Un somriure als quatre vents

En certa ocasió vaig comentar que aprenc molt visitant escoles per parlar dels meus llibres. De vegades vaig a una escola privada d'un barri benestant on rebo els alumnes en un magnífic auditori i a l'endemà vaig a una escola pública d'un barri humil on rebo els nens a la classe en uns barracons. En la primera escola tots els nens són catalans, en la segona sembla que em trobi davant de l'ONU en petit. El contrast és molt acusat i em fa pensar i especular sobre la realitat que viu cada nen i cada nena i sobre el possible futur d'uns alumnes i uns altres. Però tots, tots, tenen un somni, volen fer-se grans i volen lluitar per fer-se un lloc a la vida.

Això m'ha passat aquests dies. L'escola de barracons és la Quatre Vents, de Canovelles, però quina escola! Ja m'hagués agradat a mi tenir mestres com la Mònica i el David, que tenen la capacitat i l'entusiasme per inclucar els seus alumnes el plaer pel coneixement i el gust per la lectura.

Els nois i nies de 5è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia i la trobada amb ells va ser molt intensa. Em van cosir a preguntes i també tenien moltes ganes d'explicar-me el que feien. Hi havia una nena que volia ser escriptora i que ja havia escrit dos llibres i un nen que tenia l'afició de dibuixar.

Van mostrar molt interès en saber perquè havia posar un somriure en el títol. Els vaig explicar que la casa de la meva família va estar afectada per una planificació urbanística de l'ajuntament i que la meva filla, quan tenia la mateixa edat que tenien ells, va veure com enderrocaven la casa on havia nascut, i va perdre el somriure. La meva filla era molt riallera, tenia un riure encamanadís, i el va perdre. Durant quasi dos anys tots els esforços de la seva mare i meus van estat orientats a que trobés de nou les ganes de riure. I ho vam aconseguir.

Els alumnes lectors ja s'havien adonat i em van dir que en la seva opinió la Natàlia era com la meva filla i el seu amic Vador, un amic protector, era com jo mateix.

En acabar vam fer sessió de signatures i en aquell moment se'm va acostar l'Amine, un dels nois que havia participat més en la tertúlia i em va reglar un dibuix que em va emocionar. L'Amine és del Real Madrid, però va dibuixar un turista amb la samarreta del Barça, perquè els turistes la compren quan vénen a Barcelona. Heu vist els ulls? La mirada meravellada del turista? I heu vist el fons del dibuix on es veu tota la vida que passa mentre el turista gaudeix? Qui sap si algun dia aquest noi serà il·lustrador o dibuixant de còmics. Li vagi demanar que em signès el dibuix i no s'ho podia creure, però jo volia tenir un record perquè són coses com aquestes les que ens omplen la vida de llum i d'esperança. Ets molt gran, endavant Amine!!!"