per saber què ens passa o com ens trobem. I a partir dels dibuixos endevinen moltes coses.
Les nenes i els nens volien saber el perquè d'algunes coses, fins i tot dels noms o dels espais. Els vaig explicar que Natàlia era un nom que m'hauria agradat posar a la meva filla i que Vador l'havia posat perquè serviria per explicar que en català escurcem els noms tot destacant-ne la part final: Salvador, Vador; Sebastià, Tià; Joaquim, Quim; Francesc, Cesc; Antoni, Toni. Em preguntaven també per què hi ha una casa amb una claraboia. No té més misteri que el fet que les dues darreres cases on he viscut tenien claraboia i a mi m'agrada molt.

Per fi vaig descobrir per què els nens estaven tan interessats pel contingut, ja que normalment em pregunten per l'ofici d'escriure. Era perquè s'acosta Sant Jordi i totes i tots estaven fent treballs per als Jocs Florals, però enguany hi ha una novetat. Els mestres han fet grups de quatre alumnes per fer entre tots una creació a partir d'un treball cooperatiu. Una mestra m'explicava que els alumnes estaven poc estimulats perquè sempre guanyaven els mateixos i una forma de fer que tothom pogués ser candidat a guanyar un premi era fer la feina en cooperació.



Durant el pati vaig gaudir d'una conversa molt interessant i alhora molt indignada sobre la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que diu que si un alumne demanava fer les classes en castellà tots els seu companys haurien de canviar de llengua obligatòriament. Les llengües són una riquesa de la humanitat. El català és el patrimoni del nostre poble i no permetrem que el treguin de les escoles. Si cal farem insubmissió lingüística.